Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les esquerres de Barcelona

L’empat a 10 regidors de Comuns i ERC té just al clatell 8 regidors socialistes i una escassa diferència de vots

Ernest Maragall ahir després de reunirse amb Ada Colau.
Ernest Maragall ahir després de reunirse amb Ada Colau. EL PAÍS

Fora dels socialistes, que han guanyat amb distàncies notables a les eleccions generals i europees, a la resta de convocatòries no sembla que hi hagi cap guanyador pròpiament dit. Diferents partits han quedat en primer lloc, gairebé sempre a frec d’altres forces polítiques, sovint sense cap vencedor clar, ni creïble ni categòric. Aquí i fora d’aquí, en ajuntaments i comunitats, els partits han quedat primers, segons o tercers per nombre de vots. Aquesta novetat dels últims anys hauria d’excloure del debat la tendència a considerar victòria un resultat tan precari que sovint inhabilita el primer partit a favor d’altres forces. A Artur Mas li va passar repetidament fa molts anys, i Rajoy va saber fa només deu mesos que la seva victòria electoral duia a dins un regust profundament amarg.

El cas de Barcelona és encara més visible que a d’altres indrets. L’empat a 10 regidors de Comuns i ERC té just al clatell 8 regidors socialistes i una escassa diferència de vots. Comuns i el PSC, ara inequívocament influent en el PSOE de Pedro Sánchez, han sintonitzat sovint en l’agenda social. Tots dos creuen també en una votació com a instrument per desencallar la situació a Catalunya. Però mentre que Comuns ha tendit a prioritzar un referèndum d’autodeterminació, com demana l’independentisme, els socialistes s’inclinen per un referèndum sobre una reforma legal que reconnecti amb la demanda majoritària de millorar els tractes entre la Generalitat i el Govern de l’Estat. No seria pas cap disbarat l’acord explícit al voltant d’una fórmula –una votació– que avalués les reformes de què fossin capaços els partits en clau federalitzant. Ja sé que personatges com Joan B. Culla estima aquesta sortida com a “tòpica i buida”, ho diu a les seves memòries, però gairebé un terç de la societat catalana s’inclinaria, segons múltiples enquestes, a favor d’aquesta solució tòpica, potser sí, però gens buida.

Un indicador rellevant en aquesta direcció passaria per l’alcaldia de Barcelona. Ada Colau ha proposat un pacte de lleialtat a ERC segons el qual el futur alcalde Ernest Maragall exclouria la ciutat de la batalla independentista. La credibilitat d’ERC ara mateix no és exactament immaculada, i es fa molt poc versemblant que en els moments calents de la campanya per a les previsibles autonòmiques de finals d’any deixés d’utilitzar la seva projecció mediàtica i simbòlica a favor de les tesis independentistes.

Hi ha altres solucions, com han assenyalat els mitjans i algun dels polítics amb més reflexos a aquesta banda de l’Ebre. Les sintonies de comuns i socialistes que ja van validar una primera etapa de l’alcaldessa Colau podrien repetir-se ara, en particular davant del nou mapa polític de la ciutat. La pressió social de l’independentisme a Barcelona ha retrocedit en excloure de l’Ajuntament la CUP i en deixar la suma de regidors independentistes en 15, lluny de la majoria absoluta de 21, i sense cap aliat versemblant. Si més no, Ada Colau ha repetit diverses vegades que ella no és independentista, malgrat el rebuig que li desperta, com a tants d’altres, la mesura preventiva de presó per als líders del procés. L’opció de tres vots favorables de les files de Manuel Valls per investir l’alcaldessa Colau no té cap màcula pel que fa a legitimitat democràtica, i expressaria de forma neta el reconeixement a la majoria social no independentista que han evidenciat les eleccions del 26 de maig.

La pretesa deslleialtat que li retrauria amb acritud ERC podria amagar una deslleialtat pitjor: obviar que al voltant del 60% de barcelonins han optat per candidatures no independentistes. La restitució de la lleialtat política en el context actual és certament utòpica, però no ho és assolir acords que avalin i visualitzin la Barcelona actual. Dit d’una altra manera, afavorir l’alcaldia d’Ernest Maragall comportaria la simbòlica i falsa imatge d’una Barcelona majoritàriament independentista, quan el resultat ha mostrat exactament el contrari.

Entre els comuns podria començar a calar el compromís de respectar no només les aspiracions de la minoria independentista, sinó també les aspiracions de la clara majoria no independentista. Això és el que reflectiria un govern amb 18 regidors comuns i socialistes, amb Ada Colau d’alcaldessa i l’avantatge impagable de permetre expressar l’afinitat d’Ernest Maragall amb els projectes que sotmetés el govern a la seva consideració. Mentrestant, potser no és cap cabòria forassenyada concloure que, ara per ara, Ernest Maragall lidera per a la ciutat un projecte fonamentalment independentista i secundàriament d’esquerres.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >