Selecciona Edició
Connecta’t

Adrián Mateos: “Jugo contra nois amb carrera que no beuen i van al gimnàs”

“El truc és jugar-te la quantitat de diners que et puguis permetre”, diu el jove madrileny, tricampió mundial de pòquer en viu, que trenca més d’un tòpic del cinema

“Vaig estar estudiant durant set hores cada dia: matemàtiques, estadística, un xic de psicologia...”, diu Adrián Mateos.
“Vaig estar estudiant durant set hores cada dia: matemàtiques, estadística, un xic de psicologia...”, diu Adrián Mateos.

És el reclam. És el noi a qui tots miren encara que només tingui 24 anys. Li resulta impossible passar desapercebut al casino de Lloret de Mar, on la sala que el patrocina, Winamax, ha organitzat aquesta setmana tornejos i esdeveniments amanits amb sessions de música, festes a la piscina i participacions dels prosque representa. Cap com Adrián Mateos (Sant Martín de la Vega, Madrid, 1994), que ha posat el pòquer mundial de cap per avall.

Pregunta. Com va descobrir el pòquer?

Resposta. Amb 16 anys, durant una nit d’estiu, vaig veure per la televisió una partida i em va encantar.

P. Tant que va articular la seva vida totalment al voltant de les cartes...

R. Sí. En aquells dies no podia jugar per edat, així que veia vídeos i estudiava tot el que trobava per internet. Em vaig gastar els diners dels meus estalvis en llibres de pòquer i em vaig centrar a treure’m el carnet de conduir per poder anar al casino de Torrelodones quan fes els 18. Volia arribar-hi amb un nivell molt alt per poder guanyar diners i pagar-me els meus capricis...

P. A casa també jugaven a pòquer?

R. No, no. Amb els meus pares i avis jugàvem a la pocha, al mus... Sempre se’m van donar bé les cartes.

P. Estudiava Econòmiques i ho va deixar per dedicar-se al pòquer. Com van encaixar això a casa?

R. Ja s’ho esperaven. Feia un parell d’anys que estava molt il·lusionat amb això i quan ho vaig deixar ja havia guanyat dos tornejos, de 30.000 i 100.000 euros. Em va costar una mica convèncer-los i al final vam acordar que em deixessin provar un any, ja que el pitjor que em podia passar era perdre els diners que havia guanyat. Va sortir bé.

P. Però, per què a vostè li va anar bé i a molts dels que ho intenten no?

R. Perquè hi vaig ficar més hores i passió. Aquest és el motiu principal. Hi vaig dedicar moltes hores d’estudi, unes set al dia.

P. I què s’estudia?

R. Amb 16 anys necessitava aprendre molta estadística i matemàtiques. Ara analitzo els rivals, els seus patrons, una mica de psicologia. És com qualsevol esport: com més hores treballes, millor seràs. Per això estudio més ara. Entre altres coses perquè n’hi ha molts que volen ser al teu lloc, i això és com amb Nadal: quan deixi d’entrenar-se, deixarà de guanyar.

P. Però es necessita tenir sort?

R. Si la tens al teu costat, dolent no és. Però la sort només influeix a curt termini. Al final de l’any, si ets bo el normal és que acabis guanyant diners i imposant-te als teus rivals.

“En el pòquer cal intentar estar-se quiet, tenir sempre la mateixa postura, i parlar el mínim possible: les paraules donen pistes”

P. Quan va veure que era millor que els adversaris?

R. Des del principi. Perquè no vaig començar contra els millors sinó que ho vaig fer en tornejos de baix cost, de dos o cinc euros. Després, a mesura que vaig anar guanyant, vaig pujar als de 20, després 50... Al principi era fàcil, però ara, en competir contra els millors, també es requereix talent. I potser en tinc, perquè he estat un guanyador des del principi.

P. Però li agrada jugar contra els millors o prefereix que no ho siguin?

R. A nivell competitiu, m’agrada mesurar-me amb els bons. Però els que vull a la meva taula són els que no són professionals, els recreacionals, perquè no solen tenir el nivell i és més fàcil guanyar diners.

P. Parla dels jugadors recreacionals, que cada vegada són més. Per què enganxa el pòquer?

R. És un joc molt divertit perquè és informació incompleta. No ho saps tot i has d’endevinar. I aquí entren les mates, la psicologia, i esclar, hi ha el component que es poden guanyar grans premis.

P. Als novells se’ls descobreixen abans els tics?

R. Se’n diuen tells, i són gestos no verbals. I sí, sol passar, perquè moltes vegades venen a jugar tornejos en viu quan normalment juguen online. Es posen bastant nerviosos.

P. Què els aconsellaria?

R. Que intentin estar-se quiets. Sempre en una mateixa posició i que parlin el mínim possible, perquè les paraules donen pistes. De vegades la conversa no és igual si vas de farol o si tens una bona mà.

P. Un tell molt habitual en els novells?

R. Si tenen una bona mà, beure el que tinguin a mà sol ser un signe de fortalesa.

P. Vostè tenia tells?

R. No ho sé. Suposo que al principi sí, però com que jugava contra rivals no gaire forts, doncs no se’m deuria notar.

P. Però també juga molt al pòquer online, on no es veuen aquests tells. És menys productiva aquesta modalitat que en viu?

R. No. Per a mi el més important i complicat és la part tècnica del joc, i això s’aprèn online perquè jugues moltíssimes més mans. De fet, quan no estic de viatge per disputar un torneig, jugo moltes hores al dia online des de casa.

P. Viu a Londres. Per què?

R. Perquè el 2013, quan vaig començar seriosament, a Espanya no es podia jugar contra gent d’altres països. Eren nivells molt baixos.

P. Quina reacció té la gent quan li explica que viu del pòquer?

R. Alguns al·lucinen. Però l’opinió dels altres no m’importa gaire: sempre he confiat molt en mi mateix. I crec que la societat ha canviat. El públic jove, de menys de 35-40 anys, ho veu fins a cert punt normal. Els més grans ho veuen estrany.

P. Perquè la ludopatia és un problema molt seriós...

R. Sí, ho és. Per això sempre dic que un jugador s’ha de sentir còmode amb la quantitat que aposta. El truc és jugar-te la quantitat de diners que et pots permetre. El problema és que la gent juga quantitats que no ha de jugar i ho vol guanyar tot de cop, i cal anar a poc a poc. També n’hi ha que pretenen guanyar els millors sense començar des de baix. Si no es compleix amb aquests requisits, és cert que en el pòquer hi ha una cara negativa. Però aquí ja hi entra l’educació i la cultura de cadascú.

P. La cara del pòquer que es veu en pel·lícules com The Rounders o El jugador són reals?

R. No, no ho són. Són pel·lícules. Jo competeixo contra xavals de 25 a 35 anys que tenen carrera, que són molt intel·ligents, que van cada dia al gimnàs i estudien perquè tenen cura tant el cos com la ment. Ningú beu alcohol mentre juga. I això, crec, no dona per a una pel·lícula.

P. Però vostè és addicte al joc?

R. No. El pòquer és la meva feina. I és una bogeria perquè hi dedico de vuit a deu hores al dia i ho faig sis dies a la setmana. Però és normal. Si vols arribar a l’elit, has de treballar.

P. No li va malament...

R. Fins ara ha guanyat diners cada any. M’ha anat bé. Però el meu objectiu és seguir allà dalt uns quants anys més.

P. No el crema o l’avorreix?

R. Avorrir-me, no. M’agrada molt. Però sí que crema, perquè mentalment és molt dur. Més que res perquè no saps el que guanyaràs a final de mes. És incertesa, i això és dur.

P. Sol dir que la competitivitat l’hi va donar el tennis...

R. Sí, perquè és un esport molt mental. I en moments importants, quan et jugues una gran quantitat de diners, els nervis et poden afectar. És com quan disputes un punt de partit.

P. Era bo en tennis?

R. Vaig estar al Centre d’Alt Rendiment de Madrid. Però vaig veure que no em podria dedicar a això i per això vaig començar amb el pòquer.

P. Ara també té un entrenador...

[*****]R. Sí, Winamax ens l’ha posat a l’equip de pros. Ens ajuda a preparar mentalment els tornejos i formar una estratègia.

P. Està preparat per si deixa de guanyar?

R. Ja m’ha passat. En gairebé sis anys que fa que jugo, hi ha hagut ratxes de quatre mesos seguits sense guanyar. És habitual, sobretot en tornejos. Però a llarg termini, l’esperança matemàtica és positiva.

P. Quan entra en una sala, molts rivals no deuen voler seure a la seva taula, no?

R. En els tornejos no es pot triar. Però si és en cash [diners en metàl·lic], em trobo de tot. N’hi ha que volen guanyar-me i d’altres que prefereixen no provar-ho. Però això m’agrada del pòquer, no es dona en altres àmbits: una persona amb diners pot jugar contra els millors del pòquer. En el futbol, per molts diners que tinguis no podràs mesurar-te amb Messi.

P. Juga amb amics partides de poc pot?

R. En els últims anys menys, perquè a les vacances intento no pensar gaire en el pòquer i descansar.

P. El paren pel carrer?

R. Després de l’entrevista que em van fer al programa La resistencia i dels vídeos d’En la mente de un pro [on analitza les seves partides], que en algun cas han arribat a un milió de visites, sí que veig que em coneixen. Em demanen una foto o em feliciten. És clar que poc agrada i molt cansa, però la gent en general es porta molt bé amb mi. Tret que estiguin de festa i ja se sap que la beguda treu la vergonya...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >