Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Misterioses frontisses

‘Ariel i els cossos’ vol ser una novel·la trencadora, però tira més a novel·la rosa

L'escriptor Sebastià Portell.
L'escriptor Sebastià Portell.

Hi ha qui deu creure que l’aventura i el risc narratiu importen més que l’ordenació del caos i la recerca de la perfecció, però si l’originalitat s’obté a través de la llei del mínim esforç, és probable que el resultat tingui poca cosa a veure amb l’art literari i que, en comptes d’haver superat el model que es pretenia superar, el lector descobreixi que la magror narrativa ha substituït la coherència de la fabulació: eludir la dificultat de compondre una bona trama o organitzar un món narratiu es revela com una flaquesa imaginativa, i ajuntar un parell d’històries i presentar-les com un mecanisme unit per unes misterioses frontisses simbòliques, tal com passa a Ariel i els cossos, segona novel·la de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992), no deixa de ser una ocurrència excessivament fàcil, una ambició menor que no pretén abolir la pròpia data de caducitat sinó tan sols postergar-la.

En el primer episodi Ariel és un home, i el lector pot llegir les transcripcions de les sessions terapèutiques del seu amant, Eugeni, l’intent que fa per descriure com era Ariel a través d’un infinit de comparacions —“Ariel és escriure-ho tot en cursiva. Ariel és plorar al cotxe, sentir algú que canta a la dutxa. Ariel és no portar paraigua quan plou”—, i unes notes amb les reflexions d’Ariel, que no s’aparten gaire del to de la primera, i que és aquesta: “Llavi amb llavi, llengua amb llengua, dents amb dents. Besar també pot ser una erosió molt lenta. Per què ens omplim les boques de saliva, i no de la bilis que portem a dins”. En el segon episodi Ariel és una dona, i, canviant de registre, Portell deixa de banda l’ambient fantasmagòric anterior i aprofita l’oportunitat per introduir els dos temes que últimament s’han incorporat a la literatura catalana: les peripècies d’una escriptora, Sara, en una residència literària —Ariel i els cossos “ha estat possible gràcies a la beca Montserrat Roig de Barcelona Ciutat de Literatura, en una estada a la Fundació Joan Miró, i a la residència Writers Art Ommi-Ledig House de Nova York, amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull”, s’informa en els crèdits—, i la persecució que pateix un escriptor, David, per part del seu editor, Elies, perquè no li lliura el manuscrit de la novel·la que li havia promès, l’esborrany de la qual —l’aprenentatge de la maldat a la infantesa— el lector té el privilegi de conèixer: l’escriptor perseguit, és clar, en comptes d’escriure s’estima més estudiar el cos d’Ariel, que escriu unes meditacions sobre l’afer i que, a pesar del canvi de gènere, no difereixen gens de l’Ariel masculí.

Misterioses frontisses

ARIEL I ELS COSSOS

Sebastià Portell
Empúries
263 pàg.
17,50 euros

A la contraportada es diu que un dels punts de referència d’Ariel i els cossos és l’Orlando de Virginia Woolf —una sàtira del gènere biogràfic on un aristòcrata anglès, amb vel·leïtats literàries, viatja al llarg de la història i s’acaba transformant en dona—, però el lector té la certesa que és una influència tan misteriosa com les frontisses simbòliques que volen articular el calaix de sastre que és aquesta novel·la. És probable que Portell hagi volgut escriure un elogi de la transgressió, o una defensa a ultrança, de l’amor-passió, una novel·la trencadora, crítica i fresca, una novel·la contra el sentiment de culpa, però no seria gens d’estranyar que el lector relacionés Ariel i els cossos amb la novel·la rosa i que recordés el títol de l’article que Guillermo Cabrera Infante va dedicar a Corín Tellado, Una inocente pornógrafa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >