Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Política de llums llargs

La ciutadania està demanant als polítics que deixin de banda la confrontació i polarització com a gairebé úniques armes polítiques

Miquel Iceta i Alfredo Pérez Rubalcaba el 2017 a Barcelona.
Miquel Iceta i Alfredo Pérez Rubalcaba el 2017 a Barcelona.

Fa unes setmanes vam celebrar un sopar editorial d’Agenda Pública a Madrid en el qual el convidat era Alfredo Pérez Rubalcaba. Jo no hi vaig poder assistir perquè havia de complir amb les meves responsabilitats docents a Barcelona. En aquell moment em va saber molt de greu no poder-hi anar, però aquest cap de setmana m’he lamentat amargament d’haver perdut l’última oportunitat de poder conèixer una persona tan rellevant en la construcció democràtica espanyola. Reconec que em sentia allunyada ideològicament d’algunes de les posicions i apostes personals de Pérez Rubalcaba. No obstant això, als qui ens apassiona la política com a entramat institucional que ha de gestionar el bé comú, compartir conversa amb aquest tipus de personatges sempre és una autèntica experiència. El coneixement de l’intraestat moltes vegades és necessari per entendre el perquè de les coses.

M’hauria agradat preguntar-li sobre Catalunya. Ell va impulsar i sostenir políticament el diàleg amb ETA, gràcies al qual, després de diversos fracassos, l’organització va deixar les armes. Sé, per referències, que pensava que s’havia de ser políticament estricte amb la deslleialtat independentista, però assumeixo que, vista la seva trajectòria, no hauria optat per la imposició, per exemple, d’un 155 CE sine die, que no faria més que enquistar el problema politicosocial que s’ha instal·lat a Catalunya. En tot cas, malauradament, no podré mai plantejar-li els meus dubtes. Una llàstima.

Rubalcaba ja no hi és, però el problema català segueix i seguirà sobre la taula, política i quotidiana, si no es prenen mesures. Per això sorprèn tantíssim la posició, potser teatralització, dels partits independentistes respecte de l’elecció de Miquel Iceta com a nou senador autonòmic i potencial president del Senat. El Sr. Iceta és un rellevant i bregat polític català, a qui ningú li pot negar el seu catalanisme. De fet, només ho podran fer els qui defensen una idea de catalanitat petita i excloent. Així mateix, i més enllà del seu catalanisme, és un polític que sempre ha defensat el model federal per a Espanya, veritablement federal. I, per últim, una persona que s’ha prestat en els últims anys a fer d’interlocutor, de pont entre les diferents sensibilitats polítiques presents a Catalunya, per buscar els punts d’acord que permetrien sortir del fang on estem encallats. Segurament no agrada a tothom, ni tan sols dins del PSOE, per la seva malinterpretada “benevolència” cap als líders independentistes. Per aquestes raons, és difícil d’entendre la negativa d’aquests últims a afavorir una presidència del Senat disposada a reorientar, dintre de les seves possibilitats, la posició institucional de la segona Cambra i, qui ho sap, a elaborar una proposició de reforma territorial. No serà una presidència que promogui la independència de Catalunya, no és la seva aposta política, com tampoc és l’aposta majoritària política a Catalunya; no ho ha estat mai. Tant és així que, segons l’enquesta postelectoral del CEO, l’opció per un Estat independent pateix la seva caiguda més forta dels últims anys (35%), mentre que el federalisme, tan maltractat pels sectors independentistes, torna a ser una opció per a molts catalans (29,4%).

No cal perdre de vista que també en l’últim CEO les xifres sobre la situació política a Catalunya són alarmants, atès que el 45,9% de catalans opinen que és dolenta i el 22,1%, molt dolenta (les xifres sobre la situació espanyola tampoc són per tirar coets). Encara més alarmant, a la pregunta “vostè està satisfet amb la nostra democràcia?”, el 47,9% de catalans respon que està poc satisfet i el 31,8%, gens satisfet. D’aquestes dades es pot inferir que la ciutadania està demanant als polítics que deixin de banda la confrontació i polarització com a gairebé úniques armes polítiques. Per cert, una conclusió que també se sosté amb els resultats de les últimes eleccions generals a Catalunya.

A tots els espais polítics necessitem noves formes i impulsos polítics. Obstinar-se a convertir l’adversari polític, o el veí que no pensa com nosaltres, en un enemic només porta a més confrontació. El mateix que definir com a fracàs de l’Estat (espanyol) el funcionament de la tutela (espanyola) dels drets fonamentals; o utilitzar un discurs nativista en el qual l’emigrant (espanyol) dels anys cinquanta i seixanta és culpable de la situació política catalana actual; o voler convertir Barcelona en la capital d’una república inexistent i que, com molts dels seus defensors assenyalen, està lluny d’arribar.

És el moment de la política, de resoldre els problemes de la ciutadania. De posar els llums llargs; els de posició, recordeu, només ens deixen veure l’ara i aquí.

Argelia Queralt Jiménez és professora de Dret Constitucional a la UB.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ