Selecciona Edició
Connecta’t
RETRAT DE LA MEVA CIUTAT

Hi ha Barcelona després de Barcelona

La meva ciutat ja no té un nucli sinó molts, s'està transformant en un ésser de molts cors

Diversos vianants, amb la Sagrada Família al fons.
Diversos vianants, amb la Sagrada Família al fons.

El més semblant a tenir mar és tenir llibres, i Barcelona és una ciutat arran de mar i inundada de llibreries. El que passa és que moltes tanquen, i unes altres han de marxar dels carrers del centre on han estat sempre, perquè els nous lloguers les expulsen. Però també s'obren altres llibreries, i són petites i boniques, i les munta gent jove que més enllà de vendre llibres vol ser llibretera. Posen cura a tenir una llibreria bonica com la gent que ha sobreviscut sempre a les ciutats ha lluitat per tenir una bugaderia bonica. En el desterrament de les llibreries i de les seves classes amb pocs diners que ja no poden viure al cor de la ciutat, Barcelona és un animal racional a l’inrevés, ja que és el seu cor urbà el que no obeeix el que sent l'organisme. No és un problema, perquè Barcelona és una criatura mutant que no es resigna, i per aquesta raó avui s’està transformant en un nou ésser de molts cors.

Cada barri és ara un cor de la ciutat. Ho havien estat sempre, però no se’n va adonar ningú perquè era tabú, no se’n va adonar ni la gent que poblava les rampes de Nou Barris, fetes llavors de fang, blocs i cimenteres; o la que avui puja i baixa per les escales mecàniques, quan funcionen, de Ciutat Meridiana; o la que habita als quarts de pis de la Barceloneta de platja amb el seu chapapote de pisos turístics; o la del Casc Antic darrere de les pedres velles i ara espoliades pels fons voltor; o dels carrers pobletans i populars de Gràcia i de Sants, que són la mateixa cara de dues monedes diferents (dues artesanies, dues menestralies catalanes, dues formes de creure en la cultura, però una envoltada de barris de prestigi burgès, i l'altra envoltada de vies i llargs carrers que porten als afores, als altres municipis que multipliquen Barcelona. Ho saben els qui han viatjat al més enllà: hi ha Barcelona després de Barcelona).

Una ciutat que és un paper de regal ple de cors. Sístole, diàstole són les contradiccions, la dialèctica a la qual s'enfronten els veïns de cada barri en la seva batalla històrica per al millor per a tothom, però molt sovint cal aprendre una altra vegada qui som tots, perquè a Barcelona no para d'arribar gent de mil procedències diferents, de llengües que abans només se sentien al cinema, i que construeixen els seus temples al costat dels traspassats bars de gallecs i extremenys ara regentats per famílies xineses. Aquesta primavera va passar per on viu la meva mare una processó sij precedida per dones descalces i vestides de colors que escombraven amb escombres barates del Carrefour o del basar oriental el carrer que havia de trepitjar una llarga comitiva sobre la qual s'alçava un altar fet de flors, tapissos i llençols. La meva mare es va aferrar a la barana negra de la balconada (amb totes les baranes juntes dels blocs vam fer quan érem rockers la nostra escalinata cap al cel), va treure el cap per veure passar aquella processó i li va agradar, i la gent a la vorera feia fotos amb el mòbil.

I al mateix temps, amb prou feines a cinquanta metres, aquell matí de diumenge el riu s'havia omplert de famílies de ciclistes amb les natges i el llom embotits, que sortien del carril bici, i d'ancians que miraven taciturns els llits de cartró dels sensesostre sota el pont, i d'amics joves que passejaven calçats amb vambes i la petita motxilla a l'esquena amb l'aigua i parlaven distrets al costat dels joncs ja altíssims, prop de les espatarrants fulles vermelloses del ricí que creix salvatge, a la vora de les figueres (tenen amo sense saber-ho) i les nogueres que han brollat espontàniament, i els conills que salten com follets a la vora del Besòs, el riu que quan era marró i bavejava escuma blanca de laboratori es va convertir en frontera blava ("No menyspreïs la colobra per no tenir banyes..."). Perquè Barcelona, a més d'un mar, té dos rius, el Besòs i el Llobregat. Un, en una zona encara pendent d'especular i l'altre, prop de l'aeroport. Durant dècades va ser un tòpic dir que Barcelona vivia d'esquena al mar, i tanmateix, encara que això no s’afegís, també havia renunciat als seus dos rius. Però no era de la seva rellevància del que havia abdicat la ciutat, només passava que al costat de la platja i dels rius hi vivien els pobres, i Barcelona ha viscut d'esquena als seus pobres. A Barcelona, algunes llibreries obren els diumenges, i de vegades és més fàcil llegir novel·les que llegir diaris perquè els quioscos estan tancant a mansalva. No se sostenen i no sabem quin serà el seu paper. Sístole, diàstole, cor pur.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >