Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Lliçons dels estoics

Manuel Cruz, com a diputat a les Corts, va aconseguir que la filosofia no quedés exclosa del batxillerat

“Esborra la fantasia”, escriví Marc Aureli. Impracticable avui a Catalunya.
“Esborra la fantasia”, escriví Marc Aureli. Impracticable avui a Catalunya.

Aquest és un article de simpatia envers a la persona de Manuel Cruz, president del Senat espanyol. No és cap homenatge, no és cap suport estratègic, no és cap declaració de principis o de filiació política per part de qui escriu: és un senyal de pura simpatia.

Ho és perquè Cruz, al temps que va ser diputat a les Corts, va aconseguir, amb l’ajut de molts professors de secundària, que la disciplina de la filosofia no quedés exclosa dels plans d’estudi del batxillerat. En el camp de la literatura no hi ha hagut cap iniciativa semblant pel sol fet que ja hi ha dues assignatures que s’anomenen “Llengua catalana i literatura” i “Llengua castellana i literatura”. No diu: “Llengua i literatura catalanes”, o castellanes, amb la pensada, se suposa, que els alumnes s’havien de fer una idea del que és la literatura universal, no solament les literatures nacionals, catalana o espanyola. Però no ha anat així (sed libera nos a Molas!), o només en uns quants col·legis privats, de manera que els nostres batxillers saben només una mica el que és la literatura en l’assignatura en castellà, però encara menys en el cas de l’altra: a nosaltres ens falta tota la producció literària que tenen Espanya, Anglaterra o França als segles moderns i contemporanis —per posar tres exemples indiscutibles—, sense solució de continuïtat entre els segles XII i XXI. Nosaltres hem de passar (millor, si ho fem), dels poetes i novel·listes del segle XV als dels segles XIX, XX i XXI.

Però l’article de sim-pathia amb Cruz anava per un altre costat. Volíem proposar-li que, atesa la manca de comprensió de textos difícils entre els estudiants del nostre batxillerat, fes el possible, prop del ministre d’Educació, per divulgar a fons, almenys, la filosofia estoica, és a dir, la dels temps hel·lenístics i romans que van de Zenó de Cítion (segle IV aC) a Marc Aureli (segle II dC), val a dir, el temps d’una crisi política i de valors no massa diferent de la que patim actualment, el temps postalexandrí en què Grècia ja no va tornar a ser el que havia estat al segle V i Roma va començar a entrar en el declivi que acabaria transformant la República en un imperi (global!) que, a causa de les invasions del nord, també acabaria amb l’hegemonia de Roma a tot el continent. El prestigi de la filosofia en aquella civilització grecoromana es va fondre del tot l’any 529, quan Justinià va fer tancar les escoles d’ensenyament de la filosofia.

La stoa va tenir una lògica, una física i una metafísica, però sobretot va tenir una ètica: d’aquí el seu valor als nostres dies. Així, per exemple, la primera stoa considerava que l’home no és solament cos, sinó també ànima, i no solament en l’antic sentit de la paraula psyché, que remet simplement a l’autonomia mòbil, al “ser viu”. Considerava amb encert que l’home, a més de posseir intel·ligència i raó, estava dominat per instints i per afeccions, i creia que el desordre dels instints provenia del fet que la raó no els dominava: així la raó (el seny) podia convertir-se en un còmplice no desitjat dels instints més baixos. Per això la stoa va posar-se sempre en guàrdia davant el món de les il·lusions irracionals, fins al punt que Marc Aureli, al final del període, va escriure a les Meditacions, VII,29: “Esborra la fantasia”, extrem que avui, a Catalunya, seria una tasca gairebé impracticable. Vivim en la il·lusió immaculada dels infans, que en llatí volia dir “els que no enraonen”.

Calia, sempre segons la stoa, moure’s d’acord amb l’orthos lógos, la recta raó, o d’acord amb el koinós lógos, el seny o el sentit comú, en el benentès que aquest sentit comú no té res a veure amb l’opinió comuna, que és allò que avui forgen amb desmesura les xarxes socials i la propaganda de TV3. La pàtria dels estoics, per d’altres raons que ara no podem analitzar, era el cosmos, i després “tot el gènere humà”, tot el món: eren cosmopolites.

Quant a la política, l’estoic no creia que haguéssim d’allunyar-nos dels altres o de la societat, com més endavant predicaria Epictet (“Amaga’t!”) i després els eremites i anacoretes cristians. Per als estoics l’home és un ésser social (com per a Aristòtil), que si busca una pròpia identitat ha de buscar, al mateix temps, la identitat i singularitat dels altres, del comú universal, perquè tots posseïm el mateix logos —la mateixa capacitat de discerniment racional— i és el logos allò que defineix un sol home i tots els homes reunits en una causa racional comuna: la polis, la societat.

Cruz, que és un universitari i filòsof de vocació, ha donat la raó a aquestes paraules de Marc Aureli (V,1): “Al matí, quan et despertis amb mandra, tingues immediatament aquest pensament: em desperto per acomplir amb el deure d’un ésser humà. Aleshores, estaré de mal humor si em disposo a fer aquella tasca per a la qual he nascut i gràcies a la qual he estat portat al món? O bé he estat creat per quedar-me calent entre les mantes?... Et semblen poc importants i dignes de poca atenció les accions que contribueixen al bé comú? ... N’hi ha que tenen un principi particular que els guia, i segueixen el seu impuls particular. Tu no en facis cas, i continua per la via recta seguint la teva naturalesa i la universal, ja que per a totes dues el camí és un de sol ... No deixis de fer una acció útil al bé comú!”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >