Selecciona Edició
Connecta’t

La primera sèrie teatral arriba al Lliure

La comèdia ‘Dolors’ es divideix en sis capítols que exploren la bretxa de gènere i el dolor menstrual

Meritxell Yanes i Gemma Martínez a 'Dolors'.
Meritxell Yanes i Gemma Martínez a 'Dolors'.

I si les dones poguessin desempallegar-se del dolor de la regla només amb un clic? I si, en lloc de veure les sèries des del sofà de casa les veiessin des d’una butaca? I si les obres de teatre també poguessin tenir capítols, temporades, i fins i tot cliffhangers? Totes aquestes preguntes, per més inconnexes que semblin, les respon Dolors, l’ambiciosa comèdia àcida que estrenarà el Teatre Lliure el 22 de maig. Hi explorem la vida de la Lola, una emprenedora que decideix inventar un dispositiu per combatre el dolor de la menstruació. No obstant això, el problema arriba quan la Lola ha de vendre aquest producte a empreses, majoritàriament dirigides per homes, que no li veuran tanta gràcia al seu producte revolucionari.

“Aquest és l’argument de base… Però no us estem fent cap espòiler! En sis hores poden passar moltes coses més”, assegura el director, Sergi Belbel. I és que el més cridaner de l’obra, a part de l’enginyós invent de la Lola, és el seu format innovador. Dolors té una durada total de sis hores, que es divideix en sis “capítols” d’entre 45 i 60 minuts, que, al seu torn, es representaran en tres sessions dobles: el primer capítol i el segon s’interpretaran del 22 al 26 de maig; el tercer i el quart, del 29 de maig al 2 de juny, i els dos capítols finals, del 5 al 8 de juny. D’aquesta manera, l’espectador haurà de tornar la setmana següent si vol saber com avança l’argument, i es convertirà, cada vegada que entri a la sala, en el públic d’una sitcom, i també convertirà aquesta obra en la primera sèrie de televisió per a teatre que s’ha estrenat mai.

“Segur que aquesta idea ja ha passat pel cap de més d’una persona, però nosaltres hem tingut la gosadia de portar-ho a l’escenari”, comenta Meritxell Yanes, la creadora de l’obra. Partint de la idea original de Yanes, el guió és un projecte col·laboratiu de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente, amb Belbel i Clemente com a equip directiu. “Em vaig adonar que, actualment, molta gent no té prou temps per anar al teatre i recorre a les sèries de televisió com a principal manera d’entretenir-se, i jo m’hi incloc”, confessa Yanes, “així que un dia em vaig plantejar si seria possible adaptar el dinàmic llenguatge televisiu al teatral”, una adaptació que, admet, ha estat el repte més important del procés.

“No podem tallar les seqüències com es faria a la televisió. Tot ha de sortir bé a la primera, així que els actors han de ser unes bèsties del teatre”, afirma Belbel. I és que les sis hores d’obra només tenen tres intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i la mateixa Meritxell Yanes, fet que, segons Cambray, dificulta encara més els canvis constants de vestuari que han de fer entre les seqüències, ja que en tot moment estan “o en escena o canviant-se de pressa”.

No obstant això, Dolors s’adapta amb facilitat a les necessitats dels consumidors. “Entenem que anar al teatre tres vegades en tres setmanes pot ser una despesa, tant de temps com econòmica, bastant forta per al nostre públic, per la qual cosa també hem organitzat una marató en què s’interpretaran els capítols, un darrere l’altre”, declara Cristina Clemente. Al més pur estil Netflix, el 9 de juny el Teatre Lliure obrirà les portes des de les cinc fins a dos quarts de deu del vespre per oferir la possibilitat de veure tots els capítols d’una tirada en una macrosessió de gairebé sis hores que, per descomptat, tindrà diversos descansos.

Dolors, les entrades de la qual ja es poden comprar tant per separat com en paquets de capítols, és el resultat de la confluència de molts elements televisius en un escenari. N’hi haurà tants que els guionistes adverteixen que l’espectador es trobarà amb “moltes referències a altres sèries i, fins i tot, algun cameo inesperat que encara no es pot revelar”. Però per sobre de tot, Dolors és una obra feta per dones i sobre dones, que planta cara a la bretxa de gènere i al famós mansplaining —és a dir, els homes que menystenen, interrompen i corregeixen les dones sota la creença que la seva manera de fer és millor— en l’entorn laboral. Però, segons Cristina Clemente, aquesta no és una obra feminista, o almenys no inicialment: “D’entrada, els personatges de l’obra no són feministes, ni tan sols les dones, però viatjaran cap al feminisme a mesura que avança la trama”, una trama amb la qual també esperen fer viatjar tots els amants de les sèries, independentment de l'edat que tinguin.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >