Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Triomfant finalment

Puigdemont se situarà davant dels votants independentistes i, al crit de “jo o Turquia”, els instarà a votar-lo perquè el seu camí s’allargui una mica més i pugui continuar duent al límit les legislacions espanyola i europea

Carles Puigdemont el passat mes d'abril a Brussel·les.
Carles Puigdemont el passat mes d'abril a Brussel·les. REUTERS

Carles Puigdemont ja és a Laffrey. A l’agost dèiem que arribaria un moment en què es trobaria en una cruïlla com Napoleó quan, fugit d’Elba, va reunir un exèrcit per reconquerir París. El 7 de març del 1815 aquest es va aturar al peu dels Alps davant d’un regiment realista enviat per Luís XVIII per impedir-ho. El cors va avançar i els va dir: “Soc el vostre emperador, reconeixeu-me!”. Teatral, es va descordar la casaca, “si algú vol matar el seu emperador, aquí em teniu”.

Un dels oficials de Napoleó havia temptejat el terreny i havia informat de la predisposició dels realistes a no oposar-se al seu avanç. El gest de Bonaparte no va ser doncs una acció improvisada però sí molt efectista. Juntament amb el nou contingent, aviat va arribar a París. La seva aventura, l’últim regnat, va durar amb prou feines cent dies fins que una aliança de potències internacionals el va foragitar del poder.

La situació de l’expresident dista molt de la que van viure polítics catalanistes davant dels règims de Primo de Rivera i Franco

Amb la seva candidatura a l’Eurocambra Puigdemont pretén el mateix. Els seus han temptejat l’altre bàndol, Esquerra, i hi han aconseguit algun suport —alcaldes, ex-alts càrrecs—. El proper 26 de maig l’expresident se situarà davant dels votants independentistes i, al crit de “jo o Turquia”, els instarà a votar-lo perquè el seu camí s’allargui una mica més i pugui continuar duent al límit les legislacions espanyola i europea.

Puigdemont arriba a Laffrey debilitat. El resultat de les eleccions generals no va ser gens favorable per a una decisió, la de presentar-se, ja presa. Junts per Catalunya no se sap ben bé a què respon, el PDeCAT es resisteix a morir. Tampoc la Crida, que a l’estiu semblava que agafaria volada i seria una Resamblement gaullista, ha quallat. El martelleig de la paraula “exili” ha fet creure en erronis paral·lels amb el passat. La situació de l’expresident dista molt de la que van viure polítics catalanistes davant dels règims de Primo de Rivera i Franco.

No hi ha dubte que més aviat que tard algun editor espavilat encarregarà novel·lar les aventures puigdemontesques

Ho vam explicar a El lideratge independentista a l’octubre. Avui, fins i tot els seus quadres afins tenen recorregut en l’administració autònoma. Hi ha moltes coses per perdre i davant un panorama incert no és clar que hi hagi res a guanyar. Aquest és l’element central pel qual no pot sostenir-se un partit o moviment independentista sense agenda per al mentrestant. No n’hi ha prou amb conèixer el passat, cal saber-lo llegir.

Tot i el moment napoleònic, darrerament la figura de Puigdemont —no la seva persona— recorda la del Bonnie Prince Charlie. L’escocès Carles Eduard Estuard va pretendre a mitjan segle XVIII restablir la seva dinastia, com havien fet abans Jaume III i el seu avi Jaume II —deposat en la Revolució Gloriosa del 1688—, al tron britànic. Després de passar la seva joventut a Itàlia, on havia nascut fruit de l’exili del seu pare, el juliol del 1745 va desembarcar amb un exèrcit a l’oest d’Escòcia confiant en els clans per al seu aixecament jacobita.

Després de l’èxit inicial, en el moment clau França no va voler arriscar-se a una guerra i no el va ajudar, tampoc el fervor pels Estuard era tant gran com els seus informants li feien creure. L’abril del 1746 el rei Jordi II el va vèncer definitivament a l’arxiconeguda batalla de Culloden, prop d’Inverness, on s’alça un centre d’interpretació que els recomano.

El bell escocès, com anomenaven al jove pretendent Carles, va fugir per no tornar. I aleshores malgrat el seu carisma, el seu caràcter capritxós, irascible, voluble i explosiu, el va perdre. El seu halo es va apagar i es va convertir en una molèstia per als seus amfitrions. L’aristocràcia francesa li va negar el suport i es va refugiar a Florència, en el que després es coneixeria com el Palazzo del Pretendente, i a Roma, on va acabar els seus dies oblidat.

Amb el temps el seu fracàs el va convertir en una icona romàntica que va inspirar balades i va aparèixer en novel·les com El senyor de Ballantrae de Robert Louis Stevenson. Com bé asseguren Clive Cheesman i Jonathan Williams en el seu magnífic assaig Rebels, Pretenders and Impostors (2000) “la pretensió dels Estuard il·lustra la llarga i lenta conversió d’una demanda seriosa i políticament viable en una lleugera i insubstancial nostàlgia”. I afegeixen, “tot i això si mai una demanda no realitzada va il·luminar la ideologia de la monarquia va ser aquesta”.

No hi ha dubte que més aviat que tard algun editor espavilat encarregarà novel·lar les aventures puigdemontesques. Avui el líder independentista va camí de convertir-se més en una marca que en una solució per a Catalunya. Una marca que és molt probable que si la poguessin votar fora d’Espanya obtindria vots entre la població indignada d’aquells territoris amb un fort sentiment nacional que un dia van creure en l’Europa de les regions i entre la dels petits estats —Eslovènia, per exemple— amb escàs pes a Brussel·les. Al capdavall el lema de la bandera jacobita era Tandem triumphans, triomfant finalment. Doncs això.

Joan Esculies és historiador.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ