“Leonard Cohen és un avorrit que només agrada a les ties”

La seva imatge és anònima, com la dels radiofonistes d’abans, però quan obre la boca, la seva veu arrela emocionalment els records d’aquells que tenen prou edat per haver-lo escoltat a la ràdio, bé a Radio Juventud o, més tard, a Radio Cadena Española. Continua amb el cabell al seu lloc i sembla que només li faltin aquelles ulleres de vidre degradat marró que ocultaven parcialment una mirada tan inquisitiva com descreguda. És José María Pallardó, el locutor que reglar el consum musical a la ciutat durant els anys setanta i vuitanta, el gran guru de programes musicals com Al Mil Por Mil i El Clan de la Una, que obrien la finestra a la música internacional en un temps que només la ràdio saltava fronteres. Avui continua en actiu, i cada diumenge obre el seu Clan del Domingo a RKBR. “Ho faig perquè puc. Vaig llegir en algun lloc que cal fer el que es pugui fer, i, si puc fer ràdio, la faré”, afirma.

El temps s’acumula però Pallardó continua igual, àcid, irònic i a les antípodes de la correcció política: “Em van enviar a una de les primeres edicions del Sónar per veure què era això de l’electrònica: l’última meravella, la música excelsa, el miracle dels déus, deien. I resulta que eren melodies tipus “tiro, riro, riro-rá” amb molts joves ballant i fent així amb la maneta. Ho vaig comprendre, era una perfecta merda”. Quatre frases enllaçades en una persona assertiva i sense fre que parla com si fes ràdio, en general amb frases curtes, seques i categòriques. “És veritat, no hem de pensar que el passat va ser millor, però tampoc els canvis porten sempre millores”, sosté. Tot i que hi ha coses d’abans que ara no passen, tal com rememora: “El veritable impulsor de la música a Barcelona, el padrí de Gay, va ser Oriol Regàs, el qual, a més de promoure concerts com els de Sandy Denny o Vinegar Joe, ens va pagar a diversos locutors musicals el viatge al festival de Wight perquè volia que Barcelona estigués informada d’un esdeveniment així”. I va ser precisament allà on va néixer el celebèrrim “hoooola pops”, amb el qual Pallardó iniciava els seus programes. “El presentador del festival va dir alguna cosa així com “hola wightis”, i vaig pensar que adaptada seria una excel·lent salutació”.

Pallardó no recorda aquelles èpoques com a grises, o pintades en blanc i negre, tot i que treballar en una emissora del Movimiento com Radio Juventud: “Llavors el Movimiento ja estava parat i com que la freqüència modulada era nova, es va convertir en el racó on als joves ens deixaven fer coses per a joves. Eren temps d’ebullició, començava la música, moviments juvenils, gent que es feia sentir i protestava, cabells llargs. Llegeixo en els articles que parlen de l’Espanya en blanc i negre i resulta que hi havia un milió de grups tocant. Aquesta era la foscor?, apa aquí, no fotis! Ara ja no queden ni cantautors, que eren una llauna, per cert”.

I com es treballava llavors? “Doncs no ho sé, però cuidava molt l’inici i el final del programa, eren els punts clau. Una frase lapidaria d’inici, què profund!, havien de pensar, i un bon final.”

És José María Pallardó, encara en actiu després de jubilar-se a Radio Nacional de España, col·laborador a Radio Marca d’un dels seus amics de llavors, Albert Maya, i encara sense cap ombra de correcció “Scott Walker era un torracollons, i el seu germà, un tros de quòniam. En comparació amb Dylan, Cohen és un avorrit que només agrada a les ties. Vaig ser el primer que va entrevistar Ramoncín, i mai me’n vaig penedir prou”, diu abans d’assegurar que “això de la correcció ho van inventar els socialistes, Catalunya Ràdio i TV3”. Geni i figura.