Selecciona Edició
Connecta’t

Agustí Villaronga: “Nascut rei’ no és una apologia de la monarquia saudita”

El cineasta presenta al BCN Film Festival la seva nova pel·lícula, sobre el jove Faisal

Agustí Villaronga, divendres passat a Barcelona.
Agustí Villaronga, divendres passat a Barcelona.

Nascut rei és una superproducció de 20 milions d'euros. Escenaris grandiosos al desert d’Aràbia, terribles batalles a lloms de camells sobre la sorra, recreacions de l’Anglaterra dels anys 20. Un diria que tot aquest espectacular “circ” no va amb Agustí Villaronga (Palma de Mallorca, 1953), que la dirigeix. “Crec que totes les meves pel·lícules sumades no donen el pressupost d'aquesta”, comenta el director de cintes com Pa negre o Incerta glòria, que van disposar de quatre milions de pressupost cadascuna.

La pel·lícula, que s'estrenarà a la tardor i que es presenta aquesta setmana al BCN Film Festival de Barcelona, explica el viatge del futur rei d’Aràbia Faisal, amb 14 anys, a Londres per negociar amb el rei Jordi V o amb Winston Churchill sobre els conflictes interns a la península aràbiga, presumiblement manipulats des d’Anglaterra (el cèlebre Lawrence d’Aràbia ofereix una cara molt menys romàntica en aquesta pel·lícula que en la de David Lean).

“Vaig tenir certes reticències a acceptar l'encàrrec”, explica Villaronga, que no obvia la polèmica sobre els drets humans a Aràbia, l'assassinat del periodista Jamal Khashoggi o que “fa tres dies van executar-ne 37, alerta! I de cop”. “Però crec que la pel·lícula no pretén fer una apologia de la monarquia saudita. El pare del protagonista, el príncep Al Saúd, va ser un personatge interessantíssim. Segur que va fer coses molt heavys, però també en va fer la Thatcher, per exemple…”, argumenta. "Aquest no és el tema. És una pel·lícula d'entreteniment que, a més a més, et mostra les bases que han produït els fets polítics que estan ocorrent ara”. Sense intentar justificar ningú, el cineasta recorda que s'acaba de fer una llei del cinema a Aràbia, després de 35 anys de prohibició.

Va ser el productor Andrés Vicente Gómez qui va oferir la direcció de la pel·lícula a Agustí Villaronga. “Ell feia temps que treballava per a documentals a Aràbia, i havia embastat ja aquesta història. Jo aparec ja quan els guionistes [entre ells, Ray Loriga] ja estan treballant i la part financera creada”. La pel·lícula estava, com qui diu, tancada: “Jo només havia de posar-la en solfa”, diu el director, que admet que “ni volia ni podia intervenir en el retrat polític i històric que traça la pel·lícula”. De fet, és la primera vegada que Villaronga dirigeix una història que no ha escrit. “M’ho vaig prendre com un repte gairebé professional, en comptes de com a autor, m'hi he ficat com algú que ja fa molt temps que treballa, sap el que és el cinema i sap fer-ho bé”.

No hi falta el nen que veiem a tantes pel·lícules del director mallorquí. “M'interessa aquesta història humana que explica, una història d'iniciació”, explica. “Fins i tot em puc identificar una mica amb el nen. Poc, perquè per a mi tan exòtic era Aràbia com l’Anglaterra dels anys 20. A més aquest nen viu en un món superluxós i jo soc fill de carter, no sé com viuen els reis”.

El protagonista és un personatge històric en el seu primer contacte amb el món exterior. “Al nen, en realitat, l’envien a Londres per figurar, però descobreix les bases del món occidental. De fet quan el seu pare va ser rei, ja d'una Aràbia unificada, Faisal va ser ministre d'Exteriors, per això quan va arribar a ser rei va obrir en molts sentits aquesta concepció tan medieval que tenia la monarquia saudita”.

Aquesta visió d'un adolescent permet plasmar un canvi important a escala mundial. Als anys 20 Aràbia ni existia com a Estat ni hi havia petroli, però al Pròxim Orient, sí, per aquest motiu Lawrence d’Aràbia va manipular els conflictes interns al territori en benefici de la corona britànica. No oblidem que la maquinària de guerra ja ha canviat del carbó al petroli”, explica un documentat Villaronga. “Si algun missatge cal treure de la pel·lícula és que sempre Europa o el món occidental estan anant als països menys civilitzats com si fossin aus de rampinya per aprofitar-se dels seus recursos”.

Desplegament de recursos

Villaronga reconeix que al principi del rodatge (que va acabar a finals de 2017) es va arribar a sentir espantat. “No només pels diners, sinó perquè eren països diferents, llenguatges diferents, maneres de treballar diferents… Has d'adaptar-te a això, però vas molt protegit. En una pel·lícula de gran pressupost el director té el seu espai claríssim i després té moltíssima ajuda. És més fàcil que dirigir una pel·lícula petitona en la qual has d'anar amb la motxilla a l'esquena”.

Els rodatges al desert no són fàcils, encara menys si el clima polític no acompanya. Villaronga recorda sense donar-li gaire transcendència que, a finals del 2017, rodant de nit a Riad, van caure a prop dos míssils disparats des del Iemen: “Jo creia que era un terratrèmol”, explica. “Va haver-hi gent de l'equip que va tornar a Europa per por, és clar, però vam continuar treballant”.

Aquesta producció no fa oblidar a Villaronga els canvis que està patint el cinema. “Canvia cada cinc minuts. Ara les plataformes han substituït les pantalles i les sèries estan substituint les pel·lícules”. Això no té per què ser dolent: “Roma és una pel·lícula feta per a plataformes, no està pensada per a pantalles”, argumenta.

El cineasta vol veure la part positiva d'aquest canvi i reconeix que “se’n pot beneficiar professionalment tothom perquè, si es fan més coses, hi ha més feina”, però troba a faltar “com a persona ja gran” l'esperit amb el qual es feia cinema quan tenia 20 anys: “Ara és un producte de mercat, la balança cada vegada s'inclina més cap al consumisme i no et queda gairebé més remei que empassar-t’ho, si no et quedes en una raconet que no et veurien ni les rates”, sentencia. “Veig moltes productores movent-se com a la borsa per produir sèries, que és una manera de guanyar diners, per descomptat, però crec que es pot fer el mateix amb una miqueta més d'enginy, esperit creatiu i sensibilitat”. Villaronga parla de cineastes d'abans, de Bergman, de Tarkovski, de Lean o Fellini… i s’atura un moment, com confús: “Quan parles d'això entres en un terreny que sembla que parlis com si fossis un hippie”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >