Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Sense esperança

El lector de Faulkner queda fascinat per unes relacions que tenen com a vincle que

el destí no es pot modificar

Per copsar l'atmosfera de Faulkner, res com les imatges de Walker Evans.
Per copsar l'atmosfera de Faulkner, res com les imatges de Walker Evans.

Fa una mica de por imaginar que William Faulkner no mentia quan afirmava que havia escrit Mentre em moria (Edicions de 1984, nova traducció d’Esther Tallada) entre l’octubre i el desembre de 1929, de matinada, quan treballava de vigilant nocturn a la central elèctrica de la Universitat de Mississipí. No desconeixia que lluitava amb una obra que només li permetia dues sortides decents, el triomf o la derrota i el fracàs, però noranta anys després de la seva publicació, Mentre em moria encara s’enlaira com l’obra mestra que va ser des del primer moment, i no és gens d’estranyar que Harold Bloom seleccionés aquesta novel·la com un dels títols fonamentals de la narrativa nord-americana del segle XX. Però tot plegat encara trasbalsa més si es té en compte que Faulkner tan sols havia invertit tres setmanes frenètiques del mateix any per escriure Santuari, i que el 1929 és també quan publica El soroll i la fúria, la seva primera novel·la que no és ja una provatura de principiant.

Mentre em moria està composta de cinquanta-nou monòlegs interiors, cinquanta-tres dels quals són de membres de la família Bundren, una família de blancs pobres que lluiten heroicament contra la mala sort, la brutalitat, els accidents i els infortunis de tota mena per portar el taüt que conté el cadàver de la mare fins al cementiri de Jefferson, on volia ser enterrada al costat del seu pare: els voltors els assetgen de nit i de dia, es van quedant sense mules i és només gràcies a un miracle que no perden també el taüt i la morta. Per visualitzar l’atmosfera miserable que respiren els personatges cal tenir present les fotografies de Walker Evans i els textos de James Agee sobre la vida quotidiana al sud, però per copsar en la seva plenitud el viatge grotesc i atroç que emprèn la família cal tenir en compte que l’orgull i l’altivesa són l’únic bagatge que posseeixen.

El que atrapa el lector i l’ofega gloriosament, en un primer instant, és la potència i el vigor d’un grapat de passatges tan memorables com quan travessen un riu desbocat amb el pont derruït, un prodigi de tensió èpica, i no se sap mai si s’ha de riure o plorar quan s’arriba a les pàgines on un dels fills viatja damunt del taüt amb una cama trencada, encimentada a causa dels molts rampells d’insensatesa que guien tots els membres del clan Bundren. Però, a mesura que es va familiaritzant amb els esclats visionaris i les percepcions misterioses d’una prosa sinuosa i profundament lírica, el lector queda fascinat pel joc de contrastos i oposicions que es desenrotlla en el si de la família, unes relacions catastròfiques que tenen com a vincle comú la certesa que el destí no es pot modificar i que només es pot viure sense esperança.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >