_
_
_
_
_
provocacions
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els anys que han vingut

Les conviccions són la causa de la màxima crueltat de què és capaç l’ésser humà, creia Ferlosio

Rafael Sánchez Ferlosio, en una imatge d'arxiu.
Rafael Sánchez Ferlosio, en una imatge d'arxiu.Carles Ribas

En aquesta segona dècada del segle XXI, s’han fet esforços considerables per definir el neologisme postveritat i explicar-se l’energia amb què el fenomen al qual fa referència ha colonitzat amplis sectors de la política i el periodisme. Però el culte popular a la postveritat —l’actitud de qui pensa que la falsedat dels fets en què es basa una opinió no és motiu per renunciar-hi, i fins i tot considera un dret desestimar raonaments i evidències— no és sinó una conseqüència necessària de la societat de la hiperimitació en què ens trobem cada cop més atrapats. En aquesta situació, la paraula serveix més per representar que per raonar i, juntament amb l’entonació, els gestos, els vestits i la mímica facial, ofereix i capta els trets d’una identitat grupal. L’èxit del pujolisme es pot calibrar, més que pels vots, que sempre poden ser circumstancials, per la capacitat del president de transferir la seva personalitat —vicis gestuals, inflexions de veu— a una àmplia legió de diputats, regidors, funcionaris, periodistes, organitzadors de festes locals i persones d’oficis diversos. El grau de mimetisme que és capaç de generar un líder polític hauria de ser un indicador privilegiat de la qualitat democràtica del seu projecte. La correspondència sempre es dona.

De l’impressionant assumpte de la imitació i de les conseqüències que té en els diferents ordres de la vida social i política, se’n va ocupar Rafael Sánchez Ferlosio en diversos passatges de la seva obra assagística, bastant abans que el fenomen —en virtut de les noves ofertes de comunicació digital— adquirís l’expansió voraç que ara li coneixem. En un llibre d’aforismes i altres pensaments que porta per títol Vendrán más años malos y nos harán más ciegos (1993), oposa la moral de perfecció a la d’identitat. En la primera, el subjecte aspira a millorar constantment la pròpia condició moral; en la segona, es complau a mantenir-la inalterable. Ferlosio, que qualifica d’abjecta aquesta segona actitud, sap que la matèria primera de la identitat són les conviccions, i observa que les conviccions —els centenars de milions de morts en conflictes ideològics del segle XX ho proclamen sense apel·lació— són la causa de la màxima crueltat de què és capaç el ser humà. Que es manifestin en un estat de difícil però pacífica convivència no les converteix en un benefici social, i encara menys —com alguns es complauen a repetir— en un valor moral. “Sólo hay unos cuantos tipos de persona, y cada cual desea ser reconocido por aquellos a los que pertenece. Esta es la única función de las ideologías; y las ideas, encerradas en paquetes tales, se ven supeditadas a ese único y tristísimo papel” —escriu Ferlosio de manera irrevocable en el llibre que augura els anys que han vingut.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_