Selecciona Edició
Connecta’t

Retorn a Bierville

Una visita al castell i al parc on Carles Riba va viure exiliat uns mesos, i es va inspirar i va escriure el gran llibre de la poesia catalana del segle XX

Carles Riba, a final dels anys vint. Ampliar foto
Carles Riba, a final dels anys vint.

Els boscos, els rius, els camins: tot sembla igual, congelat en el temps, si no fos perquè un dels molins ha desaparegut i, a un costat del castell, s’hi han construït edificis moderns. Res no ha canviat, a part d’això. Ni les “aigües vivents” i “de curs discret”, ni les “arbredes fosques” i el “melancòlic jardí”, ni la “cúpula verda” no han desaparegut.

Fa 80 anys, l’hivern i la primavera del 1939, un grup de catalans va passar uns mesos en aquesta finca a 60 quilòmetres al sud de París. Les paraules citades entre cometes del primer paràgraf les va escriure un d’aquests catalans que unes setmanes abans havien abandonat el seu país davant de l’entrada imminent de les tropes franquistes. Era el final de la Guerra Civil i entre centenars de milers d’exiliats hi havia el poeta Carles Riba. Ell, la seva dona, la poeta Clementina Arderiu, i els seus fills van trobar refugi al domaine de Bierville, el “paisatge graciós i sever alhora” on, com escriuria més tard, “havia tingut el primer sojorn estable i retrobat l’esperança” després de les primeres setmanes d’exili. I és aquí on va escriure el seu llibre més important —i un dels cims de la poesia catalana del segle XX—, les Elegies de Bierville. Com tot clàssic, el llibre, compost de dotze poemes, està obert a lectures múltiples, que no s’esgoten mai. Però el punt de partida, tal com va explicar l’autor, el lloc “on prengueren forma aquestes elegies” va ser “a l’emigració, en efecte, i dins el sentiment de l’exili”. Si fossin una pel·lícula, les Elegies de Bierville mostrarien la imatge d’un senyor que passeja per aquells jardins i experimenta un flashback cap a la Grècia antiga que se superposa amb la Catalunya perduda.

“Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria”, comença la més coneguda de les Elegies, la segona. El cap Súnion, explica Riba a les notes finals del llibre, és “el sublim promontori”, la “rocosa punta final de l’Àtica” on Pericles va construir un temple de Posidó. Riba i Arderiu havien visitat Grècia i Súnion l’any 1927. “És aquest lloc únic”, diu Riba a les notes, “síntesi i símbol de moltes coses pures, que en el meu exili se’m representava a la memòria; talment com si m’aparegués entre els arbres foscos de la vall de Bierville i m’hi reveiés a mi mateix, el viatge feliç de dotze anys enrere”.

Hi ha un fetitxisme de les cases d’escriptors, i dels escenaris de les seves obres. Dels escenaris dels poemes, potser menys, però les Elegies de Bierville són un cas de poemes íntimament lligats a un lloc i un moment. Ara Bierville, als afores de Boissy-la-Rivière, un poblet de 500 habitants, és una residència i un centre de formació per a membres del primer sindicat de França, la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els sindicalistes hi venen a passar uns dies per seguir-hi els cursos i conviure-hi.

Hi ha un fil que lliga Riba amb els sindicalistes de la CFDT. Es diu Marc Sangnier i és una d’aquelles figures avui mig oblidades però fonamental en el seu temps. Sangnier, fill de família burgesa i bonapartista, va ser un polític i periodista que, amb el moviment Le Sillon (El Solc), va impulsar a principis de segle un cristianisme progressista, social i laic. Era un pacifista convençut i, als anys vint, al castell que acabava de comprar a Boissy-la-Rivière, hi va organitzar congressos per la pau amb joves francesos i alemanys. Va ser Sangnier qui, al final de la Guerra Civil, va acollir a Bierville els exiliats catalans.

I és aleshores que Riba comença a composar les Elegies de Bierville. Ell i els catalans vivien en un molí que servia per allotjar-hi congressistes, “amb cambres d’una monotonia i d’una austeritat totes monacals” i “dos corredors superposats [que] s’allargaven cap a extrems ombrius i inútils, que evocaven misteriosos jocs o no del tot vençudes basardes d’infant”, escriu el poeta al prefaci a la segona edició.

Carles Riba va escriure a Bierville cinc de les onze elegies. Els catalans van marxar el juny de 1939. Els va acomiadar amb un discurs el mateix Marc Sangnier, recorda Albert Manent a la seva biografia del poeta. Riba va acabar el llibre a les altres escales del periple per França. L’abril de 1943, Riba, Arderiu i la seva filla Eulàlia van tornar a Barcelona. Aquell mateix any es van publicar les Elegies de Bierville en una edició “reduïdíssima i clandestina” datada a Buenos Aires un any abans, explica Manent.

Quan van entrar a França el juny de 1940, els alemanys van ocupar la finca de Bierville. Al final de la Segona Guerra Mundial, Sangnier la va donar a la Confederació Francesa de Treballadors Cristians (CFTC), el sindicat cristià que donaria origen, unes dècades després, a la CFDT. El 1961, les instal·lacions sindicals van patir un atemptat amb bomba de l’OAS (Organització de l’Exèrcit Secret), el grup terrorista contrari a la independència d’Algèria. En aquell “vell parc” on “les aigües llisquen monòtonament” sota “la noble expandida tendresa dels arbres de França” hi ha passat un tros d’història del segle XX.

“Era secret el camí, fabulós de tristeses divines, / fins a les aigües vivents que em recordaren un nom”, deia Riba a l’inici de la primera elegia. Llegits ara —un dia de primavera del 2019, “en el parc estremit on sembla estar per renéixer / jo no sé quin déu mort, fill de la font i de verd”, amb la mateixa banda sonora del riuets Juine i Éclimont, i el cant dels mateixos ocells que fa 80 anys— els versos adquireixen una altra textura. I es revelen com el que també són: una descripció bastant exacta d’un lloc ben real.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ