Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

El festival independentista

Sense realitats aconseguides, del procés han emergit persones investides d’un carisma cristològic exagerat

Marianne, símbol universal de la revolucionària República francesa.
Marianne, símbol universal de la revolucionària República francesa.

Desperta gran sorpresa adonar-se de la quantitat de coincidències que hi ha entre la manera com es va forjar el procés revolucionari francès a partir de 1789 —perquè la Revolució Francesa va fer-se durant una colla d’anys, i després es va desfer igual com s’havia fet arran de la restauració dels Borbons— i com s’està forjant l’ideari (?) i l’estratègia de l’independentisme a Catalunya. L’única gran diferència és que França va fundar una primera, una segona... i fins a l’actual cinquena República, malgrat tots els parèntesis reialistes i imperials, i Catalunya no aconseguirà altra cosa que donar alegries als adeptes, avorrir els adversaris, espatllar la democràcia, empobrir el país, emprenyar els governs de l’Estat, i potser més coses que hom prefereix no enllistar per no embolicar la troca més del que cal.

Per començar, hi ha la qüestió de la perversió del llenguatge, com molt bé va assenyalar Salvador Oliva en aquesta mateixa pàgina. Als polítics processats per rebel·lia, sedició, desobediència o malversació (perquè alguna deu haver-hi, d’això, o és que no va passar res de res?) se’ls considera herois de la pàtria i víctimes; als partits constitucionalistes se’ls anomena “partits repressors”, àdhuc “franquistes”; al resultat d’un referèndum prohibit per les lleis que encara tenim, “mandat del poble”; a una sèrie de decisions polítiques que no han portat més que desgràcies, “una cosa simbòlica” i “partida de pòquer”. A França van deixar de parlar d’“impostos” i van imposar “contribucions”, nom que tenen les recaptes que es fan a casa nostra per pagar les despeses originades pels desafurs d’uns quants. A França molts carrers van canviar de nom per propagar “les virtuts que escauen a la República”. Aquí ja se n’ha canviat una colla, uns quants frustrats per estúpids, com aquell carrer de Sabadell que portava el nom d’Antonio Machado. Com va escriure François Furet, autor d’un gran llibre sobre la Revolució Francesa, “el llenguatge, ell mateix, va convertir-se en el succedani de la política”, i “tot un circuit de signes va convertir-se en l’amo del poder”. Estendards i himnes proliferaren, igual que aquí, fins al punt que hi ha gent que es pensa que l’himne nacional de Catalunya és el Cant de la senyera (de l’Orfeó Català) i no Els segadors, perquè una senyera fa més patxoca que un pagès tallant el blat... o testes, si mai calgués.

Entre 1789 i 1799, quan a la dècada anterior s’havia vist molt poc teatre, a França es van estrenar cap a 1.500 obres, la major part esbiaixades, com ha succeït amb una colla de llibres publicats des de l’1 d’octubre a Catalunya. Durant els primers anys del procés revolucionari francès, els veïns no van parar de fer festivals patriòtics en què s’exalçaven els valors republicans, que van trigar anys a arribar, com trigaran qui-sap-lo per a nosaltres. Aquí hem fet manifestacions estetitzants mai vistes al continent (descartant les que no volem esmentar, a la Itàlia i l’Alemanya del XX), i la xaranga té aires de continuar. Aquests festivals van sacralitzar, a França, els nous ideals republicans, igual que totes les nostres moixigangues han convertit l’independentisme en matèria de fe i substància d’una religió. (Vegeu els llibres sobre l’essència de la religió, de Durkheim.) En conseqüència, a falta de realitats aconseguides, han emergit persones investides d’un carisma cristològic exagerat, superior a la rectitud dels ungits: tenen carisma Junqueras i Puigdemont; Torra no l’ha aconseguit.

Quan la Guàrdia Nacional revolucionària topava algun ciutadà sospitós, preguntava: “Êtes-vous de la Nation?”. Aquí hi ha ciutadans que s’han sentit preguntar: “Ets un bon català? Ets patriota? Ets independentista?” I segons la resposta, pot passar qualsevol cosa. A manca d’una referència històrica adequada, els francesos van elevar la seva oportunitat a una mena de moment místic. Aquí, hem articulat aquesta sacralització d’un procés que sempre és present (i difícilment serà futur) amb la recurrència falsejada a la història medieval (o anterior a 1714), segons la qual el que hauria estat lògic de reivindicar no és una república catalana sinó una continuació de la Corona d’Aragó. Un o altre descendent de Martí l’Humà encara deu viure.

La presa de la Bastilla, a París, es va convertir en l’emblema del calendari revolucionari, per revifar-lo sempre que es necessités ardor guerrero. Aquí, el dia assenyalat perquè la murga duri eternament serà l’1 d’octubre, que un dia podria desplaçar perfectament l’11 de setembre, diada nacional de Catalunya en honor de Rafael Casanova. Llavors Puigdemont representaria, en la imaginació col·lectiva, els sofriments i escarnis soferts, ben escassos parlant en (o amb) plata.

Els francesos van elevar una dona, Marianne, a símbol universal de la república, que és substantiu femení. Aquí, com que estem molt secularitzats i la Mare de Déu de Montserrat ja no convida al rapte, acabarem elevant a símbol escultòric de la nostra república desitjada Lluís Llach (se’ns acut), el més semblant que tenim a una personificació dels nostres anhels, virginitats, alliberament de cadenes, estaques que cauen... Ja en veig un a cada ciutat, vila o llogarret de Catalunya, com a França s’hi veu la Marianne. I tot plegat amb aquesta gran diferència: al final, a França es va assentar la República (a partir de la tercera), i aquí no sabem el temps que caldrà per aconseguir ni tan sols la primera.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >