Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

El rodamon i el periodista

Gould volia fer una història oral dels EUA; Mitchell, un perfil que és ja un clàssic de l’ofici

Joe Gould, retratat per Joseph Mitchell.
Joe Gould, retratat per Joseph Mitchell.

En un capítol de Lou Grant (ves a saber quantes vocacions periodístiques despertà la sèrie de 1977), el reporter Joe Rossi li ve a dir al seu cap que, si un hi esmerça prou temps, qualsevol tema o personatge pot ser susceptible de proporcionar una gran història. I agafa un tipus qualsevol del carrer i en treu un gran perfil. Això és el que va fer el nord-americà Joseph Mitchell (1908-1996) amb un pidolaire del Greenwich Village de la Nova York dels anys quaranta, de nom Joe Gould. Mig calb, grenyes i barba descurada, roba sempre baldera donada o trobada al carrer, freqüentment en estat d’ansietat preetílica, Gould, de bona família de vell llinatge de Nova Anglaterra, era un homenet que aterrà a la gran ciutat el 1916 sense ofici ni benefici, misteriós i obsessiu redactor d’una història oral del seu temps inconclusa que abastava 12 vegades la Bíblia, i hi va resistir més de 35 anys.

Mitchell va arribar a la ciutat el 1929, escrivint per a The World i el New York Herald Tribune (el mateix diari on, poques dècades després, signarien uns tals Jimmy Breslin i Tom Wolfe). La seva finíssima oïda i una envejable capacitat per reflectir l’escoltat en atmosferes ben versemblants fan que tres anys després el fitxi The New Yorker, on aviat serà un assidu, gairebé el catedràtic indiscutible, de la secció Perfils. Que les seves trajectòries es creuessin era qüestió de poc temps. Ho van fer el mateix 1932. Cartesià com pocs, Mitchell va estar entrevistant Gould i prenent notes, però no seria fins a 1942 quan es decidiria a recuperar el material i proposar al seu editor de fer-ne un retrat perquè era “l’exemple perfecte d’un tipus excèntric molt freqüent a Nova York, el rodamon solitari nocturn”.

I aquí ve la feinada i l’ofici de Mitchell: es posà a treballar amb l’estratègia d’anar parlant amb cercles concèntrics de gent que envoltaven Gould, una trentena de persones, indispensables per traduir les informacions sorgides de les trobades amb el protagonista, en sessions de entre cinc i 10 hores, gairebé sempre en bars i a canvi de copiosa benzina alcohòlica. Així descobrirà que el pidolaire duu una carpeta blava, amb un o dos dels 270 quaderns escolars (ratlles pautades; taules de multiplicar a la contracoberta), amb nou milions de paraules ja escrites, on va construint una història oral del seu temps a partir de fonts tan surrealistes com els aforismes trobats als vàters del metro o converses sentides al carrer, amb la voluntat de ser, li diu, l’equivalent a la societat nord-americana del que significà la Història de la decadència i caiguda de l’Imperi romà d’Edward Gibbon. “Possiblement vostè sent parlar dos vells en un bar o dues senyores al banc d’un parc i creu que el que diuen són autèntiques bajanades, però, en la mateixa conversa, jo podria trobar-hi un significat històric profund (...) He cobert el submón intel·lectual de la meva època”, li diu el pidolaire.

El rodamon i el periodista

EL SECRET DE JOE GOULD

Joseph Mitchell
Traducció de Griselda García
Edicions de 1984
188 pàgines
17,50 euros

Arxius de tres diaris, informes universitaris sobre Gould, jornades a la secció de genealogia de la biblioteca pública per saber més de la família i fragments llargs, sospitosament redundants i feixucs, de la producció del personatge, conformen l’atapeïda xarxa amb què Mitchell intenta pescar l’anguilosa personalitat (etopeia) i la descripció física (prosopografia) d’un Gould del qual s’acabarà descobrint que de jove havia investigat els indis de Dakota del Nord tot mesurant-los el crani, o que conversava amb les gavines, episodi que va donar títol al primer retrat que Mitchell publicà d’ell el desembre de 1942 i que ampliaria el 1964 (i que ara, per fi, arriben per primer cop en català). La fraseologia curta, la cura per les observacions, l’habilitat per posar-les on cal i la capacitat literària del periodista donen to als discursos del personatge, clima i veu que recorda el Gabriel García Márquez de Relato de un náufrago...

El llibre, perfil de final sorprenent, clàssic de l’ofici i que possiblement va deixar petja en col·legues com el John Hersey dels trencadors Joe ja és a casa (1943) o Hiroshima (1946), o la Lillian Ross del Retrat de Hemingway (1950), il·lustres precedents del Nou Periodisme, té lectura freudiana. És a dir: Mitchell, depressiu, que a la manera de Mark Twain va anar escrivint entre 1943 i 1964 sobre llocs i personatges marginals de la ciutat, acaba com una mena d’analogia amb el fabulisme de Gould. I el més sorprenent: va estar tres dècades sense escriure res més de bo, passejant per la ciutat amb tics de pidolaire. “Ell es va convertir d’alguna manera en mi mateix”, confessà després Mitchell. La força del periodisme literari. De la vida... si és ben explicada, vaja.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >