Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El cas Iceta en el seu context

El vot contra la designació del líder del PSC com a senador autonòmic em sembla justificat, les normes i els procediments hi són per complir-los

Miquel Iceta i Pedro Sánchez, en una imatge d'arxiu.
Miquel Iceta i Pedro Sánchez, en una imatge d'arxiu.

El voto negatiu a Iceta per part d’ERC i els altres partits independentistes em sembla ben argumentat. No sé, naturalment, si per sota de les explicacions públiques per justificar aquesta negativa hi ha, com es comenta amb veu baixa, altres motius més espuris i partidistes. Però, en tot cas, l’explicació oficial d’ERC pel que fa al procediment em sembla plenament encertada.

Anem a pams. Que el president del Govern espanyol ja doni per designat un president del Senat que ni tan sols és candidat a senador i que, a més, qui l’ha de nomenar sigui el Parlament de Catalunya, sobre el qual el president del Govern espanyol no té cap competència, va contra el mínim respecte institucional a la institució autònoma catalana i, per descomptat, contravé el principi d’autonomia. Per tant, el vot contra la designació de Miquel Iceta com a senador autonòmic em sembla justificat. Les normes i els procediments hi són per complir-los.

A més, aquest cas pren encara més rellevància si s’analitza en el seu context perquè, en efecte, una de les característiques del Govern de Pedro Sánchez és l’incompliment de la Constitució i les lleis amb impunitat i abús de dret. Segur que es diu que per evitar-ho ja hi ha els controls judicials, i és veritat. Però també és veritat que les resolucions judicials en molts casos arriben tard, quan les conseqüències s’han consumat i ja han tingut efectes. Sánchez s’ha revelat com un mestre en aquests abusos de poder. Posem-ne alguns exemples.

Una de les característiques del Govern de Sánchez és l’incompliment de la Constitució i les lleis

La mateixa moció de censura per la qual va ser investit president és jurídicament qüestionable. En el sistema espanyol la moció de censura no només comporta obligar el president censurat a dimitir, sinó que, en el mateix acte, el candidat president ha d’exposar un programa de govern perquè sigui debatut i, si escau, aprovat per una majoria absoluta dels diputats. Ara bé, en la moció de censura del juny passat, no es va debatre cap programa, tot i que potser, en un intent de comprensió, podríem admetre que es reduís a un, “fer fora Rajoy”. Però llavors, una vegada complert, s’havien de dissoldre les Corts Generals i convocar noves eleccions. Però això no es va fer i tot plegat estableix un precedent que pot canviar les formes de destituir i constituir governs.

Però hi ha hagut molts més casos, i fins i tot més flagrants, d’incompliments constitucionals i legals o de simples abusos. El primer que se m’acut és la legislació sistemàtica per decret llei en casos que no responen, ni de bon tros, al supòsit constitucionalment habilitant per fer-ho: el de “necessària i urgent necessitat”. Gairebé una trentena de decrets d’aquesta mena, la majoria sense aquest condicionant, han estat aprovats de manera descarada pel Congrés, amb el que això suposa de desafiament a la posició de la llei en l’ordenament, a la divisió de poders i a les facultats legislatives de les cambres.

Era urgent un decret llei regulador de TVE i RNE quan encara no s’ha arribat a aplicar excepte en les disposicions provisionals que consistien a substituir una direcció per una altra de més fidel i addicta? Potser no era urgent, però sí necessari, per al Govern!, ocupar els mitjans públics de comunicació. I així amb molts més, aprovats en els anomenats divendres socials, que amb més propietat s’haurien d’haver anomenat divendres electoralistes.

Tampoc ha estat exemplar convocar eleccions perquè es facin un mes abans d’uns altres comicis, aquesta campanya electoral contínua no contribueix precisament a asserenar els ànims perquè els ciutadans dipositin el vot a les urnes. Tampoc va ser exemplar l’actitud de Sánchez a l’hora de fixar la data per als debats de televisió, que va fer que es desenvolupessin, de manera insòlita, dos dies seguits durant l’última setmana de la campanya. Són només alguns exemples.

El cas Iceta. Un abús més, una falta de consideració per les formes, pels procediments, ignorant que en democràcia la forma també és el fons. Que sigui ERC —un partit que no es caracteritza pel seu respecte a la Constitució i les lleis espanyoles, sinó per tot el contrari, que fins i tot fa molt poc va intentar un cop d’Estat a Catalunya— el que precisament doni lliçons de democràcia a Sánchez, potser hauria de fer-lo meditar. La democràcia és una cosa que mor si no es cuida dia a dia. Anem cap a un pendent perillós, “per aquí no anem ve”, que diria el gran jutge Marchena.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >