Selecciona Edició
Connecta’t

El tresor enterrat de Gaudí

L’arquitecte va crear el 1878 un innovador sistema de reg hidràulic en terrenys de Caldes de Montbui i Palau-solità i Plegamans, una obra desconeguda i ignorada

Primera pàgina del projecte d’Antoni Gaudí del 1878.
Primera pàgina del projecte d’Antoni Gaudí del 1878.

Antoni Gaudí (1852-1926) és un arquitecte reconegut i aparentment amb sort. A Barcelona, on va construir els seus edificis més icònics, dona nom a una avinguda i a una plaça situades al costat de la seva obra més monumental i polèmica: la Sagrada Família. En concret a la Façana del Naixement, una de les poques zones d’aquest temple expiatori que l’arquitecte va concloure abans de morir atropellat per un tramvia als 73 anys. Com a la capital, el genial creador compta amb un gran nombre de carrers repartits per pobles i ciutats catalans i espanyols. És el cas de Caldes de Montbui i de Palau-solità i Plegamans, dues localitats veïnes del Vallès Oriental que dediquen sengles carrers a l’arquitecte d’obres com la Casa Batlló, el Park Güell i la Pedrera, entre d’altres.

Però en aquestes dues poblacions vallesanes la presència de Gaudí va més enllà d’uns metres de carrer en dos barris de la perifèria: comparteixen una de les obres de joventut de l’autor més desconegudes, no perquè no es realitzés o es perdés, com va passar amb altres projectes d’aquests primers moments, sinó perquè la feina que Gaudí va realitzar el novembre de 1878 per encàrrec d’un dels seus primers clients, el marquès de Sentmenat —una obra d’enginyeria hidràulica per captar i transportar aigua de manera subterrània situada en uns terrenys agrícoles del marge esquerre de la riera de Caldes—, roman en l’actualitat sota terra, gairebé oblidada per tots i, per tant, lluny de la majoria dels seus treballs que reben milions de visitants (a Barcelona més de deu) cada any.

Plànol del projecte de Gaudí per captar aigua de la riera de Caldes, entre Caldes de Montbui i Palau-solità i Plegamans de 1878. ampliar foto
Plànol del projecte de Gaudí per captar aigua de la riera de Caldes, entre Caldes de Montbui i Palau-solità i Plegamans de 1878.
Perfil del projecte de Gaudí per captar aigua de la riera de Caldes, entre Caldes de Montbui i Palau-solità i Plegamans de 1878, on apareix la signatura i la numeració del projecte com a “nº 30”. ampliar foto
Perfil del projecte de Gaudí per captar aigua de la riera de Caldes, entre Caldes de Montbui i Palau-solità i Plegamans de 1878, on apareix la signatura i la numeració del projecte com a “nº 30”.

Fins a finals de 1997 el document Proyecto de alumbramiento de aguas en el valle de la riera de Caldas para aumentar el caudal de la mina de los señores irrigantes de Plegamans va romandre inèdit. Durant el procés d’inventari del Fons Sentmenat dipositat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), l’arxivera Mariluz Rodríguez va descobrir tres jocs de plànols signats per Gaudí acompanyats, en dos dels casos, per una memòria d’onze pàgines cosides a mà amb fil de cotó, possiblement pel mateix Gaudí i escrites amb la bella i polida lletra de l’arquitecte. L’original, de novembre de 1878, comptava, a més, amb tres lletres P capitulars espectaculars, gotitzants i gairebé arquitectòniques, que encapçalen el projecte, el pla i el perfil. Les dues còpies són una mica posteriors i estan datades al febrer de 1879.

Els primers plans estan dibuixats en tinta negra i verd, i les còpies en negra i vermella. Les tres versions són iguals “tot i que Gaudí va canviar algunes paraules”, explica Lluís Gueilburt, que fa anys que estudia l’obra de Gaudí, després de comparar els diferents textos. El jove arquitecte numera les parcel·les, hi posa el nom dels propietaris, els camins i els torrents. En el tall transversal de la versió de 1878 destaca una representació d’una enorme pineda amb efectes de veritable paisatgisme, tan virtuosa com innecessària en un projecte d’aquesta mena, però que parla de la precisió que Gaudí volia donar al seu treball.

El projecte no feia referència a cap de les obres incloses en el catàleg de l’arquitecte, ni havia estat recollit pel seu primer biògraf, J. F. Ràfols. “Era inèdit perquè l’original i les còpies van quedar en mans de qui l’havia encarregat, un fons particular que va entrar a l’arxiu el 1969. En veure-ho, el primer que em va cridar l’atenció va ser l’enorme lletra capitular. Després em va sorprendre veure que era de Gaudí. No sabem per què l’hi va encarregar a ell”, explica l’arxivera Rodríguez, més de dues dècades després, que reconeix que a l’ACA “de sorpreses n’hi ha sempre”.

Fotografia d'Antoni Gaudí el mateix any que va fer l’obra de Caldes, el 1878.
Fotografia d'Antoni Gaudí el mateix any que va fer l’obra de Caldes, el 1878.

Antonio Sama, doctor en Història de l’Art per la Universitat Complutense, va donar a conèixer el projecte de Gaudí el novembre de 1997 durant les IV Jornades d’Estudis Gaudinistes celebrades a Reus. “Va ser la bomba de les jornades, però no va tenir cap difusió. De fet, ni Joan Bassegoda ni Jordi Bonet s’ho van creure, però en veure els plànols signats no van tenir més remei que acceptar-ho”, explica Gueilburt, especialista del món de l’aigua i en el mobiliari gaudinià, que va dirigir aquestes jornades.

Al cap de pocs mesos, Sama va publicar l’article “Gaudí fontanero: alumbramiento de aguas en Caldes de Montbui” al Boletín de la Institución Libre de Enseñanza. Segons aquest investigador, Gaudí buscava solucionar el problema històric del repartiment d’aigua en aquesta zona, agreujat per un període de sequera. Per a això aprofitava l’aigua de la riera de Caldes que transcorre entre Caldes i Plegamans per regar unes propietats alineades al marge esquerre de la riera a partir d’una mina d’aigua i d’un pou situat en el paratge del Prat de les Deus. Una mina que acabava transformada en una séquia a cel obert dividida en tres ramals per regar les propietats les famílies Fatjó i Padró i un molí del marquès de Sentmenat. Les obres encarregades a Gaudí, explica Sama, són fruit de la decisió en un plet pel qual s’obligava el marquès a sufragar les tres cinquenes parts de la millora de la mina i de la séquia. La resta la pagaven les famílies Fatjó i Padró.

Espectacular P capitular de la primera pàgina del projecte d’Antoni Gaudí de 1878. ampliar foto
Espectacular P capitular de la primera pàgina del projecte d’Antoni Gaudí de 1878.

Què va fer Gaudí, segons els plànols?

Estabilitzar la llera per donar un servei equitatiu als regants a base d’augmentar el cabal de la mina i aconseguir un règim d’aigua estable que no depengués de l’aigua de la riera, que amb pluja es desbordava i amb sequera desapareixia. Gaudí proposa connectar la mina amb el final d’una altra d’antiga, i construir uns murs subterranis de maó hidràulic de 15 centímetres, per tal d’interceptar els corrents subterranis i crear una mena d’embassaments sota terra que alimentaven la llera i impedien que l’aigua es dispersés. “Una mesura poc habitual que demostra el domini que tenia l’arquitecte”, prossegueix Sama, que destaca el seu treball més enllà de parlar de l’aplicació de tècniques d’extracció i conducció d’aigües, que a Catalunya eren molt conegudes, sinó que “parla d’una sèrie de solucions totalment noves, difícils de documentar abans de la publicació del llibre d’Ernest Simon Auscher, l’Art de decouvrir els sources et de les capter, publicat el 1913”. “Gaudí anticipa i recull idees de fonts artificials, però sempre li dona una volta genial a les coses. Va enginyar un sistema molt eficaç però caldria veure com va funcionar, ja que s’ha perdut la memòria de tot això”, continua.

I des de l’article de Sama, poca cosa més. Laura Mercader va transcriure la memòria en el seu llibre Gaudí. Escrits i documents (Quaderns Crema, 2002), i ara el document original de 1878 s’exposa a l’ACA en la mostra Joies de la Corona, que celebra els 800 anys de l’arxiu, amb una selecció dels seus documents excepcionals que es pot veure al Palau dels Virreis fins al mes d’octubre. “És estrany el poc interès que ha despertat aquest treball, perquè les coses de Gaudí són una mina d’or a Catalunya, tot i ser un projecte espectacular perquè no hi ha tants documents originals seus”, explica l’investigador, autor d’una tesi doctoral sobre l’arquitectura de la Renaixença a Comillas i un documentat estudi sobre El Capricho, el bell edifici que Gaudí va crear en aquesta localitat cantàbrica entre 1883 i 1885.

Segons Sama, el problema és que el període de joventut del Gaudí és dels menys estudiats de l’arquitecte. “Els investigadors s’han dedicat a estudiar les coses que estan més documentades o les que són més conegudes. Si s’estira del fil es pot aportar molta informació d’aquesta època, però sembla que Gaudí va interessar més per les seves possibilitats d’explotació comercial que no pel seu interès científic”.

Gràfic amb els principals elements del projecte de Gaudí: situació de les localitats, traçat del treball realitzat per Gaudí respecte a la riera de Caldes i límit del terme, que mostra com l’obra s’estén pels dos municipis. ampliar foto
Gràfic amb els principals elements del projecte de Gaudí: situació de les localitats, traçat del treball realitzat per Gaudí respecte a la riera de Caldes i límit del terme, que mostra com l’obra s’estén pels dos municipis.

El projecte arribà a materialitzar-se?

Per a Sama no hi ha dubte per la documentació complementària localitzada al costat dels plànols i la memòria. El 1879 apareixen consignats en un full-resum de Plegamans de 2.400 reals, a banda de 800 més a nom de Guardi (sic)en la liquidació d’obres fetes a la represa, mina i séquia del Prat de les Deus, mentre que en la documentació del marquès de Sentmenat es fan constar, en un rebut de 1879, 3.200 reals més en honoraris de l’arquitecte Guardi (altra vegada) i la resta en metàl·lic pels “3/5 que li han correspost de les despeses d’un tros de mina i canalització del rec fins al Mas Llovet”. En altres documents es consignen 565 duros amb 16 reals de despeses de manutenció “de l’arquitecte” i el pagament de quatre jornades que es deurien correspondre amb els treballs de Gaudí en el terreny per preparar el seu projecte. Finalment, en un plànol d’autor desconegut de 1880 apareix la xarxa hidràulica de la zona amb la mina de Gaudí incorporada.

Segons Sama, la séquia que avui es pot observar entre les intenses males herbes i els arbustos que han conquerit la zona concorda amb els plànols de Gaudí, però no hi ha manera de saber si són d’ell o posteriors, tot i que apunta que hi ha “trets com la llera de doble vessant per facilitar la circulació de l’aigua i la perfecció de l’aparell del totxo”, que es poden vincular amb el treball minuciós de Gaudí.

Signatura de Gaudí a la memòria del projecte. ampliar foto
Signatura de Gaudí a la memòria del projecte.

A l’arquitecte se l’associa amb edificis imponents que capitalitzen l’atenció de tothom per la seva singularitat, però també està relacionat amb un bon nombre d’obres vinculades amb l’aigua. Sent estudiant va col·laborar amb Josep Fontserè en la realització de la cascada del parc de la Ciutadella. Gaudí va tenir de professor a la facultat Leandre Serralach, arquitecte municipal que va fer diversos projectes d’hidràulica per a Barcelona. Dos dels projectes d’estudiant universitari de Gaudí són una font monumental per a la plaça de Catalunya i un embarcador. El 1896 va treballar per a Eusebi Güell en un projecte fallit de portada d’aigües a Barcelona des d’una mina que brollava a prop del mar al Garraf, un altre projecte de Gaudí estudiat per Gueilburt. Fa tot just un mes el Museu de l’Aigua de Cornellà va inaugurar la reconstrucció a escala 1:1 de la monumental cascada de la Casa Vicens que va crear el 1885 i que va estar dempeus fins a 1945, quan es va enderrocar per la pressió i l’especulació urbanística.

“El que sorprèn és la maduresa que demostra en aquesta especialitat malgrat que acaba de sortir de la carrera”, prossegueix Sama. Tanta, que se li va adjudicar l’obra de Caldes-Plegamans malgrat que el projecte havia estat encarregat abans a un mestre d’obres, segons va comprovar l’investigador en la documentació.

“A més de la importància de documentar un moment de Gaudí, el seu projecte serveix per adonar-nos de com va acumulant experiència”, explica Gueilburt. Es refereix al fet que l’arquitecte va utilitzar el mateix sistema de captació d’aigües de pluja per poder alimen</CF>tar la famosa font de la salamandra del Park Güell que és als peus de la sala hipòstila. “Anticipa els coneixements de la fontaneria que després va utilitzar en el teatre grec del parc que li va permetre recollir l’aigua, a més de documentar aquesta primera època de joventut. Ho va fer al Park Güell perquè abans ho havia fet a Caldes”, remarca.

I què diuen a Caldes i Plegamans?

A la primera localitat compten amb un centre que posa en valor el patrimoni local: Thermalia (inclou unes termes romanes i un centre d’art amb obres de Manolo Hugué i Picasso) que dirigeix Anna Monleón. La tècnica en patrimoni assegura ser conscient de l’existència de l’obra, però també de les dificultats de donar-la a conèixer. “És un tema que surt de tant en tant, però mai no s’ha fet res. És una obra que queda lluny del nucli urbà i en terrenys de propietaris diferents, no municipals, cosa que dificulta qualsevol intervenció. Tenim molt patrimoni per gestionar i pocs recursos. I el fet que estigui a cavall de dos municipis ho complica tot més”. És el mateix que assegura Isidre Pineda, primer tinent d’alcalde de l’ajuntament, que explica com s’ha recuperat i fet transitable la part urbana de la riera de Caldes, però no s’ha actuat en la que queda allunyada del nucli urbà, on es troba l’obra de Gaudí. “És interessant i és un valor afegit per a Caldes que se sàpiga que hi ha una obra de Gaudí, però sota terra està ben conservada, i excavar per conèixer-la només seria possible amb algun tipus de conveni amb la propietat. Aquí tenim molts tresors”, conclou.

Per la seva banda, Miquel Truyols, que va ser regidor de patrimoni a l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, assegura que els veïns de la seva localitat són conscients de l’obra. “Hem crescut a poc a poc i fins als anys vuitanta aquests canals de regadiu funcionaven”, explica. L’arquitecta Marta Cañadó, nascuda en aquesta localitat, va realitzar el juny del 2011 una tesina de màster per la UPC sobre el Rec Gran de Palau-solità i Plegamans, en què abordava l’organització del territori en funció de l’estructura hídrica i el sistema de regadiu. “Quan vaig començar la meva feina no sabia que Gaudí havia realitzat aquesta obra, ni que es conservava. La meva idea era reconstruir el traçat del Rec Gran esborrat pràcticament pel creixement urbanístic”. Per a Cañadó no hi ha dubte de la singularitat de la solució que planteja Gaudí, que qualifica d’“absolutament innovadora”.

L’arqueòloga Carme Miró, responsable del Pla Barcino i especialista en l’ús de l’aigua en el món romà, és contundent: “Tenir un Gaudí és un tresor i amb les noves tecnologies tot és possible”. I afegeix: “A Barcelona l’aqüeducte romà l’expliquem sense veure’l; el que s’ensenya són tres arcs encastats en un edifici d’una obra de 13 quilòmetres que ve des de Montcada. I la gent hi respon massivament”.

Gueilburt, que no es cansa de demanar la creació d’una fundació que vetlli pels interessos de Gaudí, com passa amb Joan Miró, Antoni Tàpies i Salvador Dalí, reivindica la inclusió d’aquesta obra en la bibliografia gaudiniana. “No és possible que sent una obra tan ben documentada, de la qual es coneixen els plànols, les factures, la documentació i que està localitzada, no es tingui en compte, mentre que d’altres, que són mera especulació, com el gratacel per a Nova York que va idear Joan Matamala, figuri en un munt de llibres i publicacions”. I continua: “Ja sé que és una obra soterrada, i que això és un problema per als turistes i la venda mediàtica, però no per al món de la cultura i la que és l’obra d’un artista d’un nivell de Leonardo da Vinci. Ningú menysprearia els dibuixos i les maquetes de Leonardo. No entenc per què amb Gaudí sí que hi ha un menyspreu a aquesta obra perquè no es pot rendibilitzar. Seria diferent si es tractés d’una construcció, d’un habitatge. I no exagero amb la comparació. En la memòria que va fer, Gaudí calcula fins i tot la quantitat d’aigua que beu un arbre a l’estiu i a l’hivern. Era un ecologista preocupat per la sostenibilitat”, conclou l’expert, entestat que aquesta obra de Gaudí sigui reconeguda, encara que sigui a partir d’una petita publicació.

Projecte número 30... de 10.000

El tresor enterrat de Gaudí

El projecte de Gaudí del 1878 apareix amb la inscripció “construcció nº 30”. “Coneixent com n’era de metòdic, no hi ha dubte que es tractava del seu treball número 30, però no surten els números, llevat que inclogués els treballs que va fer d’estudiant i les seves col·laboracions amb altres arquitectes i mestres d’obres com Josep Fontserè, al parc de la Ciutadella, i Francisco del Villar, a la basílica de Montserrat”, explica Gueilburt, que enumera, entre les obres que se li atribueixen, la restauració del monestir de Poblet, la Cooperativa Mataronense (on va fer el casino, la fàbrica i els habitatges dels treballadors), els fanals de la places Reial i Palau, un projecte per a un monument funerari a Clavé —del qual no se sap res—, un quiosc doble —urinari públic i botiga de flors— per a la Rambla, la reforma del cimbori de la catedral de Barcelona, les vidreres d’una farmàcia, l’expositor de la guanteria Comella de l’exposició de París, mobles per al palau de Comillas i poca cosa més. “Però no crec que exageri. Si hi va posar 30, és que considerava que eren aquestes les obres que havia fet fins a 1878. Era molt metòdic”.

Però el valor de la feina per a Caldes i Palau-solità i Plegamans és més gran. En les còpies de 1879 hi estampa la numeració “Construcció 00030”. “Era tan ambiciós que pensava que faria 10.000 obres. En tinc inventariades 93. Són moltes, però res de semblant a les que ell es va marcar”, rebla.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >