Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Esquerra i la seva victòria

Les forces antidiàleg no independentista han estat durament castigades a les urnes

Simpatitzants d'ERC després de conèixer els resultats electorals.
Simpatitzants d'ERC després de conèixer els resultats electorals.

Una formació independentista —Esquerra Republicana— ha aconseguit per primera vegada ser la força política més votada en unes eleccions generals a Catalunya. Ho havia aconseguit Convergència i Unió (CiU) el 2011, quan encara no s’havia produït la seva transsubstanciació secessionista. Per això, els resultats d’Esquerra marquen una fita política i trenquen una tradició molt catalana: que els comicis al Congrés sempre els guanyaven partits d’àmbit estatal, ja fos el Partit dels Socialistes (PSC) o En Comú Podem (ECP), que va prendre el relleu en les dues últimes convocatòries.

Esquerra es converteix també per primera vegada en força política hegemònica al si de l’independentisme, doblant el nombre de diputats de Junts per Catalunya en unes eleccions que han tingut una de les participacions rècord de la democràcia (77,5%). Totes dues formacions sobiranistes freguen el 40% dels vots emesos.

Les forces antidiàleg no independentista han estat durament castigades a les urnes. Els partidaris d’aplicar el 155 permanent o de suprimir d'una tacada l’autonomia han rebut un correctiu sever. Ciutadans ha mantingut els seus cinc diputats, però el PP de Cayetana Álvarez de Toledo ha perdut fins a cinc escons —s’ha quedat amb un—, la qual cosa no compensa gens la irrupció del nacionalpopulisme de Vox, que ha aconseguit representació per Barcelona. En tancar els ulls, l’independentisme no només ha seguit aquí sinó que ha guanyat les eleccions generals a Catalunya.

Hi ha hagut moments durant la nit electoral en què les dades donaven una majoria de progrés per a l’esquerra sense necessitat de recórrer a Esquerra o a Junts per Catalunya. Però a mesura que avançava el recompte es dibuixava com a imprescindible la participació per acció o omissió de l’indepedentisme per investir president el socialista Pedro Sánchez, tret que una sorpresa posi sobre la taula un pacte PSOE-Ciutadans. Resultaria una solució inversemblant, però no es pot descartar res. No cal oblidar, com deia Romanones, que en política "mai de la vida" vol dir "fins demà".

Per tant, el tauler polític, si no es produeix un canvi inesperat i de trilers en les regles sostingudes durant la campanya pels candidats, suggereix que el diàleg ha de contribuir a desencallar la situació política a Catalunya i a Espanya en el seu conjunt. I Esquerra, ara ja alliberada de la tutela dels exconvergents de Carles Puigdemont, ha de jugar un paper rellevant. Els republicans han de deixar de mirar pel retrovisor allò que fa la seva competència independentista. No es poden tornar a repetir episodis com el vot contrari a la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat que va precipitar les eleccions generals. Un Govern del PSOE amb Unides Podem no és comparable amb un Executiu liderat per la dreta espanyola amb el suport del nacionalpopulisme per més que s’entesti a escarnir-lo la part fonamentalista de l’independentisme català. Per part del Govern central també hi ha d’haver un canvi d’actitud. Si el diàleg és l’eina fonamental d’una democràcia, s’ha de posar sobre la taula una proposta per a Catalunya, ja sigui en forma de reforma constitucional o de consulta sobre l’ampliació de l’autogovern per via estatutària. D’una altra manera, el bucle en el qual es troba la política catalana es perpetuarà i en obrir els ulls els uns i els altres seguiran aquí, atrinxerats en les seves respectives posicions.

De la falta de majories clares han d’aprendre les forces polítiques. El diàleg és una virtut i no una feblesa. I l’esquerra té ara a les seves mans la possibilitat de demostrar-ho. Bona part de la ciutadania espanyola s’ha manifestat per opcions que impulsen almenys teòricament la negociació. Amb l’actual fraccionament polític resulta inútil esperar el retorn de les velles majories absolutes en les quals tant ha somiat la dreta espanyola per a les seves solucions màgiques, que consisteixen que els que pensin d’una altra manera s'esfumin. Ni tan sols els donen els números per impulsar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució al Senat. No s’ha de deixar vèncer, doncs, pel soroll que generen la ultradreta de Vox, un PP en hores baixes o uns Ciutadans que han fet de la confrontació amb l’independentisme el seu modus vivendi polític.

A l’altra banda, l’independentisme responsable ha de fer política. I les urnes han deixat clar que dins del sobiranisme, la iniciativa li correspon a una Esquerra lliure de tuteles.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >