_
_
_
_
_

Independentisme irrellevant i fonamental

Al PSOE no li calen les formacions secessionistes per formar Govern, tot i que si s’hi entén, serà essencial per desencallar la situació catalana

Francesc Valls
Artadi, en un acte electoral, aquest diumenge.
Artadi, en un acte electoral, aquest diumenge.a. García (EFE)

Els partits independentistes catalans han acabat sent numèricament irrellevants en el camí cap a la investidura de Pedro Sánchez, que es pot assegurar la majoria absoluta en la primera volta sense disposar-ne. No obstant això, les forces sobiranistes —sobretot ERC— són fonamentals per desembussar la situació catalana, el present tempestuós de la qual no començarà a escampar o a complicar-se fins que es produeixin eleccions autonòmiques i hi hagi sentència en el procés que se segueix al Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes. En aquest mapa complex, “és curiós veure que ERC s’ha convertit en el que abans era Convergència, que ha perdut el seu proverbial pragmatisme”, asseguren fonts del Partit Demòcrata (PDeCAT).

Más información
La Catalunya buida que vota per Puigdemont
Quin és el poble que més ha votat el 28-A?

Fins després de les eleccions del 26 de maig ningú ensenyarà les seves cartes. El 21 de maig vinent, amb la constitució de les Corts i la Mesa del Congrés, es dibuixaran les línies generals dels que seran els aliats preferents o amb quins grups hi haurà gestos d’aproximació per part de la nova majoria socialista. Des del PDeCAT estan convençuts que, a l’hora de situar-los físicament a la Cambra, el PSOE no tindrà gaire contemplacions amb ells, mentre que mostrarà tacte amb Esquerra. Després vindrà la investidura i, si s’impedeix l’assistència dels tres caps de llista de Junts per Catalunya —Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull—, la majoria absoluta quedarà situada en 174 vots, que són els escons que sumen PSOE, Units Podem, el Partit Nacionalista Basc, Coalició Canària, Compromís i el Partit Regionalista de Cantàbria. Sempre que no es torci, és clar, la negociació entre el PSOE i el partit de Pablo Iglesias.

ERC ha expressat la seva preferència per un Executiu d’esquerres amb Units Podem. Al contrari que Junts per Catalunya, els republicans jutgen que un Govern progressista d’aquestes característiques és el primer esglaó per a la negociació i recorden que en la passada legislatura van votar totes les propostes socials —excepte una— que l’Executiu del PSOE va posar sobre la taula. “No obstant això, creiem que Sánchez optarà per la geometria variable: pactarà alguns temes amb Ciutadans i d’altres amb Podem i amb nosaltres també. El problema li esclatarà d’aquí a vuit mesos [possibles eleccions autonòmiques i sentència de l’1-O]. I aquest problema és què passa amb Catalunya”, assegura un dirigent de la formació republicana. Oriol Junqueras, el líder d’Esquerra a la presó preventiva, deixarà la seva acta de diputat al Congrés quan sigui triat europarlamentari el 26 de maig que ve.

Junqueras es prepara per guiar la formació republicana en la seva llarga travessia amb diverses etapes: arrabassar l’hegemonia independentista a Junts per Catalunya en les eleccions autonòmiques, buscar un front ampli amb la Catalunya en Comú d’Ada Colau del qual no exclouen els socialistes de Miquel Iceta, i, finalment, aconseguir una solució pactada per a Catalunya. Els republicans van donar en els comicis del 28 d’abril passat un primer pas: van guanyar les generals a Catalunya i es van convertir en la força hegemònica dins de l’independentisme català, que en el seu conjunt es va situar en el 40% dels vots emesos, seguit pel PSC i En Comú Podem. Les forces no independentistes contràries al diàleg —Ciutadans, el PP i Vox— van obtenir juntes set dels 48 escons en joc.

Banc de proves

Les eleccions municipals del 26-M seran un bon banc de proves per veure preferències polítiques, encara que siguin locals. El PSOE desconfia de l’independentisme ja sigui en la seva versió intransigent i bloquejadora —de Junts per Catalunya— o la més dialogant, d’ERC. Des del PSC recorden que ambdues formacions van donar el cop de porta als Pressupostos Generals de l’anterior Govern i es resisteixen a deixar a les seves mans la clau de la majoria. Però veuen amb més bons ulls —asseguren— el viratge gradualista d’ERC que “la radicalitat canviant i sense full de ruta de Junts per Catalunya”.

Durant la campanya de les eleccions generals passades, els homes i les dones de la formació que dirigeix Carles Puigdemont es van encarregar de retreure als republicans que tendissin la mà als socialistes per investir Pedro Sánchez mentre que havien posat molts taps a l’hora de donar els seus vots a la candidatura del de Waterloo. Paradoxalment, els papers s’han invertit en l’independentisme català després del referèndum de l’1-O i de l’empresonament dels líders sobiranistes: Junts per Catalunya assumeix el paper de força radical que abans ostentava Esquerra. Mentre els exconvergents es presenten com la formació que busca el bloqueig al Congrés per forçar la negociació, els republicans fan gala de pragmatisme, es manifesten pel diàleg i descarten projectes de declaració unilateral d’independència als quals havien donat suport abans.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_