Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Una cultura fraccionada

És simptomàtic que l’independentisme i els manifestos a favor del monolingüisme avui neguin entitat i valor als escriptors de Catalunya que escriuen en castellà

La Barcelona de 'Vida privada' tenia un glamur intel·lectual que ara no té.
La Barcelona de 'Vida privada' tenia un glamur intel·lectual que ara no té.

Una cultura pot ser fraccionada, però al final, si les coses es fessin bé, tot suma. Eugeni d’Ors no era partidari de Joan Maragall, ni Joan Sales apreciava D’Ors, per no parlar dels entrebancs que la cultura resistencialista va posar a Josep Pla. A França, fins i tot els escriptors que després de la Segona Guerra Mundial —Céline, Drieu, Morand— van ser acusats de col·laboracionisme ara tenen un valor clàssic i consten al catàleg de La Pléiade. És simptomàtic que l’independentisme i els manifestos a favor del monolingüisme avui neguin entitat i valor als escriptors de Catalunya que escriuen en castellà, de la mateixa manera que es practica una antipatia excloent amb els escriptors en català que no són partidaris de deslligar-se d’Espanya i d’Europa. Això ja ha dut a una pèrdua de glamur de la Barcelona cultural. Vivim entre tribus semiintel·lectuals que pretenen imposar un cànon fet per llicenciats en Filologia Catalana que són especialistes en la literatura dels segles sense literatura.

A hores d’ara, i depèn en bona part de les eleccions municipals, o Barcelona recupera atractiu exigent o triomfa la intel·lectualitat rupestre. Potser sembli exòtic preferir una ciutat amb més glamur a una ciutat de cada vegada més freak, però la carència actual és tan grisa que fins i tot faria falta un exèrcit d’esnobs, tan frívols com es vulgui, que capgiressin la per ara imparable immersió en la mediocritat. Si Barcelona optés oficialment pel reduccionisme lingüístic contra la realitat bilingüe, l’error ja no tan sols és polític. És històric i moral. Afecta l’ànim creatiu d’una Catalunya on han conviscut Josep Yxart i mossèn Verdaguer, Bergnes de las Casas i la Revista de Catalunya, Antoni de Capmany i Víctor Balaguer, Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma. Eren fases coherents, vitals, de qualitat i percepció. Què poden afegir el Manifest Koiné o la diputada Laura Borràs als grans moments de la Barcelona moderna, amb la Renaixença, l’impressionisme, el disseny de l’Eixample, l’impacte modernista, la rèplica noucentista i també amb aquella Barcelona dels anys seixanta —amb els seus diletants i els seus frívols— que tant contrasta amb aquest inici de segle descantellat, amb tant rovell? Farien falta més flors del mal i, a la vegada, més desodorant i menys xancletes.

Després del xaronisme postmodern dels anys vuitanta, ens trobem en ple domini descolorit i una mica llardós del freak. A Barcelona li sobren pírcings, subcultura transgressora i els lletraferits tancabars del barri de Gràcia. En realitat, encara són més seductors els personatges de Vida privada, les llargues nits amb un rastre de perfum i la promesa d’altres nits glamuroses. Es tracta de voler ser una ciutat menys freak, és a dir, més il·lustrada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >