Selecciona Edició
Connecta’t

“Pau Casals estava sol, jo era la seva ajudant, i llavors… ‘revolú’”

Marta Casals Istomin, vídua del geni català i reconeguda gestora musical, guarda a casa seva a Washington el violoncel de 1733, però els millors records són els que explica ella

Marta Casals amb el 'cello' del seu espòs, Pau Casals a la seva casa de Washington.
Marta Casals amb el 'cello' del seu espòs, Pau Casals a la seva casa de Washington.

El Matteo Goffriller que Pau Casals va tocar durant mig segle, una peça del 1733 que costa 10.000 dòlars anuals d’assegurança, jeu dins de la seva caixa, a terra, en un despatx contigu a la sala d'estar. Marta Casals Istomin (Puerto Rico, 1936) l’obrirà i el mostrarà, però no el traurà per fer-s’hi cap foto: “Un violoncel s'ha d’agafar de la manera adequada, si no, més val deixar-lo aquí”, es justifica. L'últim a fer-lo servir va ser l'israelià Amit Peled i el proper encara no se sap, tot i que no trigarà a arribar. Perquè aquest violoncel no és per a museus. La vídua de Casals el va prestant per període d'un o dos anys aproximadament a diferents promeses o nous talents que li recomanen. “Algú m'ha de parlar d'ell, llavors jo vaig a escoltar-lo sense avisar ningú i, si està bé, l'hi deixo”.

Més que amor per la música –que també–, és un respecte reverencial per aquest art, d’una manera gairebé religiosa, el que es respira en aquest apartament de Washington amb vistes al Watergate, ja per sempre conegut com l'hotel de les intrigues que van acabar amb Richard Nixon. Ella no va conèixer Nixon, però sí una mitja dotzena més de presidents nord-americans, de JFK a Lyndon B. Johnson, passant per Jimmy Carter, Gerald Ford o els dos Bush, pare i fill. Diverses fotografies ensenyen aquests trossos de memòria, un piano de cua s'imposa al centre de l'estança i ella, elegant com un braç de mar, amb un ble de cabell blanc al centre dels cabells negres, pentinat cap enrere i ple de volum, sembla una diva d'òpera, algú d'una altra època.

Marta Casals és capaç de recuperar cada data, lloc i nom de la vida del llegendari músic exiliat amb la precisió d'una estudiant doctoral. Quan va tocar el 1908 per a Teddy Roosevelt, o quan el 1961 Kennedy el va convèncer per oferir un concert privat a la Casa Blanca, després d'anys de negativa a actuar en països que reconeguessin la dictadura de Franco, o el dia del discurs de la Medalla de la Pau de l’ONU. Però quan la cosa arriba a l'idil·li amb “el mestre”, com sol referir-se al seu primer marit, la narració s'embrolla, el temps es congela dins d'aquesta estança. Marta Montáñez –aquest era el seu cognom de soltera– va conèixer Pau Casals quan era una adolescent. Es va convertir en una de les seves pupil·les. Poc després, en la seva assistent. El 1957, es van casar. Ella tenia 20 anys; ell, 80.

–Jo era la seva secretària, la seva ajudant, ell estava sol, i llavors… Revolú, com diem a Puerto Rico.

Revolú?

–Sí, revolú.

(Revolú: desordre, guirigall, bullanga).

–Ell necessitava ajuda [acabava de tenir un infart a Puerto Rico], jo no podia deixar-lo així, i la gent en parlava. No se'm va declarar mai, no vam arribar allà sent parella. Doña Inés, la dona del governador [Luis Muñoz Marín], que era molt bona amiga nostra, es va adonar de la situació i un dia li va dir al mestre: “Aquí l'única cosa que es pot fer és que vostès es casin”. I va ser una cosa feliç, una decisió del destí.

–Sap que això avui seria un escàndol.

–Bé, ara hi ha el harassment [assetjament], però ell vivia a casa seva i jo a la meva. I tot va començar perquè jo li tenia un gran afecte. Abans era més escandalós que ara, que tothom se’n va amb tothom.

Marta Casals i el seu marit, Pau Casals, en una imatge que té col·locada sobre un dels mobles de casa seva, a Washington.
Marta Casals i el seu marit, Pau Casals, en una imatge que té col·locada sobre un dels mobles de casa seva, a Washington.

La vida de la Marta va començar a girar llavors entorn de la figura del gran mestre. Casa seva, no obstant això, decebria mitòmans o fetitxistes. La major part d'objectes, escrits o instruments del llegendari músic exiliat estan repartits entre la casa museu del Vendrell (Tarragona) i la Fundació de Nova York. Sí que es va quedar, no obstant això, amb el Gofriller. Casals, diu, “volia que estigués al servei de la joventut”. “Tenia obsessió per l'ensenyament de valors, sobretot en els nens”. Ell va lamentar no haver tingut fills? “Mai vam parlar d'això, tot i que estic segura que li hauria agradat, però no en va tenir. La vida va ser així”, afirma.

Ella no va tornar a tocar, ni tan sols en petit comitè –“O es toca bé, o res, cal saber quan sí i quan no. La cosa amateur no….”, diu–, encara que la devoció per la música ha marcat tots els dies de la seva vida. Va ser directora artística del Kennedy Center, el gran palau d'òpera i concerts de Washington, durant 11 anys, fins que el 1990 va dimitir criticant públicament com de comercial volien tornar la programació. “Només volien noms coneguts, i jo creia que calia combinar això però també amb el descobriment de gent nova, capdavantera”, argumenta amb èmfasi. Després va pilotar l'Escola de Música de Manhattan i mai ha deixat d'impulsar la carrera de joves talents, una obsessió de Casals que ella va adoptar a la seva mort, el 1973. Dos anys després, es va casar amb un altre músic –com no podia ser d'una altra manera–, Eugene Istomin.

–I allò com va sorgir?

–Bé, érem amics, ell també tenia molt talent, i era un gran admirador del mestre, l’adorava. Quan va morir es va preocupar molt per mi, em trucava, em preguntava si necessitava alguna cosa… Després d'un concert al Carnegie Hall, ens vam començar a veure…

I, és clar, revolú. Casals va morir amb la pena de no haver tornat mai a Espanya. Però les seves restes reposen al cementiri del Vendrell. Les d’Istomin, mort el 2003, també van acabar al mateix lloc. “I allà aniré jo també”, afirma la Marta. Amb qui dels dos? “Amb l’Eugene”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ