Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | GORKA BENÍTEZ I RAYNALD COLOM

“‘Jazz’ és una paraula fotuda; ho han convertit en elitista”

“No hi ha música més avorrida que el jazz avorrit”, li diu el músic Gorka Benítez al seu col·lega Raynald Colom; plegats constaten que la gent té al cap que la música no es paga

“Espanya no té cultura de la cultura”, coincideixen els jazzistes Gorka Benítez i Raynald Colom.
“Espanya no té cultura de la cultura”, coincideixen els jazzistes Gorka Benítez i Raynald Colom.

Un un moment de gran profusió d’edicions discogràfiques de tall jazzístic per a un mercat incapaç d’assimilar-les totes, dues d’elles destaquen per la seva proposta arriscada: Salalagua, de Gorka Benítez (Bilbao, 1966), i The Barcelona Sessions, de Raynald Colom (Vincennes, França, 1978). Els dos músics, amb una ja llarga carrera a l’esquena, xerren plegats per a QUADERN sobre la situació actual tant musical com professional. Després de les abraçades inicials, aflora el record d’algunes sessions en què van coincidir però que mai es van convertir en disc.

Raynald Colom. Vam fer quatre o cinc trobades, però no van quallar com per a un disc...

Gorka Benítez. No passa res perquè passi això; està bé, no tot ha de ser un disc. Poder tocar ja és molt en aquest país.

RC. La cosa és complicada, però ho és arreu del món i no som els músics els que hem de resoldre-ho. Nosaltres fem música. Espanya és un país jove, tot just 40 anys de democràcia, i no es té en compte la cultura, com passa a França.

GB. Espanya no té cultura de la cultura. Passa igual en investigació. El problema no és només del jazz, és per a tota la música creativa. Han d’existir les llistes de vendes, el famoseig i tot aquest circ, però també tenen dret d’existir la resta, que segurament són la base important sobre la qual se sustenten aquestes coses molt més populars. Vivim amb la sensació que el que fem no importa a ningú, però seguim vivint la nostra professió amb amor, amb il·lusió absoluta...

RC. Aquí no s’ha entès que la cultura és una indústria que genera molts diners. Durant molts anys la gent que sabia d’indústria cultural no ha volgut explicar-nos com funciona per seguir tenint-nos controlats. Què fer amb els discos, els drets i tot això són coses que no s’expliquen perquè interessa que no ho sapiguem, però tot això està canviant.

“Per als festivals, els músics d’aquí no som més que una molèstia. Només servim perquè puguin demanar subvencions”

GB. Jo, quan em refereixo a la indústria, em refereixo a la música que l’únic que necessita és tenir rèdits. La cultura és una altra cosa, per això faig el paral·lelisme amb la investigació.

Pregunta. Fa uns anys semblava haver-hi una indústria musical amb discogràfiques que invertien molt... I això s’ha anat enfonsant a poc a poc.

RC. Perquè es venien discos! Ara, en la mentalitat de la gent hi ha que la música no es paga.

GB. Però és mentida, perquè paguen internet, Spotify... Ara el negoci de la música va per altres vies.

P. Quin és el paper del músic en aquesta situació per obtenir el que legalment i moralment li toca?

RC. Estudiar com funciona el mercat de la música i tenir cada vegada un control més gran sobre el seu treball. És súper important tenir el control de la teva música i poder-la gestionar, anar directament on vols anar i gestionar com ho vols fer.

P. El músic ha d’esdevenir, doncs, un empresari?

RC. S’han acabat els temps en què feies un bon disc i venia un mànager i el tirava endavant. Si tu no estàs a sobre de tot, ningú ho farà per tu, perquè hi ha moltíssima oferta i molt poca demanda i la indústria, gran o petita, està donant pals de cec, no sap encara el que funcionarà.

GB. Fa molt de temps que ja no sabem el que és treure un disc amb una discogràfica que et projecti, et promocioni i et busqui bolos. Això és una cosa que van viure quatre i ja fa molts anys. Ara no podem competir amb les grans empreses que rebreguen els mitjans i et posen a primera fila.

RC. Una música creativa com la que fem nosaltres no pot pretendre sortir a les radiofórmules. Tinc molt clar que quan trec un disc he de contractar una agència de publicitat, de premsa, un equip de filmació... Això és tan important com treure el disc. Tenir una discogràfica que tingui un equip que t’ho faci ja no existeix, has de muntar el teu propi equip. Gravar el disc és la part més fàcil. He estat set anys sense treure un disc; ara porto vuit mesos de bogeria, però m’agrada, perquè estic lluitant pel meu producte.

GB. Quina sort que t’agradi, perquè a mi...

RC. A més, intento no utilitzar l’etiqueta “jazz” perquè tant a Catalunya com a Espanya ho han convertit en una cosa extremadament elitista i això fa més mal que altra cosa. Jo faig música i ja està.

GB. Jazz és una paraula difícil, fotuda. Jo el que vull treure és el que m’agrada. El meu missatge, el meu crit, el que jo vull dir, és el mateix tant si toco l’alboca, el chistu, el saxo, la flauta o si canto...

P. Veient tot el que es necessita per treure un disc, les vendes compensen la inversió?

GB. No. Per començar, el jovent ja no compra discos. Ara bé, és necessari com a objecte? Totalment. La qualitat de so no té res a veure amb tot el que pots escoltar a internet. El llibret, les dades, les fotos...

RC. Ha canviat totalment la manera de consumir música, però cal tenir un suport físic. A més, els discos són el teu llegat, igual que un pintor té els seus quadres. No vull fer un disc per fer-lo, sinó fer el disc que a mi m’agradaria consumir. Abans, la gent podia treure discos i viure d’això sense fer directes. Ara si no fas directes no vius i els discos es venen a les actuacions.

P. Si avui el músic depèn tant del directe, hi ha circuits suficients per poder actuar i viure d’això?

GB. No.

RC. Sí.

GB. Pràcticament és impossible viure del que hi ha aquí. A més, es paga ara bastant menys que fa 20 anys i la possibilitat de poder tocar fora és anecdòtica. És molt difícil. Treus un disc i si tens deu bolos, ja pots estar content.

RC. Jo vull ser més positiu, però és una qüestió de feina salvatge. Has d’estar constantment a sobre. És una feina molt dura i passa igual a tot arreu, fins i tot a Nova York. A més, has de pensar en global: si vas a fer un bolo a Galícia, les despeses són les mateixes que anar a fer-lo a París.

GB. Llavors, em reafirmo en el que he dit, i l’excepció és en Raynald...

RC. No, no. No estic dient que em vagi de puta mare. El que passa és que estic pecant com un fill de puta per aconseguir-ho.

GB. Jo no he pencat tant en tot això, ni molt menys. Però he tingut mànager i gent bolcada en aquest tema i res de res. Jo no em puc permetre aquesta feinada cada dia. Tinc prioritats: fer la meva música, tinc les obligacions amb la meva família. No tindria temps per poder-ho fer... Tot el que puc fer, ho faig, però no puc estar tot el dia perdent el cul. He tocat amb molta gent, he fet moltes gires i també discos... I són aquí: qui ha volgut contactar-me, ho ha pogut fer.

RC. Jo dormo només entre tres i cinc hores al dia per poder fer aquesta feina i fer les meves classes, estar amb la meva filla i tocar. Ara en tinc l’energia i les ganes... Potser d’aquí a cinc anys ja estic cansat i ja no vull fer-ho més.

P. Milloren la situació els abundants festivals que han anat apareixent aquests darrers anys?

GB. Ara mateix, per als festivals, els músics d’aquí som una molèstia. Només servim perquè puguin demanar subvencions.

RC. A més, hi ha els patrocinadors privats, que volen grans audiències perquè, si no, no posen la pasta. I aquí és on demano que hi hagi d’una vegada una llei de mecenatge. Sembla que la Generalitat tenia un projecte acabat, però des del Govern central van dir que no perquè se’ls anava enlaire tot el joc de portes giratòries que tenen muntat al voltant de les subvencions.

GB. A Cultura, haurien de posar gent que visqués la cultura, que hi estigués implicada; seria el més normal, però aquí és l’última cartera del món.

P. Tots dos acaben de treure discos que s’escapen del mainstream regnant, que no busquen clients per la via fàcil, vaja.

GB. Un disc és escriure un conte. El meu va d’aigua, mar, salnitre... És la meva història i ho faig de la manera més sincera que sé i que puc.

RC. En el meu cas tenia ganes de demostrar en disc el meu amor per Barcelona. Com si l’oient vingués amb mi des de les sis del matí fins a les sis del matí de l’endemà... Sense pretendre res, perquè ara els discos són tan perfectes que avorreixen. La tècnica s’ha convertit en la finalitat de la música, no en el medi. Hi ha tios que tenen més tècnica que John Coltrane, però quan els escoltes no passa res. Es prepara a tots els estudiants perquè siguin solistes i no tots valen.

GB. No hi ha música més avorrida que el jazz avorrit</CS>.

P. Els dos fan classes per viure.

GB. Totalment.

RC. Jo en faig poques i perquè crec que amb 40 tacos tinc l’obligació de passar el que sé als xavals de 20. Però si cada any surten de les escoles superiors 200 xavals preparats, on els fiques?

GB. No és possible que hi hagi tanta gent interessada professionalment en la música.</CS> Així va tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >