Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

L’el·lipsi (I)

El que certa narrativa ens estalvia, el món ens ho llança a sobre una i altra vegada i, així, els dies se’ns omplen de transicions, d’hores perdudes i d’una absència abismal de “moments representatius”

Una de les grans el·lipsis del cinema, a 'Reservoir dogs', de Quentin Tarantino.
Una de les grans el·lipsis del cinema, a 'Reservoir dogs', de Quentin Tarantino.

D’acord amb el règim visual més comercialot, les parelles, després de sopar en un restaurant romàntic, es materialitzen immediatament a l’entrada del pis on han decidit anar a passar la nit; de la mateixa manera, el sexe només són uns primers petons i l’endemà llevar-se junts, amb unes cares resplendents i els llençols estratègicament col·locats perquè no es vegi més carn de la que s’ha acordat per contracte. Gairebé mai no hi ha cap trajecte ni cap espera. Per immenses que siguin, les ciutats es recorren amb un sol pla i les estones mortes, les feines d’intendència i les redundàncies s’amaguen discretament en els plecs del codi. Quantes vegades heu vist que s’omplin formularis de la declaració de la renda, que es perdi un matí per canviar de companyia energètica o que es facin els llits que la Nit d’Amor ha rebregat? La ferralla vivencial es llança pel desguàs de l’el·lipsi, i les històries se’ns ofereixen com una cosa brillant i compactada, victòria esclatant de l’eficiència sobre l’entropia.

No descobreixo res apuntant aquest caràcter motivat de la representació que continua resumint realitats complexes i desbordants amb collars de moments representatius. Com diu una amiga poeta, la vida és casual mentre que l’art és causal, fins i tot allà on fa servir l’accident o la gratuïtat per generar una certa il·lusió (Barthes en deia “efecte”) de realitat. La qüestió, però, no és tant com es va del món a la representació, sinó com se’n torna; més concretament, quines són les conseqüències (ideològiques, afectives) d’aquesta sinecdoquització rampant. Sí, Zizek té raó, i el cinema no ens ensenya què hem de desitjar, sinó com; l’ús de l’el·lipsi pren una nova importància. Ens agradi o no, el que certa narrativa ens estalvia, el món ens ho llança a sobre una i altra vegada i, així, els dies se’ns omplen de transicions, d’hores perdudes i d’una absència abismal de “moments representatius” (llevat, esclar, que vulguem prendre aquesta tebior per representativa i ja ens ensopim del tot). In nuce, el que Foster Wallace plantejava en la famosa conferència als estudiants del Kenyon College té a veure amb aquesta necessitat de protegir-nos d’un món sense el·lipsis. Com ens ho hem de fer, quan la consciència amb prou feines desconnecta, en un món tan ple de moments residuals?

Alhora, em sembla un criteri interessant per veure cap on s’orienten certs treballs d’escriptura. Fixar-nos on col·loca les el·lipsis Knausgard, per exemple. O com les plegava Woolf. O fins a quin punt Chejfec (o, d’una altra manera, Krasznahorkai) escriu per instal·lar-te en un moment del qual sembla que no arribaràs a sortir mai. Potser sigui una manera molt específica d’abordar el tema, però em sembla que algunes de les estètiques més interessants del moment es poden pensar com un treball contra aquesta el·lipsi idealitzant, impostora. I encara més: de les ètiques.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >