El filòsof barceloní Daniel Gamper, premi Anagrama d’assaig amb un SOS per salvar les paraules

Mal transmesa i apresa a casa i a les aules, buidada i espoliada dels seus significats originals en la vida política i pública, on pot dir una cosa i la contrària gràcies a la demagògia, i maltractada i deformada en els mitjans de comunicació i les xarxes socials, no són ni de bon tros bons temps per a la paraula. Potser mai en la història de la humanitat havia estat tan vulnerada. Sobre tot això i la necessitat de ressituar el valor just de la paraula, com si es tractés d'un missatge de socors, un SOS, reflexiona el professor de Filosofia Política de la Universitat Autònoma de Barcelona Daniel Gamper a Las mejores palabras. De la libre expresión, treball amb el qual ha obtingut a Barcelona el 47è premi Anagrama d'assaig i els seus 8.000 euros de dotació.

La reflexió de Gamper (Barcelona, 1969), sedimentat en els coneixements de l'obra de pensadors com Habermas, Butler i Croce, que ha traduït, passa per com es pot retrobar “el valor ètic, polític i civil de les paraules i per preguntar-nos sobre el millor dels seus usos a través d'un saludable i amè recorregut per llocs, ocasions i tessitures”, segons Daniel Rico, un dels membres d'un jurat que, completat amb Jordi Gracia, Chus Martínez i l'editora Sílvia Sesé, ha hagut d’avaluar aquest any 77 originals de 15 païso

“En aquests moments de fake news i de postveritat constato una devaluació de la paraula, en el marc d'unes tendències il·liberals constants, una absència de la utilitat de la paraula, per això reivindico la llibertat d'expressió”, diu Gamper, tot i que prefereix referir-s’hi amb l’expressió “discurs lliure”: “L’expressió significa treure alguna cosa de dins, no tant una relació d’uns amb els altres; la paraula significa nosaltres, un discurs inclou l’escolta, l’altre”.

Per a aquest recorregut, Gamper no dubta a viatjar primer a l’àmbit de la casa, on, en principi, s’aprenen els rudiments de la parla i un s'inclou en una comunitat lingüística i moral. Tot i que en l’estudi no entra excessivament en exemples polèmics (“el pensament no ha de ser polèmic: la polèmica suposa lluita i gent que fa soroll”), en relació amb el bilingüisme a Catalunya defensa “la importància que hi hagi sempre una llengua comuna, una koiné, però que no ha d’arrossegar una visió romàntica; una llengua sense suport institucional fort no serveix per a la democràcia”, opina.

El segon espai que repassa és el de l'escola, on aquesta paraula és disciplinada i encaminada a utilitzar-se sempre com a brúixola col·lectiva de la veritat. I aquí ja apunta, indirectament, una correcció política que “topa amb un radicalisme estudiantil o universitari que vol reanomenar el món”. En la trajectòria que és l'assaig, l’autor no oblida dues de les esferes primordials de l'espai públic; una d'elles és l'àmbit de la democràcia política, on Gamper constata que les paraules han de circular sense obstacles i, almenys en l’àmbit teòric, han de quedar excloses les que amenacen amb la disgregació de l'ordre social. En aquesta línia, alerta que “en una societat liberal no hi ha, en teoria, una censura prèvia, però sí mecanismes indirectes que redueixen la paraula lliure, com l’autocensura; el mercat també hi juga el seu paper…, però si no hi ha fricció no hi ha exercici de llibertat; hi ha d’haver algun tipus de risc”.

Sobre la decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l'ús de certes paraules en les informacions de Televisió de Catalunya vinculades al procés, Gamper qüestiona un àmbit superior, com és “la tutela política dels mitjans públics acceptada com a normal; no ho tinc clar perquè sota el mandat de la neutralitat desitjada s’abdica de seleccionar les millors paraules: totes les opcions són iguals i no és així”. Per això, quan aborda l’altra gran esfera, la dels mitjans de comunicació, li sembla un “gravíssim error” el format de les tertúlies: “Creiem que presentant tot el ventall s’aporta l’objectivitat; la meva aposta és la necessitat de donar la veu a una autoritat reconeguda unànimement; el problema és que a Espanya no existeixen aquestes autoritats”.

Tant en l'àmbit polític com en el dels mitjans, l'estudiós constata que les paraules s’empren, avui, sense cap control i de forma força maldestra. Per això, parla de bones paraules, antònim, és clar, de “les pitjors: les paraules serveixen per cuidar-nos els uns als altres, per discutir col·lectivament sobre la bondat i la maldat, la justícia i la injustícia; quan es posen al servei d’algú o del mercat, no compleixen aquesta funció”. Les noves tecnologies tampoc hi ajuden: “L’absència de rostre, de presència pública, implica que un no hagi de retre comptes per les paraules que utilitza; la brevetat, a més, resta qualsevol matís, l’entonació desapareix”.

En tots els casos, i coherent amb la seva trajectòria intel·lectual, emmarcada per l'estudi dels límits del liberalisme i el concepte de tolerància, Gamper, besnet del fundador del FC Barcelona, es mostra defensor de la lliure paraula, com ha deixat reflectit tot això ja en alguns dels seus llibres publicats anteriorment, com La fe en la ciudad secular. “És un assaig més orientat a la conversa que a les conclusions”, exposen des de l’editorial la naturalesa d’un text que arribarà a les llibreries el 5 de juny. Com fan les millors paraules.

s