Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNE i

Catalans

La doble aposta catalana de Pedro Sánchez per al Congrés i el Senat no ho és només pel diàleg territorial

La ministra Meritxell Batet, a la Moncloa, a l'octubre.
La ministra Meritxell Batet, a la Moncloa, a l'octubre. REUTERS

S'ha acabat el fals monopoli que “els catalans”, els “partits catalans” o “els polítics catalans” eren els nacionalistes. Ara, els més rellevants són dos federalistes-socialistes, Meritxell Batet i Manuel Cruz, ja gairebé tercera i quarta autoritats de l'Estat.

El costum de prendre el tot (els catalans) per la part (els nacionalistes) era útil per abreujar i titular. Però suposava un actiu injust a favor dels nacionalistes, avui indepes, en la lluita per l'hegemonia cultural, clau per a la política.

Així que des d'ara mateix els reporters de The New York Times i companyia escoltaran per als seus textos no només la visió de la Generalitat insurrecte que tan bé els cuida —com ha denunciat la sagaç corresponsal de Le Monde, Sandrine Morel—, sinó també les dels presidents del Congrés i el Senat.

Existeix així una via perquè acabi el més sinistre fet diferencial, el que prioritza el soroll de l'aïllacionista a costa de la discreció del dialogant. La ponderació equànime pot desafiar amb èxit el groguisme seduït per l'aparador, l'escàndol, la subversió, l'estranyesa... allò pretesament autèntic.

Però també és falsa la queixa centralista que els catalans són sempre a tot arreu. Des de fa decennis no encapçalen cap gran institució (excepte Landelino Lavilla, que va exercir poc en l'escena catalana). És cert que el primer president del Congrés va ser el lleidatà Ramon de Dou, però això va ser el 1810, a les Corts de Cadis (després n'hi va haver dos més, el 1811 i el 1821). I que el gran Laureà Figuerola, inventor de la pesseta, va presidir el Senat, però ho va fer el 1872. I que el general Prim, reusenc, va ser primer ministre, però el 1869-1870, únic cas a Espanya (a França ho ha estat un altre català, actual, Manuel Valls).

La Primera República (1873-1874) sí que va tenir tres polítics conreats a Catalunya entre els seus quatre presidents: Francesc Pi i Margall, Estanislau Figueras i Nicolás Salmerón, d'Almeria, diputat per Gràcia que després seria triat per presidir l'agrupació dels catalanismes, Solidaritat Catalana.

Avui, la doble aposta catalana de Pedro Sánchez no ho és només pel diàleg territorial. També certifica i visualitza que el dret d'autodeterminació (intern) dels catalans es respecta, com dictamina l'ONU. I que l'autodeterminació (externa, secessió) no té absolutament d'aval jurídic: només és viable si un poble no troba espai polític dins de l'Estat en què cohabita, perquè és colonial, dictatorial o genocida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >