Iceta, termòmetre per a una legislatura
La decisió de Sánchez és una aposta pel diàleg per a litigis territorials
Miquel Iceta s'ha convertit en un termòmetre clau de la política espanyola. La candidatura forjada pel Partit Socialista perquè presideixi el Senat constitueix una formidable aposta de legislatura.
Triple. Aposta pel diàleg per a litigis territorials. Per transformar de facto la Cambra alta en federal, sense esperar la reforma constitucional. Per situar el debat sobre fórmules de canalitzar —a la llei des de la llei— els indepes catalans.
Les dretes ni se n'han assabentat i continuen obsessionades a aplicar a Catalunya un 155 anticonstitucional: sense motiu jurídic; per un temps indefinit; amb caràcter totalitzador.
Ignoren una cosa igual de bàsica: que això és just el que han descartat els espanyols, perquè era l'argamassa d'un Govern tripartit dretà, amb ministres ultres. Si segueixen encegats en aquesta obstinació, els fracassats hauran de cedir pas al centredreta autonomista d'Alberto Núñez Feijóo; els excitats, als ciutadans de debò centristes que representen gent decent i competent, com Luis Garicano o Toni Roldán.
També els indepes operen en la inòpia. En condicionar o negar el vot a Iceta com a senador per l'autonomia catalana, no només trencarien la lleialtat tradicional segons la qual sempre s'ha franquejat el pas al candidat proposat per cada partit.
Si no rebobinen, enviaran el missatge que no els interessa cap passarel·la cap al retorn a l'ordenament constitucional i estatutari (fins i tot per remodelar-lo), sinó que segueixen en el pou de la unilateralitat. I això és propi de Waterloo, però no del proclamat pragmatisme d'Esquerra.
Seria útil per a l'independentisme català interioritzar que ja no pot condicionar la majoria socialista encarnada per Pedro Sánchez. Pot sortir primer ministre en minoria, en segona votació. Fins i tot aconseguir majoria en primera, ja que l'evaporació del vot dels quatre diputats electes presos, que seran suspesos com a tals (us ho podeu creure, no és només una opinió), rebaixa el llistó de 176 a 172,5 escons, assolibles amb pactes.
Si Esquerra ignora que ja no té la clau per coronar reis, i doncs, que el seu únic possible rol és d'acompanyament (el que inclou opció a convèncer) en comptes de la pressió i l'ultimàtum que tenia, despertarà un dia constatant que la seva millor victòria electoral només li ha servit per caure en la irrellevància. I per trair el doble mandat històric dels catalanismes: reforçar l'autogovern, i influir (bé) en l'esdevenir d'Espanya.
