Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Històries de llimones

Els llimoners eren la fita i banc: les velles cases de poble i ciutat, d’estiueig, pageses o marineres servaven el mínim espai interior preservat per l’ombra, l’aroma i els fruits grocs

Llimones a l'horta balear.
Llimones a l'horta balear.

Una primavera, una cuinera civil, na Catalina Doctora que no cerca la fama i que cuina als entorns de Vilafranca, prop des d’on el pintor Rafel Joan recerca els colors, paisatges, peixos, bitxos i embulls fabulosos de la mar antiga, un pla de Mallorca, va fer un present final a la seva taula d’una senzillesa supèrbia: una palangana de fulles de llimonera, un arrebossat fi de pasta fregida, sobre els apèndixs verds de l’arbre oriental arrelat a la Mediterrània. També tragué una crema de llimona, a cullera.

Aquesta delicadesa sols era a la llista de llibres vells o copsada en una vista ràpida un dia a una madona de foravila de Felanitx que la feia a IB3 i semblava que adesava una pella calenta. Les fulles frites perfumen, es casen amb la farina dolça i suporten l’humil i excel·lent, lleuger, plat de postres auster. El verd no es menja, emperò, hi ha atrevits o rars. Un altre dia, una periodista arribà a la redacció amb un present per a repartir: llimones del seu corral familiar. Obsequi natural, negoci social d’intercanvi, teu i meu. Solidaritat veïnal dels detalls.

Res no és banal sobre quasi res i menys sobre la llimona. Arbre i fruits són història útil, simbòlica i necessària perquè creen, un a un, un redol harmònic i útil al cel privat, al jardí clos, o el del veïnat i als camins i espais llunyans. Els llimoners, musculats, enfilats o menuts també (o els tarongers nans i ordenats), detallen el paisatge immediat amb un verd fosc o brillant, permanent, marcat de flors i fruits daurats gran part de l’any.

La llimona és l’argument: perfuma, fa olor, ambienta, matisa, cura ànimes i transforma menjars: des de peixos i carns, fins a rostits o carxofes negres. N’hi ha que no saben caminar sense un glop o un tassó de suc de llimona, ni menjar peix frit o cru, arròs de peix (o arròs sec o paella) si no plou al plat un raig o unes gotes de llimona. Un té o una salsa maionesa és orfe com passa amb els còctels i begudes massives que semblen nues sense un tall, un frec al got, del grell o la clovella groga del fruit.

Hi ha papers mitològics i doctrina religiosa sobre aquest arbre i els seus frits. Un motiu de gran negoci és el conreu i l’explotació dels grocs cítrics, objecte i tòtem pels vells creients, cristians de la norma o escindits. A Sicília —i a Nàpols— els crítics són un capital que es conrea i es disputa al mercat global: la màfia va néixer del control, l’explotació i el monopoli de les llimones i les taronges. I grans peces literàries i patrimonials (els jardins històrics) són deutors dels miratges i els detalls, dels paradisos retrobats, dels miratges dels paradisos perduts al nord fosc i fred. Des de Goethe fins a Lampedusa, des de Machado fins a los Medici.

Hi ha on triar: un bell llibre de la jardinera i viatgera Helena Attlee (El país donde florece el limonero) i sempre tot Josep Pla, el joier de mots i detalls, ara espigolat per Jesús Revelles a Cabotatge mediterrani, o la mallorquina Aina S. (Serra) Erice als seus llibres i blogs, documenta i dissecciona les plantes. Emperò, són els instints i sentits de la persona curiosa els que determinen i trien els llibres, espais per a mirar, esplaiar-se o passar aviat, per a cavil·lar o córrer.

El suc de llimona ajuda els adobs previs dels rostits o els finals dels peixos, basteix gelats, cremes, granissats, llimonades per beure, dur-ne grells amb pell per mossegades quan es corre o es neda. Treu l’acidesa del cos, baixa la pressió, deien, i carrega de vitamines. A la rebosteria nadiua, les ratlladures de les clovelles són inevitables per accentuar pastes, gelats o begudes làcties.

Els pobles de la Mediterrània que habitaren els litorals poc assolats pel fred escandalós i les ventades salades i/o gelades s’encomanaren a aquesta espècie, fixaren la seva possessió a la terra amb un llimoner just devora. Des de Sicília fins a Capdepera, des de Djerba fins a Sa Colònia de sant Jordi, les velles cases d’estiueig, pageses o marineres, servaven el mínim espai interior preservat per l’ombra, l’aroma i els fruits grocs.

El petit món clàssic i vulgar: una llimonera, un nisprer, un magraner, una figuera cristiana, una de pic o de moro, un llorer, una palmera/fasser, un ametller, un ginjoler i un garrover per fer obre. Des del jardí/corral mínim fins al mitjà. El microcosmos de la classe mitjana i popular. Els jardins romàntics i tropicals pels senyors grassos o rics nous.

Les llimones queden molt bé pintades…, són d’un or net i gràfic, són fetes per a les natures, també. N’hi ha d’excel·lents i de mediocres. Són fruits decoratius i olorosos a les cases. Tan oblidats i amb els fruits tudats en terra, sense preu, ni pagès, a plantacions i jardins de Sóller, Fornalutx, Deià, mentre als mercats grans en venen de continentals i més llunyans a preu de foc. A una pastisseria de luxe la tortada o el pastelet de llimona va a preu d’or. I per fer matances, s’empren quilos i quilos de pell i el suc de les llimones per a fer nets el contenidors de la sobrassada, els budells.

Aquests fruits grocs (germans de mandarins, porcins, taronges i llimes, tot ve de Xina, l’Himàlaia o Ceilan, de Sicília estant), donats com a penyora o present, duren molt. I qui ha fet navegacions equinoccials diuen que mai no en falten als vaixells transoceànics, perquè juntament amb els carabassons és el que menys es tuda entre les coses no refrigerats ni conservades. Anaven bé contra la mort. Deien que era un símbol de l’eternitat i de la vida que està lliure de l’amenaça de tot. Era antisèptic i es creia que negava els verins.

La fàbrica La Menorquina, que era artesana, congelà llimones, les buidà i omplí de gelat; ara en mans multinacionals l’ocurrència continua. El refresc mallorquí d’oportunitat amb fruits de la terra, Pep Lemon, ja és història, però l’aventura ideada per Verdaguer-Riutort va ser combatuda per la multinacional de nom semblant, malgrat que tenia el suport i el tam-tam periodístic i polític còmplice constants. El disseny de la marca era bo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >