Selecciona Edició
Connecta’t

Mark Knopfler inicia a Barcelona la que podria ser la seva última gira

El músic actuarà en cinc capitals espanyoles en els propers 10 dies

Mark Knopfler, durant el concert en el Palau Sant Jordi. Ampliar foto
Mark Knopfler, durant el concert en el Palau Sant Jordi.

Un senyor gran va sortir a escena vestit amb una estrepitosa americana amb la Union Jack estampada. I va dir que el públic, 13.000 persones al Palau Sant Jordi, veuria "Maaaaarkkkk Knoooopfler". Un altre home gran, molt menys cridaner, vestit de fosca sobrietat, va sortir tot seguit a escena enganxat a la seva guitarra. Era Mark Knopfler i el moment més estrident de la seva actuació ja havia arribat: la presentació. Després d'anys d'esquivar la dinàmica d'una gira mundial, l'home tranquil del punteig nítid iniciava així una nova cita amb la carretera que el mantindrà lluny de la tranquil·litat durant uns mesos. Amb un nou disc al carrer, Down the road wherever, i ganes de passejar-lo, el seu concert va ser la digna constatació que Knopfler viu al seu ritme, molt lluny de l'infart.

I fins i tot desperta enveja, la veritat. No tant pel seu carisma de coala endormiscat, o pel nul dinamisme d'una estampa àtona enfundada en roba de carrer, tampoc per la seva manera de cantar, tirant a avorrida, i encara menys per la commoció que provoquen les seves pulcres composicions, sinó perquè, potser per efecte de tot plegat, ja fa temps que Knopfler va baixar del tren de l'èxit i de les seves exigències. Fa el que li agrada i quan li ve de gust. I ara li fa el pes afrontar una gira mundial, que tot just començar el seu primer concert, el de Barcelona, ja va suggerir que seria l'última. Però ho va dir com qui no vol la cosa, com qui demana qui és l'últim a la fruiteria, així que el públic ni es va immutar. Per cert, la concurrència era majoritàriament adulta, sense voluntat de grans agitacions, per això la van encertar personant-se al recinte, perquè el concert va ser una successió d'instants amb qualsevol indici de sobresalt proscrit.

I tot i que, en un gest més de control de la seva carrera, els Dire Straits es van quedar enrere ja fa temps, els primers acords de Romeo and Juliet van ser acollits amb el silenci d'unes absoltes, no tant per luctuós com per respectuós i contingut. Sí, és cert, en el desenvolupament de la cançó hi va haver algun crit, però la ponderació emocional dels cabells blancs es va fer gairebé tangible, alimentada per la veu de Knopfler dient en veu baixa, que no cantant, algun dels fragments de la lletra. Calma de ciclop per posar ritme a una actuació enfilada pels dits d'aquest esquerrà que toca agafant la guitarra com si fos dretà, amb un punteig net i nítid que no aclapara per velocitat, sinó per precisió.

Hi va haver cinc temes més de Dire Straits, més que els tres que va tocar del darrer disc, però no van ser l'epicentre d'una actuació en què la música popular, ja sigui folk, country, blues o rock atenuat, es va anar combinant durant la nit. Knopfler va insuflar la seva personalitat a aquest repertori, de manera que tot va acabar sonant contingut i mil·limetrat, molt tècnic, lluny de l'emocionalitat despentinada pròpia de la música popular. Però el que es va perdre de vitalitat, una cosa que no s'ha de confondre amb "marxa", es va guanyar en tècnica i en el preciosisme del grup, ampli, amb metalls i instrumentació acústica, que va sonar impecable des del començament. Va ser un concert de Knopfler ortodox, potser el primer dels últims que oferirà a Espanya, perquè, com va suggerir a l'inici, després d'afirmar diverses vegades que era un home vell, sembla que ha iniciat el seu comiat. Tan tranquil com ell. Per això havia d'acabar amb Going home

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ