Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Un amic de Kafka

Els contes en ídix de Singer mostren que es pot fer alta literatura sense perjudici de l’anhel d’estat d’un poble

Isaac Bashevis Singer (1902-1991), una literatura profètica.
Isaac Bashevis Singer (1902-1991), una literatura profètica.

Isaac Bashevis Singer, que va rebre el premi Nobel de Literatura el 1978, no va ser l’últim dels escriptors en llengua ídix (o yíddisch, o més transcripcions de la mateixa paraula), la llengua derivada de l’alemany medieval amb una bona part de paraules hebrees, tot plegat escrit generalment en alfabet llatí. Era la llengua parlada, en especial, pels Ostjuden, o jueus de l’est, fins que Hitler i la diàspora va motivar-ne la quasi completa desaparició en aquelles terres. Els exiliats durant la Segona Guerra Mundial la van conservar a ciutats on van aconseguir de formar-hi un nucli significatiu, com va passar en unes quantes de la costa est dels EUA i, més tard, a Israel: van continuar sent jueus de l’est, però en una altra contrada.

Singer, que tenia un germà que no li era inferior en qualitat literària, va escriure en aquesta llengua quasi tota la seva obra. Quan va haver après l’anglès suficientment (com li va passar a Vladimir Nabokov, la llengua materna del qual era el rus, però que va acabar sent un mestre de la llengua literària anglesa), Singer va escriure algunes coses en anglès i, sobretot, va traduir la pròpia obra a aquesta llengua, cosa que el va començar a fer famós a Nord-amèrica i només una mica a Europa. El Nobel va servir perquè Isaac Bashevis fos conegut arreu, i amb ell una llarga sèrie d’escriptors de diversos països que havien conservat la llengua: ara són una bona colla, molts d’ells israelites.

Tota la cultura ídix tradicional ho va ser d’un poble escampat i a la diàspora de Centreeuropa, seguint aquesta variant del vell alemany empeltat amb l’hebreu, que remunta al segle XII. Primer van ser textos religiosos, però ja es troba literatura ídix europeïtzada i profana entre els segles XIV i XVI: el lector quedaria admirat de com unes comunitats en clar desavantatge respecte a les cultures i les llengües oficials dels respectius països d’adopció, molt més poderoses que la cultura i la llengua ídix, van acceptar els gèneres que provenien de l’Europa de l’oest i van escriure literatura de qualitat universal (com la Bíblia, d’altra banda: avantatges de formar part d’una “religió del Llibre”). Això va ser clar durant el XVIII, quan aquesta variant del judaisme il·lustrat que anomenem hassidisme (o haixidisme) va començar a donar una molt extensa literatura, en especial en el conte. A la primera dècada del XX un sionista convençut, Martin Buber, en va fer unes cèlebres edicions en llengua alemanya, i aquestes recopilacions són les que Franz Kafka va conèixer i va llegir, o sentir, de criatura i de jove.

Per això no ha d’estranyar que el primer dels contes d’un llibre que acaba d’aparèixer —Isaac Bashevis Singer, Un amic de Kafka i altres contes, traducció de Maria Rossich (Barcelona, Viena, 2019)— estigui dedicat a ell, o a un amic seu: al conte de Singer s’anomena Jacques Kohn, però ens fa que aquest nom és una dissimulació del de Jitzak Löwy, actor de teatre ídix que es presentava sovint als escenaris de Praga, i que va arribar a ser un gran amic de Kafka. (Vegeu les cartes de Kafka a Löwy, i viceversa, a l’edició de la correspondència de Kafka, volum IV de les seves obres completes, a Galaxia Gutenberg, igualment recents.)

En el conte esmentat el lector trobarà bona part dels ingredients de tota l’obra de Singer: una imaginació lleugerament estrambòtica —com ho són els jueus violinistes i voladors a l’obra pictòrica de Chagall—, una assimilació no acomplexada dels procediments literaris dels escriptors europeus de la primera meitat del XX —molts dels quals Singer va traduir, encara sense saber, ho suposem, que havien estat còmplices del feixisme i del nazisme, com ara Hamsun, D’Annunzio i potser Stefan Zweig, com es comença a saber— i, el més important de tot, una pietat molt característica de la cultura jueva de l’est, secular. No s’acaba d’entendre que els crítics parlin de la literatura de Singer en termes de “supersticiosa”. No és això; en tot cas és profètica, com la de Kafka mateix, i en tots dos casos fruit de la filiació jueva.

El més important, però, de tota aquesta literatura és que va ser una eina per salvar la dignitat dels jueus, que es trobaven, des de feia segles, en una situació d’inferioritat en tots els sentits. No hem escrit “per salvar la seva identitat” perquè el poble jueu a la diàspora, des dels inicis, va salvar aquest rar element, invisible, gràcies a la Bíblia i a la litúrgia a les sinagogues. Per contra, des del punt de vista cultural i literari, aquests jueus, en especial els “de l’est” van edificar progressivament una literatura curiosament assimilada a la de les nacions en què vivien com a minoria, sense cap complex.

Com es veu en l’obra de Kafka i en aquests contes de Singer, del que es tractava era de fer una literatura que tothom pogués reconèixer com a instal·lada en el si de la tradició de tot el continent, en especial de les lletres alemanyes. Aquesta assimilació, lluny de pertorbar el sentit messiànic del judaisme i l’anhel del poble jueu a posseir un estat —cosa que no va aconseguir fins a 1948, potser per a la seva malanança—, va oferir a la literatura ídix, com a la de Kafka, que hi està emparentada, una altura com poques literatures nacionalistes dels segles XIX i XX van aconseguir.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >