Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Estupors electorals (2)

Els diputats i el senador presos s’acrediten i ocupen els escons “amb tota normalitat” i el creador de l’esperpent s’encarna al Congrés

Els diputats electes processats pel procés Rull, Sànchez i Turull en recollir les seves actes al Congrés.
Els diputats electes processats pel procés Rull, Sànchez i Turull en recollir les seves actes al Congrés.

Si el judici de la cosa no fos colpidor es diria que té la funció d’animar les campanyes electorals, tan rematadament avorrides. I una mica, sí. S’ha trivialitzat tant l’assumpte que de sobte el que havíem convertit en trivial ha resultat palpable, fins i tot possible. M’he cansat de sentir i llegir gent que segueix el judici com si fos una sèrie de tele (de ficció). Doncs que bé. I aquesta setmana, vinga, hi ha hagut un gir de guió, com en les millors sèries i fins i tot en les pitjors: després dels estupors d’abril de veure i sentir un candidat fent una roda de premsa des de la presó, a la tele hem vist aquest mes de maig altres imatges estupendes: els candidats d’abril, presos i electes, surten una estona de la cel·la per acreditar-se a les Corts i l’endemà prendre possessió de l’escó, votar i prometre. I altre cop cap a la presó.

No podia apartar la mirada de la pantalla, per més feina que tingués. Dilluns, Raül Romeva, senador votat per gairebé un milió de persones, entrava a la sala corresponent, on se li feia la foto de la fitxa senatorial i tota la resta. Els serveis legals no deixaven emetre el senyal sonor i veies l’estranya escena en silenci, fins i tot el dels comentaristes del programa i de la seva directora, que no sabien què fer, només sabien que el silenci no casa bé amb la tele i alguna cosa calia dir. Va ser el primer estupor del matí.

El senador parlava amb les funcionàries, que l’atenien amb un immens encert, vaig pensar. Li donaven la mà, li somreien. Com a qualsevol altre senador que haguessin d’acreditar. Si primer em va alleugerir, de seguida em va generar malestar: la rematada normalitat de fer veure que no passa res. Una primera conclusió és que en el cas dels funcionaris és digne d’elogi.

Quan les càmeres van donar pas al que passava al Congrés, els barrufets interns havien decidit que el senyal sonor podia arribar a la tele. Un rumor envoltava els diputats presos mentre accedien pel passadís a una sala. El diputat Junqueras era l’últim, trempat com és s’aturava a saludar uns i altres amb tota la parsimònia del món. Qui fos que tenia el comandament en això (el Suprem o la Junta Electoral, em perdo, ja em perdonareu) havia disposat que els diputats no podien parlar amb la premsa. Ah, senyors. S’obliden que hi ha telèfons mòbils que, mentre la guerra comercial tecnològica mundial no s’embranqui més, tenen la capacitat de gravar. I els diputats ho van fer, i tant.

No sé de qui és el quadre davant del qual ens van parlar els diputats Junqueras i Sànchez. És una escena de pescadors arribant a la platja amb el seu migrat botí del mar i no, no és el quadre de Sorolla I encara diuen que el peix és car, és molt més fosc. Els diputats Rull i Turull van emetre els seus missatges des d’un altre angle de la sala.

L’endemà, aquest dimarts, ja em vaig enganxar a la tele de bon matí. Almenys a l’àudio, mentre treballava. Però de seguit ho vaig veure, millor veure-ho que no pas que t’ho expliquin. Constitució de les Corts i els diputats i el senador presos acudirien a ocupar l’escó.

També ho farien els diputats de la ultradreta. Van ser matiners. Un cronista deia que a les set del matí ja eren davant dels lleons, disposats a ocupar un bon seient que els garantís que fossin vistos i ben vistos pels angles de les càmeres del Congrés, sobretot. I tant que se’ls va veure. Darrere de la fila del Govern en funcions, darrere del president que tornarà a ser-ho. El diputat socialista Zaragoza, també matiner, va aconseguir asseure’s entre dos ultres i va fer petar la xerrada amb el seu dirigent, aconseguint una atenció mediàtica imprevista i francament lloable en un dia tan aclaparador d’imatges històriques altre cop i sense remei.

Fa quatre anys, les imatges històriques (dispenseu-me altre cop) van ser les de la diputada Carolina Bescansa alletant el seu nadó i les grenyes i vestuaris de Podem. En aquesta legislatura, la tretzena, han estat d’un altre ordre: l’espant i l’estupor de veure com els diputats presos accedien al seu lloc de treball per haver de tornar a primera hora de la tarda a la presó. Amb tota normalitat, es diu.

A una li venen ganes d’escriure en català antic i noble a la faisó del castellà del president de la Mesa d’edat del Congrés, el diputat socialista burgalès Agustín Zamarrón, però no ho faré del tot, excuseu-me la carestia. En la memòria visual quedarà també la seva treballada i curosa planta a la palesa manera del creador de l’esperpent, que gràcies als estupors d’aquesta setmana ha renascut al Congrés. Visca Valle-Inclán.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >