Selecciona Edició
Connecta’t

“Apujar el sou? Això està prohibit a Lloret”

El municipi amb més turistes de les comarques de Girona té la renda familiar més baixa de Catalunya

Dos turistes en una botiga de Lloret de Mar.
Dos turistes en una botiga de Lloret de Mar.

Una notícia va sacsejar a l’abril Lloret de Mar: l’Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) va situar aquest nucli de la Costa Brava com el municipi amb la renda familiar més baixa de Catalunya. Malgrat ser el primer destí turístic de les comarques de Girona, els seus habitants només van disposar el 2016 de 10.900 euros nets de mitjana, un 35% menys que el conjunt català. Hi ha veïns que no es creuen que Lloret sigui el poble més pobre de Catalunya, però la majoria del consultats per aquest diari sí que opinen que les xifres indiquen que hi ha un greu problema de precarietat laboral.

Àngela Garcia és propietària de l’ultramarins Àngels, a l’avinguda Catalunya. Àngels es troba lluny de la primera línia de mar, allà on Lloret es converteix en un dels temples del turisme de masses i baix cost del Mediterrani. A Mas Baell, el barri on viu Garcia, hi resideixen lloretencs que depenen dels 1,2 milions de visitants que rep cada any el municipi. “Molts veïns intercalen contractes temporals amb l’atur. El poder adquisitiu ha baixat bastant, fins i tot després de la crisi”, diu Garcia mentre ven llaminadures a uns nens que acaben de sortir de l’escola. Mas Baell és un barri anodí; Garcia no creu que hi hagi més pobres que a d’altres llocs, però està convençuda que els ingressos per llar avui només serveixen per tirar endavant i poca cosa més. Preguntada per si ha detectat una millora dels salaris sis anys després del pitjor moment de la recessió, Garcia respon amb ironia: “Apujar el sou? Això està prohibit a Lloret”. La taxa d’atur de Lloret el primer trimestre del 2019 –temporada baixa turística– era del 15,4% i a Catalunya, de l’11,6%. El 87,2% dels nous contractes signats al municipi aquest any han estat temporals i a Catalunya, el 85%, segons dades de l’Ajuntament.

Lloret és el paradigma del precariat, segons Marie Granados, treballadora d’una empresa que organitza visites al Camp Nou, a altres pobles de la costa, batejos de submarinisme o vetllades de flamenc. “Els convenis sectorials o els drets laborals a Lloret no es respecten perquè hi ha massa competència per mantenir els preus baixos. I si demanes millores, t’acompanyen a la porta”, diu aquesta ciutadana d’origen belga. Granados troba a faltar els anys en què va estar treballant en una multinacional d’enginyeria a Cerdanyola del Vallès, amb un sou de 1.350 euros bruts mensuals, vacances, tots els festius respectats i un horari de vuit hores. Després de la crisi, l’empresa només podia oferir-li un contracte de mitja jornada i Granados va tornar a Lloret: “Ara només tinc un dia de descans a la setmana, i les vacances no existeixen. Els contractes indefinits tampoc existeixen a Lloret, i si te’n donen un, el salari és més baix”, assegura Granados.

El moment en què va començar el declivi a Lloret va ser a principis de la dècada dels 2000, quan s’estén el turisme del tot inclòs, segons coincideixen Granados i Siro Luzzietti, napolità encarregat de la pizzeria Il Brigantino. 250 euros, amb el bitllet d’avió, els àpats i les begudes inclosos, això és el que fàcilment pot costar una setmana a Lloret amb un touroperador, diu Luzzietti. El pitjor, al seu parer, són els bufets lliures dels hotels, oberts a tothom. Això mata els restaurants, avisa Luzzietti. Dilluns passat, a l’hora de dinar, Il Brigantino només tenia un grup de quatre clients, mentre que el bufet lliure –per 11 euros– de l’Hotel Rosamar tenia 12 taules ocupades.

La taxa d'atur de Lloret en el primer trimestre de 2019 va ser del 15,4% mentre que a Catalunya era de l'11,6%

Les persones consultades en aquest reportatge coincideixen que el govern local està aplicant mesures per elevar la qualitat turística. Marc Palanques gestiona l’aparthotel Nautic i el mateix dia que atenia EL PAÍS coincidia amb una inspecció sorpresa de qualitat de l’Ajuntament. “Des del 2012 s’estan fent esforços per millorar l’oferta i reduir el turisme de borratxera”, apunta Palanques. A l’entrada de Nautic hi penja un cartell informatiu de l’Ajuntament amb les normes de civisme i advertències de sancions. Palanques confirma que “els sous i recursos de Lloret són directament proporcionals al tipus de turisme que acull”, i admet que són habituals els salaris de 800 euros. Però aquest hoteler afegeix que la situació progressa: els qui abans cobraven només en negre ara estan contractats amb feines temporals. Palanques subratlla que la informació sobre la renda familiar “va causar indignació” perquè no és real: assegura que no es tenen en compte variables com les hores extres que encara es paguen en negre, o que bona part dels residents són estrangers que durant l’any treballen en un altre país. El 35% de la població de Lloret prové de fora d’Espanya; el grup més nombrós són els russos, que representen el 6% dels habitants.

Maria Jien és gambiana i fa 12 anys que viu a Lloret. Treballa en una perruqueria que també fa tatuatges i pírcings. Jien afirma que el negoci cau any rere any perquè l’Ajuntament “està limitant l’arribada del turisme més jove”. Per Jien, el municipi pateix perquè la seva oferta continua sent per a un públic que el Consistori està foragitant. “Aquest poble és avui sinònim d’allò que és barat però no sempre ha estat així, als anys setanta no hi havia vols xàrter, ni polseres amb tot pagat”, diu l’Antonio, veterà comerciant de Lloret i responsable d’un supermercat que porta el seu nom. Amb un amic comparteixen tafaneries mentre atenen clients que compren ampolles d’aigua o sangria. “Aquesta és avui la marca del poble”, afegeix l’Antonio, “es necessitaran molts anys per canviar-la”.

Retrocés de Salou i Platja d’Aro

Malgrat ser l’últim a la cua, la renda familiar va créixer a Lloret un 12% entre el 2011 i el 2016, mentre que la mitjana catalana va pujar un 1,7%, segons l’Idescat. Altres municipis turístics de més de 5.000 habitants i amb el mateix perfil turístic que Lloret tenen una renda més elevada però han experimentat descensos. Salou va passar d’una renda familiar per persona d’11.900 euros el 2011 a 11.800; Platja d’Aro va caure en aquest període un 6%, fins als 12.100 euros. Calella també va reduir el capital net dels seus ciutadans, un 1,4%. El secretari d’organització de Comissions Obreres, Antonio Ferro, assegura a EL PAÍS que les darreres dades de l’Idescat són anteriors a una intensa acció en sancions i millores laborals introduïdes a Lloret des del 2016.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >