Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Caps buits

Obres que van ser venerades i ultratjades s’exposen ara a Venècia com a ‘antimonuments’

Una de les obres de l’exposició catalana 'Perdre el cap', a Venècia.
Una de les obres de l’exposició catalana 'Perdre el cap', a Venècia.

El debat sobre l’espai públic i la seva fragilitat inherent és una capsa de Pandora que els artistes van destapar ja fa unes quantes dècades, bé sigui com a còmplices (decoradors en la revalorització de barris) o com a antagonistes. Filòsofs i sociòlegs (Richard Sennett, Saskia Sassen, Marina Garcés) ofereixen també arguments en contra de la fal·làcia implícita al discurs optimista de la usurpació i privatització d’allò públic a la ciutat global. La col·locació d’un cap gegant (Júlia), de Jaume Plensa, a la plaça Colón de Madrid (lloc de recent exaltació del nacionalisme d’alt voltatge), és la imatge perfecta de la docilitat que els polítics esperen de la ciutadania. Aquests caps immaculats que semblen levitar es multipliquen com un virus mutant a Nova York, Barcelona, Rio o Bordeus, i malgrat elles mateixes, il·lustren el feble pols contestatari i la precarietat als carrers, on viuen cada vegada més persones sense feina ni casa.

La iconoclàstia moderna s’interpreta com a negacionisme o com a oposició al col·laboracionisme en un determinant moment polític. Els poders públics també saben practicar-la per la censura. Un exemple és l’escapçament múltiple d’un dels treballs més radicals d’Andy Warhol, una pintura mural que havia de cobrir la façana del New York State Pavillion com a reclam decoratiu de la inauguració de la Fira Mundial, el 1964. Per a l’encàrrec, es va apropiar dels retrats de 13 criminals que la policia acabava d’imprimir en pòsters i els va ampliar sobre el mural tal com apareixien a la foto original, de cara i de perfil. La peça, The Thirteen Most Wanted Men —una clara al·lusió gai (wanted com ‘buscat’ i també com ‘desitjat’)—, va treure de polleguera Robert Moses, el totpoderós cap d’urbanisme que va construir i va destruir Nova York entre 1924 i 1968. Moses va pressionar l’alcalde perquè l’obra fos retirada argumentant que l’enaltiment de fugitius de la justícia, que segons ell mantenien en suspens el seu domini i control dels carrers, danyava la imatge pública que la ciutat volia mostrar a l’exterior. Abans de l’obertura de la fira, el mural va ser ocultat darrere d’una capa de pintura plàstica.

La iconoclàstia té moltes derives i dona per endolcir la màquina promocional de l’art. Perdre el cap (Ídols), ideat per Pedro Azara per al pavelló català de la 58a edició de la Biennal de Venècia, s’articula sobre quatre monuments que en algun moment van fer aflorar les passions de qui els contemplaven: el pas de Setmana Santa del Sant Enterrament, del Gremi de Marejants de Tarragona, és un conjunt del XVIII, cremat i reconstruït el 1942; el Monument als Caiguts, creat per Genaro Esglésies el 1963 i emmagatzemat en els dipòsits de l’Ajuntament de Balaguer, té una simbologia comunista encoberta malgrat haver estat encarregat pel govern de Franco; el Record d’un malson, de Joan Brossa, dedicat a l’alcalde Porcioles, s’exposa al Museu d’Història de la Immigració després d’haver tingut diverses vides efímeres a l’aire lliure; i el Monument a Lluís Companys, de Francisco López, ubicat al passeig de Sant Joan de Barcelona des de 1998, va patir dos actes de vandalisme, el dibuix d’una esvàstica i la pintura que un grup d’artistes hi va abocar al damunt per considerar-la “massa clàssica”. Les obres, que van viatjar per mar des de Barcelona fins als Cantieri Navali de l’illa de Sant Pietro, al venecià barri de Castello, s’exhibeixen ara com a “antimonumentos” al costat dels seus embalatges de fusta, una forma d’estetitzar-los i de ressaltar encara més el seu evident pelegrinatge. En un altre espai del pavelló, es presenta documentació d’11 escultures més venerades o ultratjades, i fins hi ha una màquina expenedora on el visitant pot comprar objectes com ous, pintura, flors, senyeres i pots d’orina (!) i llançar-los puerilment contra els ídols representats en una performance.

L’exposició és didàctica i domèstica. Podria donar més de si, ja que evita el contradiscurs sobre la condició falsament autònoma del monument a la ciutat del tardocapitalisme, un motiu que sí que travessen els assajos dels artistes inclosos en el catàleg: Perejaume, Lúa Coderch, David Bestué, Lola Lasurt, Daniela Ortiz i Francesc Torres. Encara gràcies!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ