Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’art de bloquejar

Si els presos s’han pogut presentar a les eleccions i han rebut el suport a les seves propostes democràticament , per què aquest afany per suspendre’ls?

El senador d'ERC, Raül Romeva, fa el jurament durant la sessió constitutiva.
El senador d'ERC, Raül Romeva, fa el jurament durant la sessió constitutiva.

“Salva el peix britànic!”, llegeixo al sotagot que tinc sobre la taula. “Avui els vaixells de la UE s’emporten el 60% del peix d’aigües del Regne Unit”, segueix la denúncia impresa il·lustrada per un peix armat amb casc i cuirassa empunyant la bandera britànica. Un regal de Tim Martin, l’empresari més actiu que va tenir la campanya a favor del Brexit i que manté la pugna amb els qui volen romandre a la Unió Europea. Ho fa a través del seu imperi, que va començar amb la compra d’un pub el 1979 i que ha vist multiplicar fins al miler de locals repartits per tot el país on la propaganda cobreix taules i barres a les quals s’apropen milers de clients ansiosos de cervesa que esperen beure’s gratis si coincideixen amb el propietari. Martin, que acostuma a visitar tots els seus establiments cada any, convida la concurrència perquè l’ambient rupturista no decaigui. Westminster ho fa la resta.

Afable, campechano i provocador, Mr. Martin ha deixat de servir champagne i vins de la UE per oferir-los australians. No ho fa per nacionalisme. Al contrari. El molesta que l’hi preguntin perquè diu que viu allunyat d’aquest sentiment. Les seves raons són simplement econòmiques. Va donar 200.000 lliures per a una campanya que havia de conscienciar dels enganys de la premsa proeuropea que diu que coneix des dels seus temps de venedor de publicitat per a The Times. Afirma amb convicció que la sortida de la UE suposarà l’abolició d’impostos sobre més de 12.000 productes bàsics no importats del continent, i que això reduirà els preus a les botigues alleujant l’economia familiar. El seu discurs dicharachero i contundent rebat totes les afirmacions contràries amb la tranquil·litat de qui sap que té el ronyó cobert. La prova, conclou, és que des que va començar el serial del Brexit, els seus ingressos no han parat d’augmentar més del que creixien abans. I en els 40 anys d’història, no han notat mai cap bache/. Per això s’ha convertit en un referent empresarial i en un dels homes de negocis més influents.

Segon referèndum? Ni parlar-ne. I encara menys si el proposa Theresa May, tot i que sigui a contracor/regañadientes. Ell és amic de Boris Johnson i estenent el braç mostra la impossibilitat que a sobre de la taula hi càpiga res més que no sigui la pinta de cervesa que compartim sobre el sotagots de la cadena Wetherspoon. Mentrestant, van passant els dies, les setmanes, els mesos, els terminis i les alternatives sense que l’execució del Brexit sigui un fet, per a desesperació dels socis comunitaris que, de moment, han perdut l’oportunitat d’ampliar el nombre d’eurodiputats perquè els britànics encara concorren a unes urnes que capitalitzaran els seus contraris. Ningú pot negar avui que el segle XXI ja és el segle de les paradoxes.

Una cosa semblant al (entuerto) que es viu a Espanya, amb els presos electes i les seves possibilitats de continuar exercint de diputats (4) i senador (1) després d’haver recollit l’acta i acatat la Constitució. El públic convertit en espectador del partit de ping-pong que es disputen el Tribunal Suprem i el Congrés dels Diputats i que s’ha jugat intensament durant els dos primers dies de la presidència de Meritxell Batet, es pregunta com pot ser. Si els presos s’han pogut presentar a les eleccions i han rebut el suport democràticament a les seves propostes, si han pogut emplenar formularis oficials, assistir a la sessió d’inici de la legislatura, departir somrient amb els seus col·legues i complementar la seva promesa amb frases identificadores d’unes posicions prou conegudes, ¿per què aquest afany per suspendre’ls?

Els juristes ens han tornat a il·lustrar amb un altre dels seus debats farcits de codis, articles i reglaments. I ens fan veure la dimensió superior que representa ser la veu dels electors, encara que no es posin d’acord amb el possible efecte retroactiu, atès que el presumpte delicte pel qual se’ls està jutjant es va cometre abans de la seva elecció. Sí. I també abans de la seva candidatura i, no obstant això, va ser autoritzada. I doncs? Doncs vet aquí també l’endimoniat embolic legal que necessita temps per desenredar aquest nus que jurídicament és complex i políticament és trampós. És la conseqüència d’haver traslladat als tribunals el que hauria d’haver resolt la diplomàcia. És lògic, doncs, que arribats a aquest punt l’independentisme intenti tensar les costures legals del sistema. L’ANC i Joan Canadell ho intentaran a partir d’ara també en l’economia des del conquistat púlpit de la Cambra de Comerç de Barcelona.

El fet positiu és que injecta dinamisme a la democràcia, a la qual, com a sistema, sempre se li descobreixen fissures perquè, com a obra humana, és imperfecta. El fet negatiu? Que tot es complica més. Diguem-ne procés o Brexit. Ho representen Joan Canadell o Tim Martin.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >