Selecciona Edició
Connecta’t

El Barça crema a la foguera d’Anfield

El conjunt blaugrana cau golejat estrepitosament a Liverpool, repeteix el desastre de l'any passat a Roma i es queda fora de la final de la Champions a Madrid

Liverpool Barcelona Veure fotogaleria
Origi (27) marca el quart gol del Liverpool al Barça. AP

El Barça no té remei a Europa. Incorregible, no troba el punt als partits que juga lluny del Camp Nou. Avui és un equip dramàtic, protagonista de les derrotes més humiliants, víctima dels escarns més cruels que es produeixen a la Champions. Després de les victòries més sonades venen les derrotes més sagnants, ja sigui a Roma o a Anfield, abatut sense remei davant la sorpresa del mateix Messi. Augmenta l'escarni per repetit, aquesta vegada sense cap mena de justificació si, a més, es té en compte que el Liverpool els va golejar sense les seves figures Salah ni Firmino. Tant se val l'alineació si al davant hi ha el Barça de la Champions.

Els herois van ser dos suplents: Wijnaldum i Origi. Els blaugrana no escarmenten, igual de submissos que la temporada passada, amb el guió augmentat del que ja es va viure a Roma. No es van merèixer perdre per 4-1 els italians al Camp Nou, ni tampoc els anglesos per 3-0. Els papers es van intercanviar a Anfield respecte a Barcelona. Els partits van ser més o menys calcats: al Liverpool el partit li va sortir perfecte, excel·lent a les àrees, i el Barça es va perdre al camp i també davant la porteria d'Alisson, tota una fera a Anfield.

Encara que ja no s'ensuma el mateix com quan el futbol es pensava a The Boot Room, Anfield continua sent Anfield. Ara desprèn la mateixa olor que molts estadis, fins i tot s'assembla a algun dels més moderns de la Champions, i l'arribada al camp és més còmoda i tranquil·la, més esponjada que en temps del carreró de la Copa d'Europa. No hi ha, tot i això, cap camp que rugeixi tant i tan bé, de manera tan harmònica i sincronitzada com Anfield. La comunió comença amb el cant a cappella del You’ll never walk alone, admirable sobretot per a les aficions silencioses, fascinades per la litúrgia dels equips de la Premier.

El ritual hipnotitza i paralitza els rivals, també els qui ja n'estan avisats, com el Barça. No hi ha cap camp que tingui l'ànima d'Anfield. L'excitació és colpidora tan bon punt comença el partit: ataca el Liverpool en estampida, com si l'equip fos una colla de búfals, impossibles de defensar, guanyadors de les pilotes dividides, sempre intimidadores, incontenibles contra el Barça. Fins i tot a les millors defenses els agafa un atac de pànic, com va passar amb Alba, doblement erràtic amb Origi.

L’ansietat de Messi

Als set minuts el Liverpool ja sumava un gol. Els reds penalitzen els errors a Anfield i els laterals blaugrana no reduïen els espais ni aturaven Mané. Els blaugrana sabien de tota manera que la seva sort no dependria dels gols del Liverpool. La classificació es tancaria en el moment en què marqués el Barça i si no es repetiria inevitablement el drama de Roma.

L'equip de Valverde es va acostar amb ganes a partir de les arrencades de Messi. Al 10, no obstant això, li tremolava el pols, li faltava encert i li sobrava ansietat, de manera que el partit rodava a favor del Liverpool. Fins i tot Ter Stegen estava nerviós pels rampells dels reds, inesgotables i ovacionats pel soroll dels seus fidels, seguidors del seu tècnic: “Farem tot el que depengui de nosaltres; la resta dependrà de la providència”, havia anunciat Klopp. I l'atzar estava de part seva, després d'haver-los girat l'esquena al Camp Nou. Ara eren els reds els que dominaven les porteries per a dissort dels blaugrana, impacients malgrat que Valverde va disposar el mateix equip que a Barcelona. No sumava Coutinho, tampoc sumava Luis Suárez, tots dos coneixedors d'Anfield, i només batallava Arturo Vidal.

El xilè sobresortia en un partit intens i fora del control del Barça. No hi havia manera de governar el futbol ni de batre l'excel·lent Alisson. Tot i que no tenia els seus ídols, la personalitat del Liverpool era inconfusible en un Anfield ferotge. Klopp es va sumar a la càrrega amb Wijnaldum després de la lesió de Robertson. El neguit s'anava intensificant al Barça perquè Alisson no cedia. I el drama es va anunciar en dos minuts, prou perquè el Liverpool marqués dos gols, els dos de Wijnaldum, habilitat per Alexander-Arnold i després per Shaqiri.

Els blaugrana discutien i es consumien a la foguera d'Anfield. El Liverpool es va donar un descans, conscient que si no li costava marcar s'havia d'aplicar simplement a defensar després d'igualar el 3-0. Els blaugrana no es van activar ni amb els canvis de Semedo i Arthur. Valverde no sabia quina tecla havia de tocar, igual de desfigurat que els seus jugadors, tots amb la derrota escrita al front des del gol inicial d'Origi.

No van saber jugar amb ni sense la pilota, desconcentrats davant d'un contrari que eixamplava el camp quan atacava i l'estrenyia en el moment de defensar Alisson. A la mercè del rival, es van vèncer els blaugrana com un equip de col·legials a la sortida d'un servei de córner rematat per Origi. El gol va ser tan esperpèntic, la concessió va resultar tan imperdonable, que ja no va tenir remei pel Barça. El Liverpool ha estat més bon equip, sempre vencedor en les seves rondes amb el Barça. La Champions sembla feta a la seva mida i a la de Klopp per la seva electricitat, passió i èpica, invicte en 21 partits a Anfield.

A l'auxili blaugrana ja no acudeixen accions miraculoses com les d'Iniesta. No ho mereixia el seu vergonyós final a Anfield. No hi ha hagut gol del 10 ni final a Madrid. Ara comença el dolor i el dol per saber que el Barça de Messi és també un fracàs a Europa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >