Selecciona Edició
Connecta’t

Boges, monstres i boxejadors ‘trans’, en primera persona

El festival del CCCB conclou amb èxit les seves dues jornades d'autobiografies en directe

L'escriptor i boxejador Thomas Page McBee, aquest dissabte.
L'escriptor i boxejador Thomas Page McBee, aquest dissabte.

Hi ha confessionaris religiosos, llocs reservats on els que busquen perdó expliquen en veu baixa els seus pecats. I confessionaris laics, on creients i agnòstics relaten a qui els vulgui escoltar la seva experiència vital, banal o excepcional, sabent que ningú els jutjaran i molt menys els condemnaran. És el cas del Primera Persona, que dissabte va viure la segona i última jornada de la seva vuitena edició amb un èxit de participació que va portar a penjar el rètol d'“entrades esgotades”.

La miscel·lània d'històries que presenta cada any aquest festival que se celebra al teatre del CCCB, un format tan interessant com amè, es va obrir amb dues històries que no van deixar ningú indiferent: la baixada als inferns de la il·lustradora Maria Manonelles i la dibuixant de còmic Montse Batalla després de ser ingressades en un centre psiquiàtric; unes experiències que totes dues han explicat en els seus respectius llibres de vinyetes: Dormo molt (Fragile Movement, 2018) i Manicomio (La Cúpula, 2019), respectivament. Malgrat la cruesa de les històries, amb grans dosis d'humor, sobretot Manonelles, van relatar la seva experiència des de l'ingrés, la seva estada —tot un mes en el cas de Manonelles—, les seves vivències amb companys “bojos” i com les dues han acabat utilitzant els seus dibuixos com a armes per denunciar i divulgar i com a consol per a les seves experiències inoblidables. “No ho amago. Cal trencar l'estigma. Si a sobre t'has de sentir culpable de patir aquesta malaltia...”, afirmava Batalla, que després de molts anys ha aconseguit que la diagnostiquin i la mediquin correctament i fer una vida normal. “Soc boja, i què?”, va dir Manonelles en acabar l'entrevista a totes dues que els va fer l'escriptora Laura Fernández.

Les va seguir a l'escenari, decorat com una fira amb carrussel i tot, una altra dibuixant de còmics: Emil Ferris (Chicago, 1962), que també va tocar fons quan el 2001 un mosquit la va infectar amb el virus del Nil Occidental que la va deixar en un llit immòbil de cintura cap avall i amb el braç dret paralitzat, i amb el diagnòstic que no es podria tornar a moure mai més. Per sort, ara només es recolza en un bastó que li dona aspecte de bruixa amb poders. Ferris és l'autora d'un llibre únic, Lo que más me gusta son los monstruos (Reservoir Books, 2018), protagonitzat per Karen Reyes, obsessionada amb els monstres de pel·lícules i revistes de sèrie B, que investiga l'assassinat de la seva veïna al Chicago dels anys seixanta. Un còmic considerat un dels millors del segle XXI. Ferris, que va regalar a tots un dibuix que va fer en directe d'un dels seus monstres, va arrencar en diverses ocasions l'aplaudiment apassionat de tots amb les seves paraules pausades. A ella li van saltar les llàgrimes en recordar el seu pare, que va vincular amb la seva passió per Goya. També en recordar la superació, increïble, de la seva malaltia. “La gent necessita històries com la meva; saber que poden passar coses dolentes, però que han de tirar endavant, com la protagonista del meu llibre”, va explicar Ferris durant l'entrevista que li va fer la il·lustradora Ana Galvañ.

Moment de l'entrevista a l'escriptor i boxejador Thomas Page McBee.
Moment de l'entrevista a l'escriptor i boxejador Thomas Page McBee.

Superació, decisió i valentia davant del que sembla irremeiable. Aquesta és la història de Thomas Page McBee, autor d'un parell de llibres. L'últim, Un hombre de verdad (Temas de Hoy, 2019), en el quals narra primer la seva transformació de dona a home i, com si això no fos ja prou difícil, com va aconseguir ser el primer boxejador transsexual que va combatre al Madison Square Garden. Va perdre, però va guanyar la partida de la vida. Dissabte va respondre a les preguntes d'Use Lahoz, va repassar la seva infantesa i els seus personatges fetitxe, com el forçut Hey-Man, Dylan de la sèrie Beverly Hills o el mateix Frankenstein de Mary Shelley, i va recordar com professors, pares i germans el van acompanyar en el seu trànsit i li van indicar (en el cas d'una professora quan tenia nou anys) el camí cap a la poesia i l'escriptura. “El problema i el que és tòxic no és la masculinitat, sinó la manera en què s'ensenya a un nen de 13 o 14 anys a amagar els sentiments, a dominar, a no estar connectat amb l'empatia. Quan vaig canviar de sexe vaig haver d'aprendre a ser un home. Estava content amb el meu cos, però no amb una societat que només acceptava una manera de ser-ho”, va sentenciar.

Les sessions i el festival van acabar amb la presència i les vivències de Brett Anderson, cantant de Suede, i una de les figures més reconeixibñes del Brit Pop. Anderson, que també va fer la seva particular davallada a l'avern quan després de ser una estrella va viure una etapa d'addicció. Al capdavant del grup o en solitari continua gravant discos. Ara també ha escrit Mañanas negras como el carbón (Contra Editorial, 2018). "Escriure un llibre no era un tema de vanitat, només volia que existís. No volia escriure l'autobiografia d'una estrella de rock, que en general són molt avorrides, volia escriure sobre alguna cosa diferent: sobre els meus inicis", va explicar el cantant al periodista Xavi Sancho. "El millor grup de la història han estat els Sex Pistols. Els escoltes ara i sonen igual que fa dècades. El rock és atemporal", va dir. La cirereta la va posar la cantant Mala Rodríguez, icona del rap, del flamenc i del feminisme gitano, que va parlar del seu estil i la seva música, que té molt a veure amb la seva ètnia, la seva classe social i el seu gènere. En va parlar amb la periodista Silvia Cruz.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ