Selecciona Edició
Connecta’t

De Napoleó a Matesa: 10 episodis de la Catalunya corrupta

Historiadors de la Universitat Autònoma de Barcelona coordinen una exhaustiva anàlisi de 44 acadèmics sobre l’acció irregular del poder a Espanya des del XIX fins al 1975

Aspecte que oferien les obres d’obertura de la Via Laietana de Barcelona, el 1911.
Aspecte que oferien les obres d’obertura de la Via Laietana de Barcelona, el 1911.

Dels col·laboracionistes durant la invasió napoleònica als tecnòcrates del tardofranquisme, des de fa segles que es denuncia l’acció fraudulenta del poder. El concepte del que és corrupció evoluciona i s’adapta als temps, però hi ha unanimitat al món acadèmic a advertir que hi ha una “infrainvestigació” del tema en totes les disciplines, tal com escriu Francisco Jiménez, professor de la Universitat de Múrcia, al llibre La corrupción política en la España Contemporánea (Marcial Pons). L’historiador alemany Jens Ivo Engels assegura que aquest llibre és “el primer intent de presentar un panorama ampli de la història de la corrupció a Espanya”. La publicació reuneix les conferències que 44 acadèmics van impartir el 2017 en un congrés celebrat a Barcelona, organitzat pel Grup d’Història del Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS).

El llibre són les ponències que es van debatre en aquell esdeveniment. Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano, tres dels cinc editors de l’obra, descriuen com es va anar formant durant el segle XIX la base teòrica del que entenem per corrupció política: “En el context de l’esfondrament de l’Antic Règim, i dels inicis de la revolució liberal, la corrupció política s’identificava amb el perill del despotisme ministerial o del favoritisme. Als inicis del XIX, quan es parlava de corrupció es feia referència a l’abús de poder, entès com una alteració del just procedir, i d’una conducta que embrutia el comportament moral i que, en conseqüència, malmetia els costums públics i el bon govern. En el curs de la revolució liberal va anar ampliant-se el seu significat; primer es va vincular al jutge i a allò penal, i després va adquirir d’altres significats polítics, com ara prevaricació i malversació”.

El llibre retrata una corrupció sistèmica, amb ecos en el present, i busca fils que uneixin en el temps els mals procediments del poder. QUADERN extreu de La corrupción política en la España contemporánea (Marcial Pons) deu casos protagonitzats per catalans, entre el 1808 i la fi del règim franquista.

1. Ramon Casanova, saquejador napoleònic

Ramon Casanova va ser el cap de la policia de l’ocupació francesa a Barcelona entre el 1808 i el 1810. Casanova va ordenar saquejos massius que van provocar el terror a la província de Barcelona i també va aprofitar per oferir avantatges administratius, lucrar-se ell i lucrar els governadors civil i militar, els generals Philibert Guillaume Duhesme i l’italià Giuseppe Lechi. Antoni Moliner, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB, ho explica així: “Casanova no va dubtar a obtenir els diners que necessitava per procediments il·legals i injustos, d’extorquir ciutadans o dels mateixos fons de la policia, com ara passaports, multes o cartes de seguretat”.

Una altra font d’ingressos irregular va ser la Comissió d’Emigrats, un òrgan del qual Casanova formava part i que havia de gestionar el trànsit de persones i dels béns dels barcelonins que havien fugit de la ciutat: “La Comissió d’Emigrats es va dedicar a saquejar les cases dels expatriats; va confiscar nombrosos articles entrant a Barcelona i va exigir quantioses sumes als empresonats per ser alliberats”, explica Moliner. Montserrat Rumbau, al llibre La Barcelona de principis del segle XIX (Tibidabo), escriu que amb Casanova i la seva mà dreta, Bernat de les Cases, “la policia es converteix en una màquina de robar”: “Amb l’excusa que tothom ha de dur unes cartes de seguretat, fan que s’hagin de renovar cada mes, i així obliguen a pagar. Els preus dels passaports per sortir de la ciutat, encara que estiguin fitxats en 12 pessetes, la policia els negociarà amb els interessats. Controlen les parades dels mercats i extorqueixen els comerciants”. Casanova va ser jutjat i rellevat del seu càrrec el 1810 després que Duhesme fos substituït pel mariscal Augereau. Aquest, subratlla Moliner, va processar unes dues-centes persones per violència i abusos administratius.

2. La Societat de l’Anell

Durant el trienni liberal (de 1820 a 1823) que va restaurar la Constitució de Cadis, els liberals moderats van governar Espanya amb tímides reformes democràtiques. Els “liberals exaltats” van posar els pilars “de la construcció històrica del concepte corrupció, tot acusant de manera sistemàtica els moderats de corrompre el procés revolucionari iniciat el 1820”, explica la historiadora Sophie Bustos. Bustos assenyala la Societat de l’Anell com a paradigma del clientelisme. El nom oficial de la Societat de l’Anell era Societat Constitucional, una entitat inicialment secreta que havia de promoure la cooperació entre els seus membres. En veritat, segons l’oposició radical, era una agència de favors, prebendes i de col·locació de càrrecs.

Bustos recupera la secció barcelonina de la Societat de l’Anell, que tenia com a filial el club del gabinet de lectura del Palau de la Virreina. Jordi Roca, investigador de la Universitat Rovira i Virgili, explica a la seva tesi doctoral que al gabinet de lectura “s’hi teixí una malla política destinada fonamentalment a ocupar els càrrecs públics i polítics designats per les institucions del municipi i la província”. Els noms que formaven part del grup eren els intel·lectuals, polítics i militars més destacats del poder moderat. “Les clienteles polítiques enfortiren la Sociedad del Anillo, i els seus membres alimentaven la percepció entre els ciutadans que el sistema constitucional necessitava una reforma en un sentit moderat, per temperar els impulsos dels liberals més revolucionaris”, escriu Roca. Aquest historiador subratlla que hi va haver nombroses societats similars: “Tots els ciutadans que ocuparen càrrecs polítics, militars o a l’administració sobrevisqueren als vaivens polítics adaptant-se a la situació que els tocava viure, i habitualment ho feren apropant-se a les xarxes de poder”.

La reina Maria Cristina.
La reina Maria Cristina.

3. Maria Cristina i el duc de Riánsares

El destronament de la reina Isabel II el 1868 va tenir molt a veure amb la corrupció sistèmica de l’època. “Ningú no pensava ja en els negocis públics més que per canalitzar-los en benefici dels seus interessos privats”, sosté Isabel Burdiel, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de València. El forat negre del clientelisme va ser la reina mare, Maria Cristina, i el seu segon marit, el duc de Riánsares. “Maria Cristina i Riánsares actuaven com una família burgesa més, com una empresa més, que entrava en competència amb altres famílies burgeses, amb altres empreses”, resumeix Burdiel.

L’accés privilegiat al poder de Maria Cristina va convertir el matrimoni en una de les grans fortunes d’Espanya. El llibre Negreros y esclavos (Icària), per exemple, esmenta els pagaments de comissions per part del banquer i militar Manuel Pastor, soci de l’empresari Jaume Torrents, a la reina mare per poder introduir esclaus a Cuba. En el relat de Burdiel hi apareix citada “la concessió de les obres del port de Barcelona sense subhasta a coneguts amics” de Riánsares. Aquests amics eren els empresaris i banquers catalans Gaspar Remisa i Josep Casals, aclareix Burdiel a QUADERN. Remisa, Casals i altres inversors catalans també van aconseguir el 1828 l’explotació de les mines estatals de Riotinto. L’economista Eugenio Torres recorda al llibre Cien empresarios de Madrid que la gestió de Riotinto va arribar a ser debatuda al Congrés per “fer-se d’una manera cobdiciosa, realitzant tasques indegudes i provocant la ruïna dels boscos propers a la mina”.

4. Eleccions manipulades i jutges corruptes

El sexenni democràtic (de 1868 a 1874) va ser un moment de progressos en drets, però també va ser una època de “frau electoral massiu”, apunta Eduardo Higueras, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Castella-la Manxa. La introducció del sufragi universal per als homes va ser un bon ferment per manipular eleccions. Els comicis generals del 1871 i el 1872 havien de revalidar els governs liberals moderats de Sagasta i consolidar la —força breu— regència d’Amadeu de Savoia. Higueras s’esplaia en les eleccions del 1872 a la província de Girona. El govern del Partit Constitucional de Práxedes Mateo Sagasta havia de fer front a una coalició opositora antinatura formada per liberals democrataradicals, carlistes i republicans. L’escenari que descriu Higueras a Girona és el d’un bloqueig físic de les meses electorals per part de esbirros del govern i d’un frau generalitzat en el recompte. A Maçanet de Cabrenys, per exemple, amb un cens de 459 persones, van votar a favor del Partit Constitucional prop de 750 electors.

La clau de la manipulació electoral eren els jutges de primera instància, responsables de la supervisió del recompte. Dos mesos abans dels comicis, el Govern havia rellevat 400 jutges. Per al districte de Figueres va ser nomenat el jutge Joaquín Álvarez Morales a partir de les gestions directes del senador moderat Enric Climent i de l’escriptor Víctor Balaguer, que era ministre de l’executiu de Sagasta. Anys més tard, a Girona, Álvarez Morales va ser expedientat per organitzar una xarxa de col·lecta de suborns amb la col·laboració de Facunda Lafuente, la vídua del polític republicà Abdó Terrades.

5. Azcárate contra Claudio López

El clientelisme, el favoritisme entre individus, és un concepte d’estudi recurrent a La corrupción política en la España contemporánea. “La consistència de comportaments i pràctiques polítiques basades en relacions clientelars excedeixen àmbits geogràfics i períodes històrics”, apunta Francisco Balado, investigador de la Universidad Nacional de Educación a distancia (UNED). El clientelisme s’ha entès de diferents maneres durant la història, però a partir del segle XIX, i sobretot del XX, la seva interpretació ha anat evolucionant cap a la reprovació moral i després legal. En aquesta anàlisi sobresurten al llibre l’empresari Claudio López Bru i el diputat republicà Gumersino de Azcárate. Claudio López va heretar del seu pare, Antonio López, primer marquès de Comillas, la cartera industrial més important d’Espanya, amb actius com els de la Companyia Transatlàntica Espanyola (CTE). Balado posa el focus en les intervencions parlamentàries de De Azcárate contra les concessions a discreció que va rebre la CTE per part del govern de Sagasta entre el 1887 i el 1889. “Claudio López Bru va aconseguir negociar un contracte amb l’Estat que li va permetre d’augmentar de manera exponencial les seves línies de transport, tant de servei postal com de passatgers, amb substanciosos ajuts públics. Aquests processos de contractació i subvenció de l’Estat van ser estudiats i fiscalitzats amb minuciositat al Parlament per Azcárate”.

6. Despeses falses a Peratallada

Miguel Pino, catedràtic de la Universitat de Còrdova, és l’autor d’un dels capítols més extensos del La corrupción política en España, dedicat a la malversació dels fons municipals durant tot el segle XIX. Pino recupera nombrosos casos, com ara un procediment judicial de 1895 per unes despeses falses denunciades a Peratallada. Es tractava de dues factures per valor de 28 i 53 pessetes que el tresorer de l’Ajuntament havia pagat el 1893 a l’algutzir del poble. El següent alcalde de Peratallada, Joaquim Silvestre, va denunciar els pagaments al jutjat d’instrucció de la Bisbal. El jutge va acceptar el cas només per falsificació documental —s’havien forjat les firmes de l’alcalde—, però no per malversació. Això es deu, explica Pino, que la llei estipulava que, mentre la diputació de la província no hagués aprovat els comptes d’un ajuntament, “no es podia procedir criminalment contra els funcionaris de l’administració municipal”. La normativa beneficiava que es perpetués una classe política extractiva, com relata Pino: “Es repetia amb freqüència en molts pobles que, a falta de recursos per aquesta immoralitat administrativa, demanaven amb insistència que s’obligués els batlles d’anys anteriors a passar comptes”.

7. La construcció de la Via Laietana

Banc Hispano-Colonial.
Banc Hispano-Colonial.

La corrupció vinculada al totxo planta la seva llavor a principis del segle XX, expliquen De Riquer, Rubí i Toledano. Un exemple “especialment cridaner” el va protagonitzar, de nou, Claudio López. El segon marquès de Comillas va aconseguir aquesta vegada que el Banc Hispano-Colonial, controlat per ell, s’adjudiqués el 1907, “en un clar cas de favoritisme, les obres de reforma i construcció de la Via Laietana”.

Els periodistes Josep Maria Huertas Claveria i Jaume Fabre van publicar al número 45 de la revista Barcelona Metròpolis un estudi sobre la reforma urbanística de la Via Laietana en què concretaven alguns dels conflictes d’interessos entre polítics i l’Hispano-Colonial, com ara que el banc subhastava, sense cap mena de control, les parcel·les que s’expropiaven per ser enderrocades i construïdes de bell nou. “Els polítics municipals van constituir un pont entre ells i els banquers mitjançant un contracte de tresoreria amb el Banco Hispano-Colonial. La circulació entre els dos costats del pont va ser tan intensa que es va arribar a produir una veritable confusió entre qui eren els regidors i qui eren els banquers”, escrivien Huertas i Fabre. Exemples destacats són els dels regidors de la Lliga Francesc Cambó o Narcís Verdaguer, als quals es van concedir solars davant de la catedral i on es van aixecar els edificis bessons d’Adolf Florensa. L’Hispano-Colonial es va autoadjudicar bona part de la construcció i propietat dels nous edificis d’habitatges, però també d’oficines, com va ser el cas de la seva nova seu.

8. El ‘cas Nombela’

“La corrupció esquitxava tots els partits durant la Segona República”, escriu Juan Carlos Ferré, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Huelva. Va ser el Partit Radical d’Alejandro Lerroux el que es va veure implicat en polèmiques de més volada, sent el cas Nombela el més emblemàtic. Antonio Nombela, inspector general de Colònies a Guinea Equatorial, va denunciar el 1935 davant les Corts que membres del Govern havien intervingut per concedir una indemnització a Antoni Tayà, propietari de la naviliera Companyia Àfrica Occidental. Tayà també és recordat per haver comprat el 1915 el diari La Publicidad, amb Amadeu Hurtado com a editor.

La indemnització a Tayà es justificava pel naufragi el 1929 de dos dels seus bucs. Nombela va demostrar —per això va ser cessat del càrrec— que era una compensació per haver perdut la concessió del transport marítim a la colònia africana arran de la negligència dels dos naufragis. L’escriptor equatoguineà Donato Ndongo Bidyogo recollia el 2015 en un article a Frontera D el perquè de les pressions a Nombela per part del subsecretari de la Presidència Guillermo Moreno Calvo: “El subsecretari va replicar a Nombela que era necessari salvar les dificultats, per grans que fossin, ‘perquè el senyor Tayà, quan gaudia de gran fortuna, amb els seus diners a Barcelona havia tret de difícils problemes don Alejandro Lerroux i aquest, en reconeixement, li havia promès correspondre’l quan canviessin les circumstàncies’”.

Julio Muñoz Ramonet.
Julio Muñoz Ramonet.

9. L’ascens de Muñoz Ramonet

El barceloní Julio Muñoz Ramonet és sovint esmentat com a model d’un enriquiment meteòric i sense escrúpols durant la postguerra. Montserrat Llonch, professora d’Història Econòmica de la UAB, analitza l’origen de la fortuna de Muñoz: amb la victòria franquista, Muñoz inicia la construcció, a base d’adquisicions de competidors, del principal grup tèxtil d’Espanya, UNITESA. Llonch hi veu especialment dos privilegis a Muñoz que demostren la debilitat de la legalitat durant la dictadura. D’una banda, l’aïllament internacional d’Espanya entre el 1939 i el 1951 limitava l’accés a matèries primeres com el cotó; a més, la indústria depenia de les quotes que distribuïa el Govern, i Muñoz va ser l’empresari més beneficiat d’un sistema arbitrari. I de l’altra, les autoritats van fer els ulls grossos amb Muñoz davant les sospites de fuga de capitals i les maniobres irregulars en l’ampliació, i després liquidació, del seu grup tèxtil. “L’articulació d’UNITESA permet analitzar dues situacions de corrupció econòmica”, afegeix Llonch: “La discrecionalitat en l’aplicació de la regulació i l’elusió del càstig per incomplir les obligacions legals”.

10. El ‘cas Matesa’

Laureano López-Rodó.
Laureano López-Rodó.

Diu Francisco Comín que el franquisme era “la corrupció absoluta”, un retorn a l’arbitrarietat del regnat de Ferran VII. Comín, catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat d’Alcalá de Henares, assegura que durant la dictadura “la corrupció era institucionalitzada i jerarquitzada, perquè va ser executada dins les xarxes caciquils oficials”. Comín posa l’accent en la política de projecció d’empreses per part dels tecnòcrates que a partir dels seixanta havien de modernitzar l’economia espanyola. Laureano López Rodó, com a comissari del Pla de Desenvolupament, va dirigir l’estratègia per promoure els àmbits empresarials que considerava adients: “López Rodó pretenia orientar la inversió privada cap als sectors i territoris estratègics fixats per ell mateix, mitjançant mecanismes pressupostaris i el crèdit privilegiat. La nova corrupció del Govern i dels empresaris afavorits —suborns, conflictes d’interessos, portes giratòries— era consentida per les autoritats”, diu Comín. Un dels mecanismes del qual es beneficiaven els empresaris afins era “el crèdit privilegiat, que els bancs concedien a les empreses i sectors econòmics que López Rodó mateix escollia, amb tipus d’interès inferiors als del mercat”.

Matesa, l’empresa tèxtil del català Joan Vilà Reyes, era una de les grans beneficiades pel Banco de Crédito Industrial (BCI). Matesa va ser intervinguda el 1969 i Vilà Reyes, empresonat, en descobrir-se que falsejava la xifra d’exportacions per mantenir l’aixeta del crèdit. El desastre de Matesa es va produir per l’obligació de promoure a qualsevol preu determinats empresaris, apuntava en un treball de 2000 Francisco Jiménez: “El BCI es va convertir en un mer executor d’una política intervencionista que no dubtava a crear tota mena de mecanismes artificials i distorsionadors per tal d’assolir el seu objectiu en un curt termini i aconseguir exhibir balances favorables”. El cas Matesa també va ser una lluita política, entre immobilistes i tecnòcrates reformistes. “El que feia Matesa ho feien també altres grups industrials espanyols, però sobre el cadàver empresarial de Vilà Reyes es va lliurar una ferotge batalla entre el franquisme falangista i el franquisme tecnocràtic”, resumia el periodista Enric González a Una cuestión de fe (Libros del KO).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >