Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Misogínia històrica

Excepte quan l’amor cortès i als salons del XVIII, els penjaments contra les dones han estat constant

El temps de l’amor cortès és dels pocs en què la dona ha estat ben tractada.
El temps de l’amor cortès és dels pocs en què la dona ha estat ben tractada.

La misogínia és una constant a la història de lletrats i d’illetrats, des dels orígens mateixos de la nostra civilització. La Bíblia és misògina —perquè pertany a una societat patriarcal— i Valéry també ho és, al segle XX, encara que fos molt intel·ligent i formés part d’una cultura amb més igualtat entre homes i dones. La gran misogínia, a banda tota la que llegim en textos medievals (vegeu el llibre d’Isabel de Riquer i Robert Archer Contra las mujeres, Barcelona, Quaderns Crema, 1998), va produir-se al continent als segles XIX i XX, pel fet que són els segles en què les dones van conquerir quasi tots els drets i el respecte que mereixen. Només hi ha dos moments en la història de la cultura europea en què les dones hagin estat motiu d’una lloança exquisida: el temps de l’amor cortès, que va dels trobadors provençals a Petrarca; també una part del XVIII, amb excepcions, quan la dona, com hem vist en articles recents d’aquesta mateixa secció, van ser les protagonistes de la vida social i de les opinions cultes.

Però el més permanent, en aquesta història de la nostra Europa, és la maldiència i els penjaments contra les dones, fins a l’extrem d’enormes barroeries. Vegeu-ne uns quants exemples, exposats sense ordre ni concert.

“La dona és natural i, doncs, abominable” (Baudelaire); “Per a la major part de les dones, estimar un home és enganyar-ne un altre” (Étienne Rey); “Als trenta anys, una dona ha de triar entre el cul i la cara” (Coco Chanel); “No es podria inventar l’art de fer-se estimar per la dona pròpia?” (La Bruyère); “Quan s’ha vist un munt de dones alemanyes, quin enorme plaer us produeix veure una vaca!” (Claudel); “Un gran filòsof situava l’ànima dels homes a la glàndula pineal. Si jo pogués atorgar una ànima a les dones, sé molt bé on la situaria” (Diderot); “L’amistat entre dues dones és tan impossible com entre dos establiments de queviures l’un davant de l’altre” (Alphonse Karr); “Llur esperit és dolent, l’ànima n’és fràgil: / no hi ha res de més feble ni de més toixarrut, / res de més infidel; però dic, car soc tossut: / per aquest animal farem sempre el que calgui” (Molière); “Sempre hi ha un mico galdós en la més bella i més angèlica de les dones” (Balzac); “Gates; això són sempre les dones. O ocells. I, en el millor dels casos, vaques!” (Nietzsche); “Fa dos anys que no parlo amb la meva dona: ha estat per no interrompre-la” (Jules Renard); “Quan una dona té la virtut de callar / és que té qualitats per damunt del comú” (Corneille); “La felicitat perfecta no existeix, com va dir aquell home quan es va morir la seva sogra i van presentar-li la factura de les pompes fúnebres” (J. K. Jerôme); “Qui és aquella que apareix com l’aurora, que és bella com la lluna i resplendent com el sol, però temible com els batallons?” (Bíblia, Càntic dels Càntics); “No hi ha llit més confortable que el del solter” (Ciceró); “Fer l’amor és un acte que s’assembla molt a una tortura o a una operació quirúrgica” (Baudelaire); “Un ministeri de la Condició femenina? I per què no una secretaria d’Estat del ganxet?” (De Gaulle); “Déu va crear l’home i, veient que no estava prou sol, li va donar una companya” (Valéry); “La dona sempre serà dona, és a dir, ximple, es posi la màscara que es posi” (Erasme de Rotterdam); “Tens nom de dona, fragilitat!” (Shakespeare); “Hi ha dones amb talent; però cap que posseeixi aquesta follia del talent que anomenem geni” (Simone de Beauvoir); “Les dones s’assemblen als penells: deixen de bellugar-se quan es rovellen” (Votaire); “Estic molt contenta de no ser un home perquè, si ho fos, estaria obligada a casar-me amb una dona” (Madame de Staël); “Les dones tenen tanta imaginació i sensibilitat que no poden estar dotades per la lògica” (Madame du Deffand); “L’home és una màquina tan complicada, que sovint costa entendre-hi res, sobretot si aquest home és una dona” (Dostoievski); “El matrimoni ve de l’amor com el vinagre del vi” (Lord Byron); “La ciència o l’ocupació més honorable per a una dona és la ciència de portar la casa” (Montaigne); “Vet aquí el millor consell per a un home raonable: no et creguis mai una dona, encara que digui la veritat” (Eurípides); “Les dones són instruments intercanviables per a un plaer sempre idèntic” (Proust); “A França, els homes que han perdut la seva dona estan tristos; les viudes, la mar de felices” (Stendhal); “Quan ens fem vells, els homes ens fem un rostre; les dones se’l desfan” (Goethe).

Tot això són afirmacions escrites per dones i per homes de qualssevol temps, i de cultures diverses. Preguntem-nos: eren totes i tots imbècils i masclistes? Aturarà l’actual moviment feminista aquestes flastomies? Durarà per sempre aquesta lacra per la qual, amb independència de l’ordre social, el sexe, la cultura i la justícia, les dones són víctimes de tals penjaments? Caldrà convertir l’etern debat entre homes i dones en una branca de la dialèctica universitària? Hi ha cap cosa en els gens masculins i femenins que expliqui per què ha estat tan constant la crítica de les dones, adés per part dels homes, adés per part de les dones mateixes? Què hi ha d’història i què de naturalesa en tota la qüestió?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >