Visita al Maesglasau

Què sabem dels gal·lesos? Que la seva és una llengua minoritzada; que, als anys seixanta, els activistes es llançaven en bicicleta contra els cotxes de la policia (un cop detinguts, i l’arma requisada, exigien ser atesos en la llengua del país, dret no sempre satisfet). Què sabem de la seva literatura? Que ens arriba de tant en tant; que quan arriba més val apropar-s’hi i abandonar les regions literàries que el mercat insisteix a visitar una vegada i una altra.

Com que ha aparegut La vida de la Rebecca Jones, obra d’Angharad Price (1972), podem escapar-nos al Gal·les rural del XX. El principat és muntanyós, humit, d’arrels celtes; la novel·la de Price, sensible, pròxima, d’encants persistents. Sense perdre cap lector pel camí, la narradora, Rebecca Jones, ens guia per la contrada de Maesglasau. Alguns paràgrafs s’entreguen al lirisme paisatgístic, però la narració s’expressa amb la senzillesa de qui té coses a dir: que uns s’enamoren i d’altres no, que alguns sobreviuen a la malaltia, que d’altres necessiten capellans, que tots sentirem la pèrdua algun dia. Tot és descrit amb la paciència de l’entorn pastorívol, aturant-se a esmentar les flors i els ocells, i amb la nostàlgia de qui vol ressuscitar el passat tot i saber-lo irrecuperable. L’obra és com una falsa memoir on Price estrafà la veu de la seva bestia per part de mare.

El títol escau malament: no tant perquè no respecta l’original gal·lès, sinó perquè Jones no és tan determinant. En comptes de tancar-se en la pròpia biografia, la narració s’esplaia amb les “gestes quotidianes” dels parents i els veïns. La Rebecca és una més, en un territori poc poblat però ric en caràcters i històries. El títol en gal·lès és O! Tyn y Gorchudd (Oh, descorre el vel!) i va ser reemplaçat, en l’edició anglesa, per The Life of Rebecca Jones. És de l’anglesa que Yannick Garcia ha derivat la versió catalana. Les memòries de la Rebecca Jones, doncs, no acaben en ella mateixa sinó que recreen l’estil de vida, el lèxic familiar i les anècdotes d’una nissaga arrelada a Maesglasau. Segons els arxius parroquials, els Jones neixen, reben el baptisme i resten a la comarca des del XI. Al mas familiar s’hi ha acumulat una biblioteca tan rica o més que les terres que els Jones conreen generació rere generació. El pare de la Rebecca és un bandarra estimadíssim. La mare, una cristiana persuasiva. Atzars de la vida, tres dels germans de Rebecca són cecs. I ja se sap que els cecs (literaris) sovint auguren l’esdevenidor. Dos dels germans han de ser internats en escoles especials, a Anglaterra, per tal d’assegurar-los un futur que en cap cas heretaran de la vida camperola. Són portadors de les noves de la vida ciutadana: l’altre món. Un d’ells, aficionat als programes de ciència de la ràdio britànica, compleix la funció de profeta i vaticina la tecnologia del futur. Els familiars se sorprenen quan els pronòstics es van fent realitat i a la vall s’introdueixen el telèfon, la turbina o el forn. És la influència del progrés sobre l’arcàdia gal·lesa o, llegit entre línies, la destrucció de tot un univers. La vall recòndita de Maesglasau semblava aliena al pas del temps, però el segle XX irromp i els veïns senten el ressò de les V-1 sobre les casetes de Londres, arriba el telèfon, que ho altera tot, i la rentadora, amb les seves revolucions. Cert dia, els anglesos benestants troben, aquí, la pau de la segona residència. Estem perduts.

Com a recreació d’un món defallent, per mitjà d’una llengua arraconada, la Jones és cosina germana d’El llibre dels finals, de Joan Bodon, i d’Historia universal de Paniceiros, de Xuan Bello. L’elegia és tan refinada com emotiva mentre s’avança cap a l’epitafi final, una addenda de quatre línies que (com a Expiació, d’Ian McEwan) fa repensar la petita meravella llegida.