Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Les males mares

Maite Egoscozábal, sociòloga del Club de Malasmadres: “El 54% de les dones reconeixen que són les encarregades de fer les tasques invisibles”

Maite Egoscozábal, sociòloga del Club de Malasmadres.
Maite Egoscozábal, sociòloga del Club de Malasmadres.

Ella no sap fer croquetes, però gestiona una dotzena de grups de WhatsApp dels seus tres fills. Ell fa unes croquetes de tres estrelles Michelin. Ella no sap cosir, però planifica tres rentadores al dia en hores de baix consum. Té al cap l’hora del piano i quan toca motricitat, però de vegades recull tard els nens de l’escola. Ell sempre arriba a temps al futbol del nen. Quan ja no aguanta més, ella li deixa el mòbil a la més petita. I quan se n’adona, ja ha passat mitja hora. Llavors se sent molt culpable i promet en veu alta que no ho tornarà a fer. Ella vol sortir de nit (ell també), però aquesta nit no podrà ser —com les últimes cinc mil— i al llit ja hi ha dos nens dormint. Se sent fatal quan crida molt. O quan no crida, però es veu a si mateixa etzibant paraulotes en silenci.

Ella és una mala mare. El concepte no és nou. De fet, fa molt de temps que ronda per internet i també fora. Un dels seus grans impulsors va ser el Club de les Males Mares, que va néixer el 2014 a Madrid amb Laura Baena. Ella es va començar a esplaiar a les xarxes socials. Sortia tard de treballar, se sentia mala professional, mala dona, no podia complir amb tot. “D’un sentiment individual vaig connectar amb una necessitat social de desmitificar la maternitat, trencar el mite de la mare perfecta i lluitar per un nou model social de mare que representés les dones que són mares de la meva generació. Amb molt d’humor vam anar compartint els intents fallits per ser una mare perfecta i convertint-nos en la veu de la conciliació. En aquest país ser mare i professional sembla impossible”, explica Baena.

“Cal trencar el mite de la mare perfecta i lluitar per un nou model ”

Passat el boom inicial, quina valoració en fan, de tot plegat? Encara hi són. Queda molt per fer. La comunitat ja és més que un blog i té 700.000 malesmares a les xarxes socials. Aquest any han volgut viatjar a ciutats. Al novembre van ser a Barcelona “per malamarejar, va ser un èxit”.

“En aquests quatre anys hem avançat, hi ha molta gent que ja no té vergonya, que ha sortit de l’armari, encara que una de les coses que continua pesant és el sentiment de culpa que carreguen les mares i que ve de les normes que ens inculquen des de petites i que hem de complir. La nostra tasca és fer-ho visible i posar nom a les coses”, reivindica la sociòloga i membre del Club de Malasmadres, Maite Egoscozábal, resident a Tarragona. La sociòloga fa referència a un estudi que analitzava el repartiment de tasques a casa. “Ens vam adonar que hi ha més implicació dels homes en les tasques que en generacions anteriors, però les tasques que fan els pares són d’execució i són visibles perquè tenen un principi i final clars. I després hi ha les que no es veuen, com l’organització i planificació i que resulten difícils de quantificar en el temps: són el que anomenem tasques invisibles. El 54% de les dones reconeixen que són les encarregades de fer les tasques invisibles”.

L’estudi també apunta que la presència de la dona al mercat laboral no ha canviat la situació a les llars, fins i tot en aquells casos en què la dona és la principal proveïdora d’ingressos a la família. En les parelles on tots dos aporten la mateixa quantitat d’ingressos, el desequilibri continua present en totes les activitats domèstiques i familiars, segons l’informe Somos equipo del Club de Malasmadres.

Diana López Varela, periodista i autora de No es país para coños, està a punt de llançar el llibre Maternofobia, retrat d’una generació enfrontada a la maternitat. Ella ho té clar: “Les dones heterosexuals tenim un altre repte dificilíssim del qual es parla molt menys: és trobar homes que exerceixin la paternitat sense complexos i a temps complet. Fins i tot encara que la parella es trenqui. Es parla molt de la conciliació laboral, que és importantíssima, però molt poc dels senyors que continuen pensant que la seva tasca és portar diners a casa i no saben ni quins medicaments s’han de prendre les seves criatures”.

La realitat és que les unes i les altres abans de ser mares van pensar, o no van pensar gaire, que després seguirien sent lliures. “Quan una no és mare tendeix a pensar que no cometrà aquest o aquell error, que els fills no ens limitaran, que la nostra llibertat no estarà condicionada per la nostra fertilitat. Però la veritat és que cap ni una, per més punkis que ens penséssim que érem, es deslliura de caure en els mateixos paranys que critiquem tan alegrement des de la barrera”, afegeix López Varela en un correu electrònic.

La Raquel, psicòloga de 42 anys, és mare de dos fills de 10 i 12 anys. “La veritat és que no em plantejo gaire com em veig. Jo crec que mentre els nens són molt petits la faceta de mare t’absorbeix de tal manera que deixes de ser tu amb noms i cognoms per passar a ser ‘la mare de’. A mesura que els nens són més autònoms, com és el meu cas, la faceta professional, així com el temps lliure, tornen a guanyar protagonisme. A més, tens més temps per tornar-te a mirar al mirall amb deteniment i tenir cura de tu mateixa”.

Baena escriu algunes idees per a totes les males mares que se senten males mares: “Que riguin dels seus errors. Que no se sentin soles. Que lluitin cada dia per conciliar”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >