Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

La immersió no existeix

El català recula a marxes forçades a l’ensenyament, tant a l’aula com a fora

Nens jugant al pati d'una escola de Manlleu.
Nens jugant al pati d'una escola de Manlleu.

És sempre notable la indignació que mostren els crítics del sistema escolar vigent a Catalunya, aquells que no poden veure pel·lícules de submarins perquè cada vegada que senten el capità cridant “immersió!” fan un bot a la butaca. Els seguidors d’aquests brous saben que els temes varien, que s’aborda la llengua des de vessants diversos, de la normativa a l’etimologia, de la sociolingüística al multilingüisme, i sempre, quan es toca el tema de la immersió, la resposta és ràpida, enèrgica, amb patums de la defensa del castellà que t’escometen i multitud de retuits de gent d’allò més diversa que trempen amb llur missatge però no es prenen la molèstia de llegir el que has escrit tu. Sense comptar, és clar, aquells que directament et castellanitzen el nom o bé aprofiten la coincidència onomàstica amb un jerarca nazi. Entranyables.

Sorprenen, però, les maneres com els lectors poden abordar els textos i com, com en tota literatura, una bona part del sentit d’un text l’aporta el receptor. Perquè ja pots intentar construir un article a partir d’un argument que esdevé diàfan en el títol i el subtítol (concretament, l’article de la setmana passada, “Catalunya vota immersió. Els partits que donen suport a l’actual model escolar s’enduen 41 de 48 escons”), que els crítics s’agafaran a un argument secundari del text per demanar-te explicacions, exigir-te que rectifiquis i fins retreure’t que no responguis. Ara es veu que a Twitter estem obligats a respondre a gent que ni coneixem ni seguim pel sol fet de ser interpel·lats.

Així doncs, si bé l’article incidia en el fet que els contraris a l’actual model escolar (PP, Cs, Vox), per mitjà d’una campanya profundament marcada per la llengua, havien aplegat només set escons al Congrés per Catalunya, cometia l’excés de citar la recent sentència del TC sobre la llei catalana d’educació com un aval a la constitucionalitat de la immersió (la frase deia: “el més alt tribunal espanyol no veia contradicció entre la Constitució i el model lingüístic escolar, i per tant la immersió era plenament constitucional”). I no: és ben clar que la sentència no representa un aval a la immersió, però no tant perquè el model escolar vigent suposi una contradicció amb la Constitució, sinó perquè la immersió, senzillament, no existeix.

Convé doncs rectificar, per a gaudi de tots els que m’han convidat a fer-ho. La dinàmica mediàtica i política ens ha dut a tots plegats a l’ús i l’abús d’un terme, immersió lingüística, que de fet brilla per la seva absència, tant des del punt de vista legal com factual, i avui dia només els molt convençuts de les maldats del sistema són capaços de sostenir que el model escolar és realment immersiu, fins al punt de fer creure que el castellà és inaudible a les escoles o que té el tractament d’una llengua estrangera. I, per descomptat, el fet que la Llei d’Educació digui que el català és la llengua normal de l’ensenyament, però no pas l’única (cosa que, recordem-ho, la valida constitucionalment parlant), és una argúcia, una trampa, la dosi necessària d’acatament que després ja incomplirem.

Tenint en compte, doncs, que formalment la immersió no existeix, el fet que s’incompleixi no deixa de ser un compliment de la llei. Avui dia l’escola a Catalunya no és un entorn idíl·lic on només es parla català ni un entorn hostil on es persegueix el castellà. Al contrari, el català recula a marxes forçades tant a l’aula com al pati, i és anecdòtic a les activitats no curriculars, com ara les extraescolars. Deia una enquesta a directors d’institut de 2002 citada per Carme Junyent que només al 67% dels centres la llengua vehicular era el català (segons els alumnes, el 33%), i al seu dia la consellera Irene Rigau va revelar que en 459 centres d’ensenyament de primària i secundària ja s’impartien assignatures en castellà. Com apuntava la mateixa Junyent (“sí, si us plau, el 25%, però de veritat”), la implantació d’una quota del 25% en castellà encara podria servir per aturar el retrocés del català. Potser per això no van tocar res durant el 155.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ