Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

L’última veïna de la Pedrera

L’escriptora Ana Viladomiu fa 30 anys que viu a l’edifici de Gaudí, entre allaus de turistes. Ara ho explica en un llibre

Ana Viladomiu, llegint a casa seva, a l'edifici de la Pedrera, a Barcelona.
Ana Viladomiu, llegint a casa seva, a l'edifici de la Pedrera, a Barcelona.

Un guarda vestit de verd que pregunta on vas. Un arc electrònic de seguretat enmig del portal. Un turista japonès proveït d’una baluerna descomunal que et fa fotos sense preguntar. Una dotzena de persones fent cua per entrar en la botiga de records —que és el lloc on va una infinitat d’usuaris, els anomenats equipaments culturals: a la botiga, fins al punt que es diria que el recorregut del museu en qüestió, o del palau, o del que toqui, és un simple prolegomen més o menys emprenyador abans de l’hora de la veritat, el moment d’accedir al mannà de les llaminadures del marxandatge—. I un embussament humà de categoria que impedeix passejar lliurement pel pati. Fins aquí, tot normal. Al cap i a la fi, som a la Pedrera, on viure és del tot anormal.

En el 4t 1a viu Ana Viladomiu. Fa 30 anys que hi és. Abans era una veïna més de la Casa Milà, una joia del modernisme, aquest fascinant pastís de pedra i baranes de ferralla retorçada aixecada per Antoni Gaudí entre el 1906 i el 1912 en la confluència del carrer de Provença i el passeig de Gràcia. En aquella Barcelona, aquells dies més burgesa i avui més gentrificada, aquell vell spleen comtal de cinemes, teatres, cafès i minyones al servei de bones famílies … i l’actual Disneylandia de les marques de luxe. Avui, Viladomiu ja no és una veïna. És l’última veïna. I viu aquí, a la Pedrera, entre xemeneies de pedra que semblen guerrers i arcs de seguretat que semblen arcs de seguretat. Com una última mohicana surfejant el tsunami del turisme global. Gairebé com un vestigi individual entre l’horror col·lectiu del més d’un milió de visitants que hi passen cada any.

Així que quan aquesta llicenciada en Filosofia i Lletres literàriament formada en els cursos d’escriptura creativa de l’Ateneu barceloní estava buscant temes per a la seva tercera novel·la, un amic la va parar en sec i li va fer notar que tenia el tema al davant i no se n’estava adonant. Millor dit, vivia dins del tema. Aquella trobada, més 40 entrevistes a persones relacionades amb la Pedrera, més una reveladora cita amb el seu amic el periodista Carles Bosch —que li va suggerir el fil conductor del llibre—, van desembocar en L’última veïna, ara ja sí, escrit amb cursiva (Roca Editorial, a les llibreries des del març).

Un blanc encegador inunda el saló de la casa de l'escriptora i les seves obres d'art.
Un blanc encegador inunda el saló de la casa de l'escriptora i les seves obres d'art.

El pis d’Ana Viladomiu és, com es pot dir, enlluernador. El blanc més insultant en aquest dia de sol a l’Eixample esclata en reflexos: sofàs blancs, parets blanques, sostres blancs, catifes blanques i portes i motllures nuclearment blanques. No fan nosa les ulleres de sol. Del saló blanc se surt a un blanquíssim passadís circular marca de la casa (de la casa com a tal i de la casa Gaudí) amb accés a un dels dos grans patis amb els quals l’arquitecte català va vertebrar l’edifici. Sobre aquest passadís, a les pàgines de L’última veïna, Martina Meseguer —l’alter ego d’Ana Viladomiu— explica: “A les nits m’encanta passejar-hi i entretenir-me a mirar pels finestrals bé la terrassa, bé els estels i la lluna. Em produeix una sensació d’irrealitat, com d’estar en un castell o de formar part d’un bell conte”.

Però aquí no tot és un conte ni castells de princeses atrapades en el 4t 1a. Durant la Guerra Civil es va instal·lar en els baixos de l’edifici el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i en el principal (on fins llavors havia viscut el matrimoni format per Pere Milà i Rosario Segimón, els qui havien encarregat l’edifici a Gaudí), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Ana Viladomiu té la sospita que el seu pis mateix va arribar a ser una de les temibles txeques de Barcelona on la contesa cobrava la condició de detenció, tortura i mort. Va ser un de tants usos en la història d’aquest edifici, un dels pocs al món que en manté cinc alhora: sociocultural, turístic, administratiu, comercial… i residencial. La Pedrera va allotjar, a través del temps, sastreries, bingos, notaries, immobiliàries, hotels, consolats, la residència d’un príncep egipci que vivia amb el seu harem i la mateixa consulta del vident Octavio Aceves. “La meva idea des del principi va ser situar la Pedrera com a paisatge de fons. Aquí és on transcorre el dia a dia dels protagonistes, i l’edifici acaba sent un protagonista més de la novel·la… Bé, el més important”, explica Ana Viladomiu, asseguda a l’enorme saló de casa seva, mentre convida a un cafè davant d’una enorme barceló de la primera etapa.

El llibre el va escriure durant una època en què l’edifici es va omplir d’habitants nous: els operaris i els paletes, les grues i les corrioles es van afegir als turistes. La Pedrera estava sent rehabilitada per tercera vegada (els treballs van finalitzar el 2014). Així que l’autora tenia la metàfora perfecta a l’abast de la mà: s’apuntala una casa com s’apuntala —o no— una relació. Una de les idees-força d’aquesta novel·la és la de l’erosió: l’erosió de la pedra i de la convivència, una ambivalència tant física com literària, tant de ciment com de sentiments. I hi ha desgastos que aniquilen i desgastos que embelleixen, donant lloc a meravelloses flors de ruïna. “Aquest és el cor de la novel·la”. En la realitat acabava el malson de gairebé un any de bastides i d’incomoditats. En la ficció, l’autora de L’última veïna escrivia: “S’ha acabat el malson de les obres en aquesta casa i el dolor de la nostra relació”. Es tancava el cercle.

Viladomiu, al portal de casa seva: el vestíbul de la Pedrera que dona al carrer de Provença, on es creua cada dia amb centenars de turistes.
Viladomiu, al portal de casa seva: el vestíbul de la Pedrera que dona al carrer de Provença, on es creua cada dia amb centenars de turistes.

Tot i que més enllà de l’erosió vindria a ser el corc (“que ve de dins, no de fora”) l’amenaça que observa a la parella que viu en aquestes pàgines: la Martina i en Paul o, el que és el mateix però no és igual, l’Ana i en Fernando. En Fernando és Fernando Amat, el propietari de la cèlebre —i avui ja desapareguda— botiga de decoració Vinçon del passeig de Gràcia. Hi van conviure tots dos gairebé 30 anys, i hi van viure amb les seves dues filles, la Maria i la Nina, totes dues arquitectes, que fa un temps van decidir canviar la sobreexposició de viure en un lloc així per l’anonimat d’un apartament al Raval.

Primer, hi va arribar ell. Va llogar un d’aquells famosos 13 dúplex de 30 metres quadrats que havia aixecat en les perdulàries de la Pedrera l’arquitecte Barba Corsini, i que la Fundació Caixa de Catalunya va desmuntar el 1986 quan va adquirir i va rehabilitar l’edifici. Ana Viladomiu recorda entre divertida i indignada: “La Caixa va donar indemnitzacions milionàries a alguns dels inquilins perquè se n’anessin, tants diners que marxaven i es compraven pisos en propietat. Però a nosaltres mai ens van oferir diners, mai vaig saber el perquè… Jo crec que els feia gràcia tenir-nos aquí com una cosa curiosa, com els últims de Filipines, com Floquet de Neu quan era al zoo de Barcelona”.

No va ser fàcil adaptar-se a un lloc així. “Jo ara estimo aquesta casa, aquests sostres, aquests terres…, però no sempre va ser així”, recorda Ana Viladomiu. “Quan vaig arribar, em va costar. No era una casa fàcil per viure, me la vaig anar fent meva a poc a poc”. A l’última veïna de la Casa Milà —“queda la Carmeta, però ja no hi és mai perquè té una casa a l’Empordà i viu allà”— li ve el riure quan va desgranant l’anecdotari de tants anys de vida en un lloc que apareix a la llista dels llocs patrimoni de la humanitat de la Unesco: “Jo recordo algunes sortides de cap de setmana quan les nenes eren petites i sortíem amb vestits de bany, flotadors, termos, recipients de menjar…, amb unes pintes que…, i la gent que estava de visita es girava i ens mirava amb una cara… O quan vens del súper carregada de bosses… Es que estàs entrant a la Pedrera, no en un apartament normal d’un bloc normal, i et miren. I si jo trec el cap per una de les finestres que donen al pati, els turistes em fan fotos des de la teulada. És tot molt curiós. I després estan els escàners i les càmeres de seguretat, que ho enregistren tot, per bé que a mi tant me fa. És com un Gran Hermano, però, en lloc d’un Gran Hermano vip, un Gran Hermano patrimoni de la humanitat”.

Hi ha hagut diferents èpoques durant l’experiència de viure en la Casa Milà, i algunes coses han anat canviant… per a bé. “Hi va haver un temps en què els turistes arribaven fins al replà i et tocaven el timbre per veure si podien entrar a mirar, o es colaven a l’ascensor privat… En fi, que és el que nosaltres intentaríem fer si ens anéssim a Itàlia a veure un edifici històric: fugir de la visita guiada i treure el nas, no? És molt humà”, explica l’última de la Casa Milà, que viu de lloguer i gaudeix d’una renda antiga. “Ara bé, aquí no hi ha ningú més, i els diumenges a la tarda i a la nit això està desert… Ahir se’n va anar una amiga meva que havia vingut a passar uns dies i em deia que es passejava de nit pel passadís del pis i li feia por”.

—La veritat és que vostè és una espècie de Robinson Crusoe instal·lat a 13, Rue del Percebe.

—[Rialles] Sí, pot ser, però ja ho tinc molt interioritzat. Això ho noteu més els que veniu de fora.

Ana Viladomiu es pregunta: quan ella, l’última veïna, se’n vagi o es mori (té contracte de lloguer vitalici), què passarà amb els pisos de la Pedrera? “Si fan apartaments, els hauran de llogar a preu de milionari rus o xinès, ningú a Barcelona serà capaç de pagar-ho. I llavors els barcelonins s’enfadaran perquè una casa que és patrimoni artístic es llogui a turistes rics. Políticament no seria correcte”.

Hi ha qui arriba a casa seva i saluda al Manolo, el porter. Ella arriba i travessa arcs de seguretat; diu “Hola” a les hostesses, als de seguretat i als treballadors de la Fundació Catalunya - La Pedrera, i somriu als turistes coreans i als nens que aquell dia han anat de visita amb l’escola. N’hi ha que, quan entren al seu portal, veu la galleda i el pal de fregar recolzats sobre la polleguera de la porta. Ella contempla els tapissos i els frescs dels pecats capitals, les sèries de la ira i la gola, els herois de la guerra de Troia i les aventures de Telémaco, els ressons de la Ilíada i l’Odissea. Definitivament, a Ana Viladomiu no li quedava cap altre remei que escriure una novel·la. Perquè ella és l’última veïna.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >