Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Jordi Évole: “Salvados’ em perseguirà sempre”

El periodista s’acomiada aquest diumenge del programa que ha presentat durant 11 anys a La Sexta

Jordi Évole, aquest dissabte.

Jordi Évole (1974) s’acomiada aquest diumenge de Salvados després d’11 anys. Ho farà des de la seva ciutat natal, Cornellà de Llobregat, molt a prop de Barcelona. Quan era petit, el seu pare el va filmar en un petit documental sobre el barri obrer de Sant Idelfons i ha volgut tornar al mateix lloc després de gairebé 40 anys per retrobar un paisatge estimat, per veure com està el barri i per parlar amb la seva gent. “Hi ha tota una generació que es va sacrificar per nosaltres, i el seu únic objectiu és que poguéssim viure millor… I ho van aconseguir”. El programa serà un homenatge a aquesta gent. “És un final d’etapa del programa sense grans noms, un comiat sentimental”. Un final que va comunicar al seu equip el dia abans de la seva celebèrrima entrevista al papa Francesc, a qui també l’hi va comentar. Évole està convençut que han acabat fent un programa que no sabien que tanta gent volia veure. “No hem estat un programa de culte. El seu gran èxit és haver convertit en comercials temes i tractaments televisius que mai hauríem pensat que ho eren”.

Pregunta. Deixa Salvados, que continuarà, per crear un programa nou, en principi, amb entrevistes a fons. Què s'emportarà? Formats, personal?

Resposta. Salvados són moltíssims formats. Serà difícil que no s’hi assembli en alguna cosa. Salvados em perseguirà sempre. La seva ombra és molt allargada. Intentaré aportar alguna cosa nova, però sempre hi haurà influències del que hem fet a Salvados.

P. Gonzo, el seu substitut a Salvados, el va entrevistar a El Intermedio i vostè va explicar que al programa els convidats es poden equivocar i es veu, però que si s’equivocava vostè, ho podia corregir. Salvados no pot ser un programa en directe?

R. Crec que no. El fet que s’editi li dona una tonalitat que en directe hauria estat impossible d’aconseguir. No hem tingut queixes de persones que, tot i que la seva entrevista s’ha editat, ens diguessin que l’havíem manipulat. Acostumo a fallar molt i necessito l’edició. L’edició m’ha salvat de la mediocritat per bé que, de vegades, no del tot.

P. Vostè era el follonero amb Andreu Buenafuente i Salvados va començar amb un humor que va anar abandonant.

R. La segona etapa de Salvados, després de tres anys més disbauxats, va estar marcada pel 15-M. Hi ha una sèrie de programes que ens van situar en un lloc on mai no havíem pensat que estaríem. Els programes especials sobre el final d’ETA al País Basc. Aquí el programa va fer un salt considerable. I després vam començar a tractar temes que, amb el 15-M, es converteixen en bandera, com la corrupció, el malbaratament, la democràcia no participativa, les portes giratòries…, i aquí ja es produeix el gir definitiu del programa. Som bastant fills del 15-M.

P. Tant Libération com The New York Times l’han comparat, salvant les distàncies, amb Michael Moore. Això el molesta?

“El darrer serà un programa sense grans noms, un comiat sentimental”

R. No... estic una mica més prim que Michael Moore. Però va obrir un camí que ens va impactar quan va fer Bowling for Columbine. I aquella manera de narrar en algun moment l’hem volguda imitar.

P. Moore, de vegades, emboscava els seus convidats. Ho ha fet, vostè?

R. Ell és més activista. Nosaltres, sense renunciar a una línia editorial, no hem volgut fer pur activisme. Si hem hagut de fer programes contra personatges que es podia entendre que representen la nostra ideologia…, els hem fet.

P. Els convidats menteixen molt?

R. Alguns sí. D’altres no volen parlar. D’altres s’aferren a l’argumentari. De vegades m’ha avorrit molt entrevistar polítics, per exemple. Quan et trobes el polític que juga al catenaccio, les entrevistes fracassen. Ara, tot té un punt més de mediocritat. S’imagina un debat en què Adolfo Suárez, Felipe González o el mateix José María Aznar mostressin fotos emmarcades?

P. El periodisme s'ha oblidat de repreguntar?

R. S’ha recuperat. Durant un temps va passar, però el 15-M també va ser un toc d’atenció contra determinada premsa que s’havia acomodat molt i estava més pendent d’agradar al poder que no pas d’estar al costat de la gent. Era un moment en què la gent volia saber moltes coses. Avui hi ha força periodistes que empenyen i empenyen molt. De fet, crec que hem convertit l’entrevista en un combat i a mi tampoc m’entusiasma, tot i que durant un temps ho he fet. L’entrevista no ha de ser un combat. És important deixar parlar l’altre.

P. Té algun truc professional?

R. No soc conscient de tenir-ne cap. L’única cosa és documentar-te molt per saber si et menteixen. Li vaig escoltar una frase a Juan Cruz que plantejava el dilema: o m’entrevistes o m'estimes. De vegades has de fer preguntes que no et ve de gust fer perquè poden trencar un clima, però has de fer-la i la fas. Però fer preguntes incòmodes no vol dir combatre l’entrevistat. Crec més a generar una seducció.

“L’entrevista no ha de ser un combat. És important deixar parlar l’altre”

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >