Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Llur rítmica inherent

Vivim condicionats per seqüències d’instruccions que intenten descobrir la nostra coherència, els nostres gustos, els nostres parers...

Hom rep notícies del món a través dels procediments de càlcul que aplica una computadora.
Hom rep notícies del món a través dels procediments de càlcul que aplica una computadora.

Avui en dia, la vida social ha quedat mediatitzada per les xarxes: l’intercanvi i els lligams estan supeditats a les lògiques d’uns determinats algoritmes, de manera que hom rep notícies del món a través dels procediments de càlcul que una computadora aplica basant-se en les nostres accions i interaccions analitzades amb l’aprenentatge profund. Vivim condicionats per seqüències d’instruccions que intenten descobrir la nostra coherència, els nostres gustos, els nostres parers... Satisfer-nos la curiositat, la morbositat, la manca d’afecte...

Els algoritmes de les grans empreses d’internet són com la fórmula magistral dels específics miraculosos: la recepta secreta. I que bé que els revesteix el terme algoritme amb la seva pàtina de misteri!

L’etimologia de la paraula és ben simpàtica: és el sobrenom (la nisba, una mena de gentilici dels noms àrabs clàssics) del matemàtic Muhammad Ibn Musà, inventor de l’àlgebra i originari de Coràsmia, l’immens oasi que es forma a la conca del riu Amudarià, actualment una óblast (província) de l’Uzbekistan. O sigui: algoritme prové d’al-khwarizmi o el corasmià.

Descobrir aquest origen fou per a mi una gran decepció, perquè pensava que es tractava d’un mot d’origen grec, parent proper de logaritme i que, com aquest, que està format per logos i arithmos (o sigui: la raó dels nombres), algoritme seria una fusió entre algo- i arithmos (o sigui: el dolor dels nombres).

És més: essent coneixedor de les raons etimològiques, roman impregnat en el meu pensament lingüístic un instint que pretén anar encara més enllà i fer que ambdues paraules, algoritme i logaritme, estiguin relacionades amb la idea de ritme: la raó i el dolor del ritme.

Matemàticament parlant, no es fa tan estrany entendre que hi ha una rítmica en els logaritmes —funció inversa a l’exponencial— quan s’utilitzen per convertir en progressions aritmètiques el que serien progressions geomètriques, o quan serveixen per mitigar, amb l’escala logarítmica, magnituds desorbitades. Fa assumibles o raonables les successions inassequibles. Regularitat.

En canvi, la rítmica de l’algoritme tindria més a veure amb la sistèmica funcional d’un ordre determinat, amb la sensació que si hi entres per una banda, amb precisió i claredat, sortiràs per l’altre cap executant sempre una mateixa sèrie: tema invariable, inequívoc i inevitable, musicalment dolorós. Recurrència.

I vet aquí que, sota la batuta de la presumpta arrel del rythmos (cadència i proporció), ambdues paraules tenen tot el sentit del món i satisfan el desig de la intuïció lingüística perquè l’evolució les ha fetes esdevenir anagrames i els ha donat aquesta desinència tan clara: -ritme.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >