Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“Crèiem que havíem perdut, però la llavor ha ressorgit”

La incombustible Companyia Elèctrica Dharma trenca el seu llarg silenci discogràfic amb ‘Flamarada’, mentre reivindica el seu passat i present, tant musical com ideològic

Els membres de la Companyia Elèctrica Dharma.
Els membres de la Companyia Elèctrica Dharma.

Com l’all, no deixen indiferent. La Companyia Elèctrica Dharma, creada el 1974, agrada molt o no agrada gens, sense equidistàncies. Després de 10 anys sense gravar material nou, el grup de Sants torna amb 15 cançons i una sostinguda sensació de vigència tant musical com ideològica: el hippisme dels inicis no va ser temps malaguanyat, defensen.

Pregunta. Per què un disc nou?

Lluís Fortuny. En Josep [Fortuny, bateria i un dels fundadors del grup, mort l’octubre de 2013] volia tornar a tocar a Canet i va morir pocs mesos abans de poder-ho fer. Llavors vam muntar unes quantes cançons per tocar al festival i alguna cosa es va despertar. Després vam fer una gira d’aniversari i tot va anar tan bé que al final vam decidir fer un disc. Era un repte assumir entre tots el paper d’ideòleg d’en Josep, però també vam superar la mort de l’Esteve [Fortuny, mort el 1982], que era el líder musical del grup.

P. Però què és, musicalment, la Dharma?

L. F. L’últim disc és un reflex del que som. Hi són totes les Dharmes possibles.

Joan Fortuny. Crec que a Flamarada hi són presents tots els estils del grup, del jazz-rock a la música popular, els sons del món...

P. No és una mica dispers?

L. F. Estilísticament és veritat, però el so és comú a totes les cançons.

J. F. La Dharma no ha de tenir una unitat, aquest és el nostre 25è disc. Demanar-nos unitat no té sentit, ens agrada jugar a tots els estils. Hem sentit Miles Davis, Paco de Lucía i Dvorak. No som pop o pop-rock, som la Dharma.

P. Però són coneguts per tres tonades festives. No és frustrant?

L. F. Anar als correfocs, a les trobades de gegants i sentir la nostra música és molt satisfactori. No és fàcil que la teva música esdevingui música popular. Que peces com Ball llunàtic, Toc o Inana, inane es toquin al carrer és un honor, és una música que relata el poble.

P. Malgrat tot, una part de la premsa no els acaba d’acceptar gaire...

L. F. Crec que hi ha molta superficialitat jutjant-nos, molts no ens han escoltat de veritat... En qualsevol cas, m’estimo més atendre les persones que ens escriuen i ens comenten els discos: la gent que només ens ha vist al Camp Nou no necessàriament és coneixedora de la Dharma.

Maria Fortuny. No sentir-te estimat si la teva música sona a les festes del carrer no seria just. Hi ha molta gent que ens estima. No cal pensar tant en qui no t’estima, sinó en qui ho fa. Hem viscut 50 anys de la música: gaire mal tractats no ens podem sentir.

Tenim un passat campestre, i molts grups d’ara, dels que fan música festiva, tenen un esperit ecologista i reivindicatiu”

P. Han tingut, però, aturades i moments de baixa popularitat. Com es viu llavors de la música?

L. F. Som estalviadors i humils, no tenim grans despeses, ni grans cotxes ni cases. Si tens parella i pot ajudar-te, doncs bé. A més, fem feinetes, trampegem. Vivim amb coses bàsiques.

J. F. Vivim amb poc, i ara tinc el temps per als nets que no vaig tenir per a la meva filla.

P. El seu concert al Palau Sant Jordi el 1994 no va ser un pèl inflat? Llavors no eren tan coneguts com per omplir un recinte tan gran...

L. F. A mi em feia molta por anar al Sant Jordi, la veritat.

M. F. Va ser un tema de management, no pas institucional.

L. F. El context era que cada any es feia un Sant Jordi: que si Maria del Mar Bonet, que si Raimon... Nosaltres veníem del circuit internacional d’ètnica i ens vam trobar amb aquesta situació: ens havíem oblidat de Catalunya i ens havien oblidat. Vam connectar amb el mànager del moment, que estava darrere d’alguns dels grups de més èxit [Michel González, ara al sector immobiliari], i va aconseguir que actuéssim. La cosa és que no vam cobrar res...

P. Cap diner?

J. F. Era la condició del mànager, que no cobréssim. La resta de convidats van cobrar molt poc, nosaltres res, res de res.

M. F. Ara estem quedant com gilipolles...

P. El seu germà Josep ja va dir que eren ànimes càndides en temps de monstruositats...

J. F. Sí, i ho reivindiquem. En certa mesura és com el que ha passat amb el procés: si vols fer una revolució pacífica has de pagar aquest preu. Si no vols trencar cares, has d’assumir les conseqüències.

P. Candidesa?

M. F. L’important és que el poble, la gent, ha tirat cap endavant i ha superat els partits, desbordats. I fixi-s’hi: ara és la gent gran, la que lluitava als setanta, la que porta els llaços grocs.

P. Sempre han estat independentistes?

L. F. Nosaltres no érem independentistes als anys setanta. Quan va arribar la Transició vam creure que la península es convertiria en un país multinacional en el qual les quatre llengües serien respectades i estimades. Llavors als vuitanta vam veure que no, que tornaven els toros i l’Espanya castissa de sempre. No ens ho esperàvem. I vam començar a canviar.

J. F. Nosaltres vam passar d’omplir un Palacio de los Deportes a Madrid a rebre tota mena d’improperis pocs anys més tard a la mateixa ciutat...

P. Tornant al missatge del grup: sembla que s’expressa com si fóssim als setanta i no en temps de Tinder...

L. F. Bona part de les nostres consignes i crits de guerra han sortit del carrer, no de nosaltres.

J. F. El “¡Viva Zapata!” encara és viu i creiem que hem de seguir denunciant la misèria i la injustícia. Hi ha conceptes que no varien.

LL. F. No hem estat un grup d’explicar històries profundes, anem directes; és un llenguatge més simple, si es vol.

P. Però, en certa manera, vostès venen d’un fracàs, del fracàs del hippisme i el seu projecte per canviar el món...

M. F. És cert que hi ha hagut èpoques de derrotisme, es va arribar a pensar que no es podrien fer canvis, però ara em veig més convençuda que mai d’aconseguir més coses. És allò de “el pueblo unido jamás será vencido”.

L. F. Crec que la gent jove d’ara és més semblant a la gent dels anys setanta. Abans, entre OT, Gran Hermano i la pasta que hi havia als noranta, semblava que el més important era fer-se famós al preu que fos. Ara, amb les xarxes, hi ha exhibicionisme, però a la vegada hi ha molta gent, gent jove, implicada en lluites socials. És aparentment contradictori.

J. F. Als anys vuitanta i noranta la gent volia triomfar i punt. Ara la gent es torna més radical perquè han vist que amb la paciència no s’aconsegueix res i les coses no s’arreglen. La paciència no ha arreglat res.

P. I no és trist alegrar-se perquè la lluita ha de continuar? No representa que van fracassar?

J. F. Això alegra, no pas entristeix, perquè als setanta vèiem que érem pocs i vam acabar ràpid, els ismes es van acabar, el capitalisme va poder amb nosaltres, no pintem res. Vam pensar que havíem perdut, que el sistema ens havia guanyat. Però no era veritat, ja que aquella petita llavor plantada a poc a poc ha tornat a ressorgir. Cert que el capitalisme és el capitalisme, i és difícil combatre’l, i que ha crescut, però la gent busca una sortida al capitalisme salvatge. I això està relacionat amb el passat.

M. F. Sí, la Dharma té un passat campestre, i si ens hi fixem, molts grups d’ara, dels que fan música festiva, tenen un punt rural, molts no són ni de Barcelona, tenen més contacte amb la natura i un cert esperit ecologista i reivindicatiu.

J. F. Ara es tanca el cercle, aquelles idees mig hippies tornen a estar en boga. La gent torna a certa radicalitat, com als anys setanta. Abans érem més ingenus que els joves d’ara, aquesta seria la conclusió. Ara els joves no aspiren a canviar el món canviant-se a si mateixos anant a viure a la muntanya, en una comuna.

L. F. Llavors hi havia una actitud i una forma de vida una mica al marge de la societat, pensaves que si tu canviaves canviava el món, mentre que ara la joventut és més activista socialment, s’implica més en temes de la vida quotidiana, del barri: que si okupes, que si ajudar els castellers, els esplais, grallers, associacions de tota mena... Són tots els mateixos els que ocupen una casa, o els de Can Vies, al nostre barri. No són joves antisistema, justament donen vida als barris, ajuden a estructurar-los socialment, formen part del teixit social. Als anys setanta ens barallàvem amb els comunistes perquè ens n’anàvem a la muntanya dient “Ja us ho fareu”. Ara, la gent lluita des de dins, i hem de ser, més que ciutadans, activistes socials: apuntar-se a esplais, portar els fills a escoles amb valors, ajudar els immigrants...

M. F. Això ens dona esperança, les dones també hem fet un pas endavant molt important. Tot un col·lectiu ha pres una actitud radical, i crec que les coses poden canviar. Quan la gent es planta, les coses passen. Si tots traiem els calés d’un banc, ja ho veuràs. O si deixem de comprar a supermercats i gran àrees... Les coses poden canviar. I ja és hora de que manin les dones.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >