Selecciona Edició
Connecta’t

‘El diario rojo’ s’estrena 37 anys després que es filmés

La pel·lícula de Juan Carlos Olaria és una llegenda del cinema maleït i friqui

Els dos protagonistes d''El diario rojo'.
Els dos protagonistes d''El diario rojo'.

El guionista i director de cinema nord-americà Ed Wood va ser rebatejat, poc després de la seva mort el 1978, com el pitjor director de tots els temps. Va ser el precursor del cinema anomenat i classificat com a Z amb un pressupost miserable, uns guions millorables i uns efectes especials evidents als ulls de l’espectador. Un cinema que va ser menyspreat i que no es va entendre en el seu moment. Avui les seves pel·lícules són considerades de culte. Si algú a Espanya s’ha apropat al friquisme i al saber fer cinematogràfic de Wood és Juan Carlos Olaria.

El director de cinema català, dos anys abans de la mort de Wood, es va atrevir a filmar una de les primeres pel·lícules ibèriques de ciència-ficció: El hombre perseguido por un ovni: una pel·lícula filmada a cavall del franquisme i la Transició i en la qual es barrejaven marcians amb el pit i cuixa d’aquells temps. Ningú la va entendre i el resultat va ser un fracàs absolut. Uns anys més tard, el 1982, va enregistrar en blanc i negre El diario rojo. Un drama psicològic i molt personal que va ensenyar a un distribuïdor quan el va tenir acabat. Aquest va ser tan crític que Olaria mai va estrenar la pel·lícula. La va guardar en un calaix fins ahir al matí, 37 anys més tard, en què es va projectar per primera vegada al cinema independent del barri de Sants: el Zumzeig. Una cinquantena de persones —entre les quals hi havia el protagonista del film, Joan Estrada, que llavors era actor i ara és activista cultural— veien per primera vegada el film.

Olaria, amb 77 anys, estava il·lusionat. “Mai he pogut fer plans de rodatge i per això el meu treball en les pel·lícules s’allargava mesos i mesos”, lamentava un director que treballava amb actors “semiprofessionals” i amb tot allò que tingués a mà. La vida d’aquest director de culte està farcida de fracassos però conduïda per l’obsessió de fer el cinema que li agrada. “Vaig intentar ingressar a l’escola de cinematografia de Madrid però no em van aprovar l’accés”, lamentava. “Als anys setanta vaig escriure el guió d'El diario rojo, vaig demanar permís de rodatge i vaig intentar que em concedissin una petita subvenció. El resultat va ser que me la van prohibir i el que et prohibeixen has de fer-ho sempre”. Olaria, que hi fa un petit paper secundari, i el protagonista de la pel·lícula, Joan Estrada, van ser els únics actors que van anar a l’estrena. “Vaig veure un anunci per paraules en què buscaven actors per a una pel·lícula. Jo llavors era a La Cúpula Venus i en la companyia teatral Roba Estesa. Em vaig presentar a un càsting al pis d’Olaria del carrer Còrsega. Em va agafar”, recordava Estrada. En aquest mateix pis on es van enregistrar diverses escenes d'El diario rojo també va fitxar l’altra protagonista, Anna Sales, i altres actrius a les quals s’ha perdut la pista. “Calia que fessin prova de nu, que llavors costava molt, però jo crec que ara costa encara més”, reflexionava ahir, Olaria.

Olaria, que fa un petit paper secundari, i el protagonista de la pel·lícula, l'avui activista cultural Joan Estrada, van ser els únics actors que  van assistir a l’estrena

L’estrena, 37 anys després, va tenir un èxit similar als que ha tingut el director en la seva trajectòria. Una pel·lícula en blanc i negre amb un ritme molt més lent que l’actual. Doblada i sense pista d’àudio ambient en què relata un claustrofòbic drama marital amb tensions entre actors, nus innecessaris i l’habilitat de crispar l’espectador amb una violació acompanyada de l’homicidi de l’agressor sexual i el seu posterior esquarterament i calcinació. Tot això sense imatges realistes però amb vivències oníriques que arriben al clímax quan, gairebé, es perpetra l’assassinat d’un nadó. Una pel·lícula molt particular i psicològica en la qual apareix una Barcelona de principis dels vuitanta, gris i sense aspiracions.

Durant l’estrena va haver-hi anècdotes pròpies de l’univers d’Olaria. El director havia oblidat bona part del rodatge i, fins i tot, com se li havia acudit l’argument. Una de les actrius de doblatge de la pel·lícula, assegurava el director, era la periodista Júlia Otero. Estrada la va convidar a l’estrena d’ahir però ella no va venir i tampoc recordava haver participat en el film. Estrada va apropar el micròfon al seu telèfon i va fer públic el missatge de veu que li va enviar la periodista: “El nom d’Olaria em sona però tampoc n’estic segura”.

“Rodar amb Olaria va ser ficar-se en un món molt críptic. El Festival de Cine de Sitges li deu un homenatge al director d'El hombre perseguido por un ovni”, exigia Estrada quan va finalitzar.

Olaria va anunciar ahir a EL PAÍS que des del 2015 que està enregistrant la seqüela de la seva pel·lícula més reeixida. Un film que estarà ple d’efectes especials casolans, algun nu innecessari, o no, i molta ciència-ficció. Encara no hi ha data d’estrena perquè encara no l’ha acabat. El que sí que sap és com es titularà: El hijo del hombre perseguido por un ovni.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >