Selecciona Edició
Connecta’t
JUDICI DEL PROCÉS ANÀLISI i

Entre la violència i l’eficiència

Els testimonis, policies o manifestants conformen un microcosmos. Perquè es nodreix d'experiències individuals, de grup, acotades

Antidisturbis de la Policia Nacional formen un cordó de seguretat davant dels voltants d'un col·legi de Barcelona l'1-O. En vídeo, testimonis dels votants.

Els testimonis, policies o manifestants —ara toquen aquests— conformen un microcosmos.

És micro perquè es nodreix d'experiències individuals, de grup, acotades. Però també és cosmos, ja que ofereix espurnes d'un panorama més general.

Però només és generalitzable si se li aplica el descompte —gairebé mai del 100%— de vestir un uniforme (i haver estat vexat per això) o de militar en el referèndum il·legal (i haver estat atonyinat).

Gairebé tots els testimonis de les defenses van anar als col·legis entre les cinc i les set del matí de l'1-O. Això si no van passar el cap de setmana als centres, entre tallers, activitats lúdiques i xocolatades.

O sigui, el seu relat és d'entusiasme, viu o contrariat; com el dels guàrdies va ser satisfet o insultat. Allò subtil de la mostra micro és que il·lustra com, fins i tot amb patrons comuns, n'hi va haver per a tots els gustos a diferents centres. Així, es va votar o no; va haver-hi o no actuacions policials; justes o abusives; resistència veïnal o violència.

L'enginyer jubilat de telecos Pere Font va rebre al col·legi Víctor Català, de Nou Barris, zona vermella de Barcelona, on s'asseia com a resistent passiu.

Sense cap advertiment previ, els policies nacionals “em van agafar pels testicles, em van aixecar i em van deixar caure, em van treure del centre arrossegant-me i em van llançar com un paquet al carrer”, va narrar dimarts. Va denunciar els fets davant del jutjat, el va reconèixer el forense.

No hi ha motiu per no creure-se'l. Però tampoc per no creure's el policia nacional 85186, que va actuar allà mateix i l'11 d'abril declarava que “va costar molt entrar, hi havia una forta resistència”. No només passiva: “Van escometre directament per la força llançant mobiliari, a un de nosaltres li va impactar una cadira, hi ha informe mèdic”.

Va ser l'ús de la força policial legítima (o deslegitimada per desproporció) eficaç per impedir la votació? En alguns llocs, sí. En d'altres, no: a l'alcalde de Dosrius el van tirar a terra quan demanava l'ordre judicial d'intervenir, van requisar l'urna. Però “quan la Guàrdia Civil va marxar, vam tornar i vam votar”, va explicar Carme Budé, mestressa de casa.

Si passem del recompte micro a les xifres macro, la Guàrdia Civil i el CNP van tancar 130 col·legis (de 2.315), segons el llavors delegat del Govern espanyol, Enric Millo, el 5 de març.

I els Mossos, 110 amb suport dels antidisturbis (a més de 24 per les parelles/binomis, i 239 “que no van obrir”), segons el comissari Ferran López, el 2 d'abril.

Tots dos resultats són quantitativament semblants, tot i que segurament no segons els tipus de col·legis. Ni pels danys col·laterals generats. La interlocutòria del Tribunal Superior català (27/9/17) ordenava impedir “la consecució del referèndum, sense afectar la normal convivència ciutadana”.

I la instrucció 4/2017 del secretari d'Estat de Seguretat manava al cap de dos dies “prioritzar la seguretat” de policies i ciutadans “sobre l'eficàcia”.

La distància entre violència i eficàcia augmenta si s'acara l'ús de la força amb la seva eficiència: comptant els seus costos. Els de llavors. I els del futur.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >