Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona, el dic de contenció del procés

L’habitatge i la desigualtat centren el debat a la capital catalana amb la inestabilitat política de fons

Foto de grup dels candidats a les eleccions municipals de Barcelona.
Foto de grup dels candidats a les eleccions municipals de Barcelona.

La tardor de 2017 no va ser afable a Barcelona. L'agitació política de la consulta independentista il·legal i les manifestacions que dia sí i dia també omplien el centre de la ciutat convidaven a gairebé tot menys a emprendre projectes a la capital catalana. Va haver-hi vagues i de tot Catalunya arribaven manifestants que mantenien la ciutat en estrès permanent. Però mentre l'economia catalana aguantava la respiració amb la fugida de desenes d'empreses cada dia —al final van sumar prop de 5.000—, en un racó de la ciutat floria el Pier01. A simple vista no és res més que un recinte d'oficines modernes i sense parets amb vistes al port de la ciutat. Però quan es mira bé, es converteix en una mena de peixera gairebé a prova de bombes i amb l'activitat frenètica d'un miler de treballadors.

Daniel Oliver és un dels emprenedors que va instal·lar la seva empresa en aquest viver d’empreses emergents. Ho va fer precisament el 2017. Capital Cell es dedica a posar en contacte projectes de biotecnologia que necessiten finançament amb petits inversors. Oliver té clar que volia créixer a Barcelona: “Aquí hi ha el 80% de les bio tech espanyoles i el 80% del micromecenatge del sector”. Té vuit treballadors però cada vegada que vol incorporar nous empleats es troba amb què la major part de currículums li arriben de fora d’Espanya. “Barcelona té talent i poder d'atracció”, sosté.

Projectes com el Pier01, on conviuen petites empreses emergents com la d’Oliver amb divisions d'innovació de grans empreses com Seat, han estat clau perquè Barcelona hagi pogut trampejar la inestabilitat política i econòmica derivada del procés. “L'economia, una vegada més, ha funcionat al marge de la política i el Pier01 ho exemplifica”, explica Miquel Martí, director general de Barcelona Tech City, l'associació que impulsa el viver.

La vida econòmica ha estat clau perquè Barcelona hagi pogut actuar com una espècie de dic de contenció dels efectes més desestabilitzadors del procés. La ciutat s’ha espavilat per digerir el garbull sense apartar-se definitivament dels reptes globals que té com a centre d'una àrea metropolitana de 3,2 milions de persones.

L’Ajuntament també ha estat rellevant perquè el procés no monopolitzés la vida política de la ciutat. L'alcaldessa, Ada Colau, a qui els independentistes ataquen per tèbia i els no independentistes critiquen per haver estat poc bel·ligerant, ha aconseguit mantenir una agenda pròpia una mica més centrada en els reptes socials que afecten gairebé totes les grans ciutats europees. Desigualtat, contaminació i turisme descontrolat continuen a la part alta de l'agenda. I encara que de solucions concretes, n’hi ha hagut poques, sí que s'han posat les bases per limitar l'expansió hotelera i frenar la bretxa entre barris rics i pobres, que no parava de créixer.

La gran tensió avui és producte de la carestia de l'habitatge. Després d'un mandat amb una activista antidesnonaments al capdavant de l’Ajuntament els lloguers han pujat gairebé un 35% i el parc públic continua estancat en el 2%. Una bomba de rellotgeria per a una ciutat encaixonada entre el mar i la muntanya i en la qual el metre quadrat edificable és un veritable luxe.

Costa trobar diferències programàtiques de gran calibre entre els tres grans partits que aspiren a governar. Colau i la seva coalició d'esquerres Bcomú té apostes per a la ciutat que fàcilment poden encaixar amb les del seu principal rival, Ernest Maragall (ERC). El mateix passa amb el Partit dels Socialistes, el candidat del qual, Jaume Collboni aspira a fer un bon paper impulsat per la fortalesa de la marca del partit a tot Espanya. L'empat entre Colau i els independentistes ha estat la tònica de les enquestes electorals i queda per comprovar si l’impuls més fort de l'alcaldessa durant la campanya li permetrà revalidar el càrrec.

En qualsevol cas, i hi hagi qui hi hagi a l’Ajuntament, els problemes de demà seran els mateixos que durant la campanya electoral. 30.000 persones continuen esperant un pis públic. I en els districtes rics l'esperança de vida és fins a cinc anys superior que en els pobres. La recepta és clara per a la presidenta de l’Associació Catalana d’Entitats d’Acció Social, Sonia Fuertes: “Falta una visió supramunicipal del problema de l'habitatge i un pacte de tots els partits contra les desigualtats, o no en sortirem d'aquesta”. Caldrà veure si el procés permet aquests pactes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >