Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona, el repte de fer habitable un aparador

Amb 1,6 milions d'habitants i 30 milions de turistes l'any, la ciutat té una crisi d'habitatge

Turistes a prop de la Sagrada Família, aquest diumenge.
Turistes a prop de la Sagrada Família, aquest diumenge.

Fa quatre anys, i quatre manifestacions, que protesten perquè, diuen, “Barcelona no està en venda”. Aquest és, a més, el nom de la coordinadora d'unes 50 entitats de tota la ciutat que denuncia l'encariment del preu de l'habitatge que està expulsant els veïns dels seus barris; la pressió turística que ja ha saltat del centre cap a altres zones; la invasió de l'espai públic; les conseqüències de l'economia de plataforma (Airbnb, Uber, Glovo...) i el capital inversor; o la precarització de l'ocupació a la ciutat. Dissabte van celebrar la quarta protesta pel centre. En acabar la marxa, un grup de manifestants va posar llits i matalassos a la Gran Via, que va quedar tallada unes hores.

No ha canviat res en quatre anys perquè continuïn sortint al carrer pel mateix? “No entrem a valorar la gestió de l'alcaldessa Ada Colau, el que queda clar és que les accions des de l'àmbit municipal no han pogut capgirar l'ofensiva del sector privat sobre la ciutat, que impacta negativament sobre la vida dels barcelonins”, valora Joaquim Delgado des de la plataforma d'entitats.

Amb uns comptes públics sanejats i bons indicadors econòmics (el PIB creix un 3%), Barcelona afronta, de cara a les eleccions municipals del 26 de maig, el repte de fer habitable una ciutat aparador. La capital catalana, que té 1,6 milions d'habitants, rep cada any 30 milions de turistes, entre els que es queden a dormir en hotels o altres allotjaments, i els que passen el dia però no dormen a la ciutat.

L'habitatge (35% d'augment dels lloguers des del 2014, hi ha 47 desnonaments a la setmana i un parc públic minso, del 2% del total), la gestió de l'espai públic i la inseguretat estan centrant una campanya electoral en què sis partits polítics (Junts per Catalunya, ERC, Ciutadans, el PSC, el PP i la CUP, en l'ordre de la seva representació actual) comparteixen el mateix repte: fer fora Colau.

La ciutat decidirà si continua confiant en l'activista i fundadora de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que fa quatre anys va decidir fer el salt a la política amb Barcelona en Comú, una coalició d'esquerres de la qual forma part Podem; o dona la victòria a ERC, que va guanyar les passades eleccions generals. Precisament la lluita per un habitatge digne, per reduir les desigualtats i contra els efectes nocius del turisme massiu van ser les principals promeses que van portar Colau a l'alcaldia.

Després de la patacada del 28-A, els comuns es juguen l'única gran administració que governen i també el seu futur, perquè Colau és, de facto, la líder de les diferents marques del partit. El CIS pronosticava dijous una lleugeríssima victòria de Colau sobre el seu principal rival, Ernest Maragall (ERC).

Les enquestes publicades per La Vanguardia i El Periódico auguren un triomf dels republicans, per un o dos regidors. Guanyi qui guanyi, i després de les dificultats de Colau governant amb només 11 regidors de 41, tots dos assumeixen que per governar hauran de pactar. Però si Colau prioritzarà ERC i el PSC, Maragall mira per igual les formacions “progressistes” i les “republicanes”. L'oposició, tota, acusa l'alcaldessa de no haver complert les seves promeses en matèria d'habitatge i de no tenir model de ciutat. Els republicans es veuen impulsats per la victòria del 28-A i es veuen ocupant el despatx de l'alcaldessa.

Molt lluny del centre, on s'han fet les protestes de "Barcelona no està en venda", hi ha el barri de Vallbona, el tercer més pobre dels 73 de la ciutat i en el qual Colau va obtenir un suport més alt el 2015: el 40,3% dels veïns la van votar. Vallbona és la perifèria de la perifèria: 1.400 veïns que viuen entre la muntanya, autopistes i el riu Besòs. Després de passar-hi un matí, costa predir si mantindran el suport a Colau.

Alguns, com Carme Llagostera, valoren la gestió de l'alcaldessa en matèria de polítiques socials, multant empreses per tenir pisos buits o gestos com reduir el pes de la simbologia monàrquica; però d’altres citen, encara que els queden molt lluny, els problemes d'habitatge, espai públic o seguretat. Antonio Sosa és un d'ells. Parla de “la inseguretat, el top manta i el preu de la zona blava” com a arguments per rebutjar la gestió municipal, tot i que admet que no afecten el barri, al qual s'arriba després de creuar 15 carrils d'autopistes.

Vallbona és també una de les zones on han arribat les inversions del Pla de Barris de Colau, 150 milions d'euros per reduir la desigualtat dels 16 barris més pobres respecte a la resta de la ciutat. Perquè encara que la bretxa social s'ha frenat, la renda familiar del barri més ric de la ciutat encara multiplica per sis la del més pobre. Les famílies amb nens escolaritzats en aquest barri perifèric sí que aplaudeixen el pla, que ha capgirat l'escola Ciutat Comtal.

“Dics de contenció”

D'una banda, ha sumat treballadors socials a l'equip docent, de manera que “els mestres poden tornar a fer de mestres”, assenyala el coordinador del pla, Suso López. De l’altra, un projecte artístic, en què docents i professionals de l'art treballen junts a l'aula, té l'alumnat motivat i orgullós d'una escola que fa uns anys tenia mala fama. “Educart fa de l'escola un oasi amable en un entorn complex i dona peu a treballar altres qüestions més de fons”, relata López, que afegeix: “Encara no podem quantificar-ho, però ens diuen els equips de salut mental que els arriben menys casos i els que tracten requereixen tractaments més curts”.

El coordinador del pla a tot el districte de Nou Barris, al qual pertany Vallbona, admet que aquests projectes no tenen un reconeixement massiu, però en destaca el valor: “Són dics de contenció, camins de llarg recorregut que van deixant un pòsit”. I adverteix de les conseqüències de no treballar la cohesió: “Un precipici”.

El treball diari del pla de barris al carrer i els equipaments queda lluny dels despatxos de l’Ajuntament. Políticament, el mandat que acaba ha estat frenètic. No se'n recorda cap d'igual. En quatre anys s'han fet cinc eleccions, més el referèndum de l'1 d'octubre, amb la crisi política i social que va desencadenar.

El procés ha estat el teló de fons durant tot el mandat. No només va eliminar l'acord de govern que Colau i el PSC van mantenir durant un any i mig, després del suport dels socialistes a l'aplicació de l'article 155 a Catalunya, sinó que els constitucionalistes acusen l'alcaldessa d'haver abraçat l'independentisme, i els sobiranistes, de mantenir una posició ambigua. Només va haver-hi un moment de comunió entre tots els partits i administracions. Exemplar. Va ser després de l'atemptat gihadista de la Rambla.

Qui va ser soci de Colau, el socialista Jaume Collboni, repeteix com a candidat del PSC. El partit, encara dolgut pel divorci, també s'aferra als bons resultats de les generals a la ciutat i les enquestes els donen el tercer lloc. El candidat de Junts per Catalunya és Joaquim Forn, exconseller empresonat per la seva participació en l'1 d'octubre. Després que Colau els arrabassés l'alcaldia el 2015 considera una anomalia que una activista sense experiència governi la ciutat. Amb el suport de Ciutadans, es presenta l'ex-primer ministre francès Manuel Valls. I l'empresari Josep Bou encapçala com a independent la llista del PP. Anna Saliente, candidata de la CUP, tanca la llista d'alcaldables de les formacions que han tingut representació en el mandat que ara s'acaba.

Els pros i contres del balanç de la gestió de l'alcaldessa són ràpids de resumir. Va aterrar en una ciutat trencada per la desigualtat i això s'ha frenat, gràcies en part a una inversió social rècord als ajuntaments espanyols. Però Colau no ha pogut complir les seves promeses en matèria d'habitatge. Barcelona en Comú presumeix d'haver fet més que ningú per augmentar el parc de pisos públics: n'ha construït 850, n'ha comprat 700 i n'ha aconseguit 350 de cessions de bancs i en deixa 4.600 en marxa, invertint quatre vegades més del que ha invertit la Generalitat, que en té les competències. Però s'ha quedat molt lluny dels 8.000 pisos que va prometre, mentre tots els intents per limitar les pujades de preu (una competència del Govern central) han fracassat. Tot això és artilleria pesant per a l'oposició, que l'hi retreu en cada ple, en cada míting, en cada debat.

Colau també ha imposat als promotors que destinin el 30% dels pisos d'obra nova a habitatge assequible, ha centrifugat els nous hotels a la perifèria de la ciutat, ha tancat 4.900 pisos turístics després de declarar la guerra a Airbnb (multes incloses), ha doblat la xarxa de carril bici, ha creat una elèctrica municipal que li ha permès desendollar-se de les grans empreses i un dentista públic a preus raonables. En canvi, en quatre anys no ha restringit la circulació per lluitar contra la contaminació, ni ha aconseguit recuperar la gestió pública de l'aigua. A més, no pot vendre cap gran obra. No va obtenir suport per unir les dues xarxes de tramvia per la Diagonal.

El govern municipal també ha heretat patates calentes que li han esclatat, com haver d'aplicar l'ordenança de terrasses de l'anterior govern (pactada entre CiU i el PP). La pressió dels restauradors, un col·lectiu molt combatiu i martell del top manta, juntament amb els comerciants, ha estat permanent.

Queda per assenyalar la satisfacció, en general, dels sectors empresarials. Van rebre Colau com si arribés l'apocalipsi i augurant la marxa del Mobile. Però han rebaixat el to del seu nerviosisme, sobretot després de constatar que si el congrés de mòbils més gran del món va estar a punt de marxar de Barcelona va ser per l'1-O.

Colau acaba el mandat havent retirat del saló de plens el bust del rei Joan Carles I i d'haver rebatejat una plaça com a plaça de la República, però segueixen pendents assumptes que passen d'alcalde a alcalde, com la reforma d'artèries vitals per a la ciutat com la Rambla, la Via Laietana i la Meridiana. L'alcaldessa apel·la en campanya als que volen polítiques progressistes per “defensar la gent”. Als seus els repeteix: “No oblidem qui som i d'on venim”. Als barcelonins, el dia de la seva investidura el 2015 els va dir: “Feu-nos fora si no fem el que hem dit que faríem”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ