‘Valenciana’, retrat d’una època d’èxtasi i tragèdia

La sala on assagen és agradable, amb sostres alts, lluminosa. Els actors duen roba còmoda, després s'emprovaran el vestuari de l'obra. Un intèrpret s'oblida d'una paraula i la seva companya l'hi murmura. Es respira un ambient de complicitat. La música electrònica acompanya i va accelerant el pols. És tot just l'hora de dinar, però l'escena presagia festa. I, de sobte, una frase ho canvia tot: “Han trobat les nenes”. Immediatament es reviu un infern que semblava enterrat, la impotència d'una tragèdia anunciada, la realitat que supera el terror imaginat. Les nenes són les d'Alcàsser, assassinades el 1992 després de ser torturades i violades en un famós crim que encara espanta. És molt difícil d'oblidar per la seva brutalitat, sobretot per als qui ho van viure directament, però també es recorda per una cobertura mediàtica carronyaire que ha tornat a repetir-se fa poc temps en els casos dels nens Gabriel (assassinat) i Julen (mort en caure en un pou).

L'obra és Valenciana (la realitat no és suficient) i està escrita i dirigida per Jordi Casanovas, un dels dramaturgs més rellevants de l'actual panorama teatral espanyol gràcies a l'impacte i a l'èxit de públic i crítica de muntatges com Ruz-Bárcenas i Jauría. Ara s'ha embarcat en un nou i presumiblement polèmic projecte que basteix tres trames molt valencianes: la Ruta del Bakalao, el cas Alcàsser i els inicis d'una corrupció política que va explotar en l'època de vaques grasses i que encara es dirimeix als jutjats. I ho fa després d'esbudellar el cas de l'antic tresorer del PP i remoure les entranyes de l'espectador —“Un conegut m'ha dit que s'ha replantejat la seva manera de comportar-se després de veure-la”, apunta Casanovas—, amb el sumari del cas d'una manada de cinc homes que van violar una jove als Sanfermines del 2016.

“Bé, aquesta nova obra és una ficció basada en fet reals. No és teatre documental com altres muntatges. És un teatre freqüent en la tradició anglosaxona: servir-te de material real per vestir una ficció”, explica el dramaturg català, molt a prop del racionalista teatre Rialto, on es fan els assajos. Va començar estudiant Enginyeria de Telecomunicacions pensant que així podria “inventar coses” i ja suma una trentena de peces teatrals creades amb tot just 41 anys.

Per evitar dubtes i confusions (o per alimentar-los), l'obra comença advertint que qualsevol personatge que s'assembli a la realitat és “pura coincidència”. Encara que molts d'ells poden ser reconeixibles, els noms dels caràcters interpretats per 12 actors valencians són inventats en aquesta coproducció de l'Institut Valencià de Cultura, la Diputació de València i el Grec 2019 Festival de Barcelona. S'estrenarà el 21 de maig al Teatre Principal de València, on es mantindrà en cartell fins al 2 de juny per després visitar el Grec (28 i 29 de juny). La intenció és que es representi també a Madrid en castellà.

“Crec que Valenciana va sobre el dol. Com superar una tragèdia i el dolor provocat per la mort d'un ésser estimat per un accident o per un crim. Hi ha un pare que no ho pot assumir i es nega a tancar-lo i passar el dol. També tracta del poder, d'algú que considera que la realitat no és suficient i projecta el seu desig en la societat, que el segueix no sense l'ajuda d'alguns mitjans de comunicació. I, finalment, m'interessava la ruta per explorar la voluntat de la gent de fugir d'una realitat”, assenyala Casanovas.

Ell era molt jove quan les discoteques de la Ruta del Bakalao, entre Sueca i València, obrien i tancaven consecutivament durant els llargs caps de setmana de la dècada dels vuitanta i principis dels noranta, però sí que recorda gent del seu poble “que se n'anava de ruta” i es preguntava per què no anaven a Barcelona, molt més a prop de la seva Vilafranca del Penedès natal. L'obra també planteja si la demonització de la ruta va obeir a un canvi de mentalitat a principis dels noranta, a una contrareforma dels liberals vuitanta. “Ara està passant una cosa similar amb la reacció contra el feminisme”, apunta Casanovas, que també veu moltes similituds en el tractament televisiu que es fa actualment de determinats successos i el desplegament que es va fer llavors del cas Alcàsser. De fet, es considera que aquest va ser un dels precursors del reality show i de la teleporqueria a Espanya, amb un poble on hi havia dos grans platons la nit del macabre descobriment dels cossos semienterrats de la Miriam, la Toñi i la Desirée (tenien entre 14 i 15 anys), amb la compra de testimonis exclusius o amb la promoció de tot tipus de teories conspiratives.

Feia temps que Casanovas volia escriure sobre aquest cas i en un taller que va impartir a València l'any passat va sorgir la possibilitat d'aprofundir en el que anomena teatre “d'obres èpiques”, que aborden “grans històries que van més enllà”. Distingeix dos grups més: “el teatre documental” i la comèdia negra on explora els “límits de l'humor”. “Totes les històries han de ser molt locals per convertir-se en universals. Els actors volen fer Vània i Hamlet, i és normal, però crec que el teatre que més arriba és el que parla del nostre moment, de la nostra realitat”.