Selecciona Edició
Connecta’t

La guàrdia pretoriana catalana

La reorganització de la seguretat de la presidència de la Generalitat que promou Quim Torra arrenca d’un projecte de 1931, segons una documentació inèdita fins ara

Placa històrica dels Mossos d’Esquadra dels anys trenta que es pot veure a l’exposició sobre la indumentària de la policia catalana a la seu de la Diputació de Barcelona.
Placa històrica dels Mossos d’Esquadra dels anys trenta que es pot veure a l’exposició sobre la indumentària de la policia catalana a la seu de la Diputació de Barcelona.

El 14 d’abril de 1931, una vegada Francesc Macià va haver proclamat la República catalana en el marc d’una federació de repúbliques ibèriques, alguns impulsors d’iniciatives paramilitars als anys vint, entre els quals hi havia Daniel Cardona, el farmacèutic Miquel Arcàngel Baltà, el seu cunyat Josep Maria Batista i Roca (introductor de l’escoltisme a Catalunya) </CS>i el veterinari Pere Màrtir Rossell i Vilar el van visitar a l’aleshores Palau de la Diputació de Barcelona per fer-li veure la necessitat de crear una força armada.

La idea d’una Guàrdia Cívica Republicana (GCR), sorgida de la ment de Rossell i Vilar, d’un cos que defensés el president de Catalunya i la República catalana, és el referent històric de la reorganització de la protecció que el cos de Mossos d’Esquadra ofereix al personal i les instal·lacions del Palau de la Generalitat, la seguretat del president, la dels expresidents i la del titular del Departament de la Presidència que ara impulsa el govern de Quim Torra.

L’Àrea de Seguretat Institucional (ASI) pretén seguir, tal com va expressar quan encara n’era la portaveu Elsa Artadi el 29 de gener passat, “el mateix model que tenen els estats, que és donar una prioritat i un tracte diferent al president de la Generalitat” i dotar de més flexibilitat l’actual estructura. La reorganització, però, topa amb la crítica de l’oposició al Parlament i del govern espanyol, que no veuen necessitat que la Generalitat compti amb una estructura com la dels estats i, a més, consideren que la mesura emmascara la voluntat d’organitzar una “policia política”, una “guàrdia pretoriana”.

Un dels fulls de les 'Bases per a l’organització d’una milícia republicana', redactades l’abril de 1931. ampliar foto
Un dels fulls de les 'Bases per a l’organització d’una milícia republicana', redactades l’abril de 1931.

L’oposició considera que el que es pretén és formar un cos fidel al president i a l’independentisme que actuï a les ordres del titular del Departament de la Presidència, del qual dependrà, en situacions com les del 27 d’octubre de 2017, quan el Parlament va fer la declaració d’independència. Un exemple, segons els crítics, seria la detenció del president de la Generalitat, cas que, com a policia judicial que és, així s’ordenés als Mossos i que, com ha transcendit per les declaracions del major Josep Lluís Trapero en el judici als líders independentistes al Tribunal Suprem, s’estava disposat a fer amb el llavors president Carles Puigdemont.

Comandaments dels Mossos han criticat la creació de l’ASI, presa sense la seva opinió, i consideren que, a més, cerca cobrir la protecció de Puigdemont, avui a Waterloo. El 5 d’abril, el vicepresident del govern, Pere Aragonès, d’ERC, ho va qualificar de “decisió interna” de Presidència i es va desmarcar de la formació de la nova àrea, cosa que la converteix en una iniciativa del nucli del president Torra.

Pel seu executiu, en boca d’Artadi, només es tracta de “replicar el mateix model que té, per exemple, l’Estat espanyol”, en referència al departament de Seguretat que depèn de Presidència i que s’encarrega de la seguretat del president i vicepresident del Govern i de les seves famílies, i del complex de la Moncloa en coordinació amb el Ministeri de l’Interior. I que també té la funció de “vetllar pels expresidents, així com de les personalitats i instal·lacions que determini el secretari general de la Presidència”.<CS8.7> Un departament, format per membres de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, que des de setembre de 2018 dirigeix una comissària de la policia i que ha canviat de direcció amb l’arribada de cada nou president. José María Aznar i Mariano Rajoy van preferir situar-hi coronels de la Benemèrita, mentre que José Luis Rodríguez Zapatero, com Pedro Sánchez, va preferir un comissari de policia. I és que, tal com ha deixat veure la mateixa Confederación Española de Policía en alguns comunicats, hi ha una lluita soterrada entre ambdós cossos per encapçalar l’àrea.

En el cas de l’ASI, que dirigirà un mosso, els agents de les àrees d’escortes i de vigilàncies d’edificis destinats al Palau de la Generalitat que en formin part procediran de l’àrea d’escortes de la policia catalana. Orgànicament seguiran adscrits al Departament d’Interior, d’on penja la cúpula dels Mossos, però dependran de Presidència. Malgrat que l’estructura de l’àrea sigui assimilable a la del govern espanyol, el que preocupa els crítics, més que la reorganització de la seguretat, és que el reclutament dels 270 mossos que s’ha previst que en formin part es faci amb criteris ideològics, per seleccionar els aspirants independentistes. Una tria que, si és així, la portaveu de l’executiu Sánchez, Isabel Celaá, va qualificar el 5 d’abril d’“aberrant”.

Un crèdit per comprar armes

Macià, el president de facto de la República Catalana, acceptà la formació d’una Guàrdia Cívica Republicana —o Catalana, segons qui l’esmenta—, encara que no és clar si perquè hi creia o perquè, tal com va suggerir en la seva primera tesi sobre Macià (1979) Enric Ucelay-Da Cal, així tenia entretinguts els que en els darrers anys l’havien criticat per considerar la seva política tova i les seves aliances amb cenetistes, comunistes o altres nacionalistes, contraproduents.

Imatge dels Mossos a l'exposició de la Diputació. ampliar foto
Imatge dels Mossos a l'exposició de la Diputació.

Per adobar-ho, els abrandats van autoatorgar-se, com recull Enric Jardí en la seva biografia de Macià, “la missió de protegir l’edifici i les persones”. Rossell i Vilar, amb idees fortament biologistes sobre la nació, sense ésser conscient que a la tresoreria hi havia teranyines, va demanar al president d’“habilitar un crèdit per a l’adquisició d’armes a l’estranger”, cosa que l’Avi, no va fer.

Així va ser com, a la planta baixa del Palau, aquest grup va començar a organitzar una oficina de reclutament i a discutir dels colors dels uniformes i els dissenys dels emblemes d’aquell nou servei d’ordre, la nova guàrdia de corps per a l’ideal i llavor d’un possible futur exèrcit de Catalunya. Mentrestant, tal com va relatar Rossend Llates a 30 anys de vida catalana (1969), a la planta noble el jove secretari del president, Josep Tarradellas, i el capità republicà madrileny Eduardo Medrano posaven ordre als qui s’atansaven per participar del moment, premsa inclosa, i Macià conferenciava amb el president provisional de la República espanyola, Niceto Alcalá-Zamora.

L’endemà, el dissenyador de la bandera estelada i aleshores president de la Unió Catalanista, Vicenç Albert Ballester, va animar les organitzacions juvenils del separatisme a unir-se a la Guàrdia Republicana. Com recull Fermí Rubiralta en la seva biografia de Daniel Cardona, els participants van assegurar que s’hi havien adherit 8.000 joves, encara que, tal com es desprèn d’estudis com el de La temptació separatista a Catalunya (1995), de Jaume Colomer, no hi havia aleshores aquesta quantitat de jovent separatista.

Pérez Farràs. ampliar foto
Pérez Farràs.

Fins i tot Lluís Companys, en el moment que es dirigí a prendre possessió del Govern civil, refusà, segons Jardí, al davant mateix de la capella de Sant Jordi, al capdamunt de l’escala gòtica del Palau, que l’acompanyés jovent de Palestra i d’altres agrupacions del nacionalisme intransigent. Preferí anar-hi amb un altre capità republicà, Enric Pérez Farràs, que l’endemà seria nomenat comandant dels Mossos d’Esquadra. Macià fins i tot digué als joves que anessin a custodiar col·legis religiosos per tal que no s’hi produïssin accions anticlericals i, de passada, allunyar-los del Palau.

El 17 d’abril Macià va bescanviar la República catalana per la Generalitat de Catalunya i una autonomia en el marc d’una República espanyola unitària, no federal. Fou un cop de maça als plantejaments dels aplegats a la planta baixa del Palau, que es negaren a acceptar els fets. El dia de Sant Jordi, Baltà va encarregar o rebre d’un conegut, Ricard Fages Olives, unes Bases per a l’organització d’una milícia republicana. Aquest document de deu fulls mecanografiats, més una addenda de sis que presenta QUADERN, es troba al fons Cardona de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Rubiralta va referenciar-lo en la biografia d’aquest, però el seu contingut no hi era desenvolupat.

Un veterà de les ‘Freikorps’

Fages es presentava com un home d’acció amb coneixements pràctics d’organització militar que es posava a disposició de Macià de franc per formar part del moment i a ocupar “el lloc més perillós”. Nascut a Falset, de 42 anys, el seu pare treballava a l’Ajuntament de Barcelona. No se sap per quin atzar, havia estudiat batxillerat i cinc anys de Filosofia i Lletres i Enginyeria a Alemanya. Assegurava haver-se enrolat a l’exèrcit alemany en començar la Primera Guerra Mundial, “per no servir el Rei d’Espanya”, per bé que aquesta era neutral. Sembla més aviat que, en esclatar la conflagració, feia el servei militar allà tot i no ser-ne nacional.

Daniel Cardona. ampliar foto
Daniel Cardona.

Fages va formar part d’un batalló d’enginyers que en el primer any de guerra va fer campanya a Rússia i després, i fins a la fi, el novembre de 1918, ja com a oficial, a les batalles de Verdun, Somme, Champagne i Chemin des Dames, entre altres, sempre segons la seva versió. En aquesta darrera operació hauria obtingut la Creu de Ferro de primera classe.

Finalitzada la guerra i d’acord amb el seu “sentit republicà”, va posar-se a disposició del govern de la República de Weimar per “combatre els reaccionaris i espartaquistes”. Així, va participar en l’organització a Brandemburg, Bremen i a la província del Rin de, entre altres milícies, les Freikorps, tropes improvisades a partir de veterans de la guerra de caire ultranacionalista i anticomunista. El 1920, Fages va deixar Alemanya, segurament després que Weimar les dissolgués.

Retornat a Barcelona, va establir-se com a propietari i industrial, no sabem en quin camp, però la seva vinculació i els contactes amb Alemanya no van cessar. És sabut que alguns dels membres de les Freikorps van participar amb Hitler en el putsch de Munic el 1923 i després es van enquadrar en les SA, una milícia del Partit Nacionalsocialista Alemany (NSDAP). Com apunta Xosé Manuel Nuñez Seixas a El catalanisme davant del feixisme: 1919-2017. Herois sense llegenda (2018), “és possible que Fages arribés a organitzar pràctiques de tir conjuntes” al Montseny en els anys trenta entre nacionalistes radicals catalans i elements de les Joventuts Hitlerianes de l’organització exterior del NSDAP.

Avions i metralladores

Sota aquestes coordenades Fages plantejava en les seves Bases que “l’Estat Català, la República Catalana, la Generalitat Catalana, diguem-ho com volem” estava envoltada d’enemics per tal d’evitar que “Catalunya esdevingui lliure i federada amb les altres Nacions ibèriques” i plantejava diversos enemics: els antirepublicans catalans o no, el centralisme madrileny “provinent d’elements de dreta”, els militars i els comunistes, cosa gens estranya amb el seu historial.

Miquel Arcàngel Baltà.
Miquel Arcàngel Baltà.

Contra aquests la Guàrdia Cívica havia d’actuar fins que no es comptés “amb policia pròpia i addicta”. Un punt que no és menor perquè no considerava com a tals el cos de Mossos d’Esquadra, vinculat aleshores a la Diputació de Barcelona i que no tenia res a veure amb la conformació d’aquesta guàrdia, i aleshores ja amb una llarga trajectòria com es pot comprovar fins el 30 de juny a Can Serra, seu de la Diputació, a l’exposició Els uniformes del cos de Mossos d’Esquadra, 300 anys d’història.

Per tant, segons Fages, “l’enemic ens ha de témer i ha de saber que estem armats fins a les dents i que cada bon català està decidit a donar la seva vida pels seus ideals i solament sobre els nostres cadàvers” podran triomfar. L’organització d’una “milícia republicana”, un nom “per no excitar els ànims anticatalanistes”, havia de fer que les Corts no anessin endavant amb el seu projecte de República unitària i havien de saber que no podrien “treure la nostra llibertat” amb decrets, “sinó amb lluita formidable”. L’industrial feia la proposta sense voler acceptar la transacció feta ja per Macià.

Un interventor civil del partit d’Estat Català (que Macià havia diluït en la formació d’ERC feia un mes) havia d’anar als municipis de més de 25.000 habitants per esperonar els ajuntaments a aplegar homes de 20 a 45 anys “dels nostres ideals”. D’entre ells s’escolliria un comandant que, junt amb l’interventor, estaria en contacte continu amb l’Estat Major de la milícia, format per un organitzador general, dos ajudants i quatre organitzadors provincials, “a les ordres del Ministeri de Defensa” de la República catalana.

Quant a armament, Fages suposava que vindria del “Sometent honest” —sense comptar que aquest, potenciat durant la Dictadura de Primo de Rivera, no es voldria desarmar—. I les armes que faltessin (“màusers, carabines, revòlvers”) les proporcionaria l’Estat Major. Cada poble podria tenir “una o vàries metralladores segons llur importància orgànica o estratègica”. La instrucció la impartirien el comandant i l’interventor civil els dies festius amb “exercicis [DE TIR]al blanc, passejos per la muntanya, moviments tàctics”.

Es forniria de més metralladores els pobles prop de les fronteres i carreteres principals. Així mateix, s’instruiria la milícia en la vigilància i destrucció amb dinamita de les comunicacions. Inclús comptava que l’Estat Major “es preocuparà de tenir aeroplans civils a la seva disposició, així com autos i motos particulars per als dies de verdadera necessitat”.

El president Quim Torra, davant dels Mossos. ampliar foto
El president Quim Torra, davant dels Mossos.

Fages comptava que al mes caldrien 5.000 pessetes per a l’Estat Major i oficines i 9.000 pessetes pel servei d’automòbils i altres despeses. No especificava com es finançaria la compra d’armament, ni d’on hauria de sortir, però marcava uns optimistes 60 dies perquè la milícia quedés formada. Hi ajudarien els excursionistes i les entitats similars “de catalanitat ben provada” i un butlletí “redactat amb molta consciència i política” que hauria de servir per propagar aquests ideals “a molts pobles catalans que avui encara estan allunyats de nosaltres”.

Dies després, a través de Baltà, va rebre la resposta oficiosa de Macià que “per ara no es pot fer res per no promoure nous conflictes amb Madrid”. Això va fer que el 10 de maig Fages afegís una addenda al document en considerar que “avui més que mai està Catalunya en perill”. Per tal de no generar neguit a Madrid, proposava de fer els preparatius explicitats però sense parlar d’armament i que “callada i secretament” es comprés i es distribuís als pobles i a Barcelona per tenir les armes a mà i repartir-les en cas d’atac.

Macià, que malgrat la imatge de Quixot que de vegades s’ha projectat d’ell, maldava per fer política, no va prendre en consideració les propostes del grup de Rossell i Vilar, Cardona, Fages i companyia. Era conscient, d’acord amb un altre dels seus biògrafs, Manuel Viusà, que en una lluita pels carrers el resultat seria atzarós i, a l’hora de la veritat, va optar pel cos ja organitzat dels Mossos. Segons Jardí, va tenir fins i tot una forta discussió sobre la Guàrdia Cívica amb Baltà, i poc després aquest “es trobà la porta de l’oficina de reclutament tancada amb un avís que romandria closa fins a nova ordre”. L’important, per si no havia quedar clar, transcorria a la planta noble i no als baixos del Palau, ara sí, de la Generalitat.

Com va explicar Ucelay-Da Cal a la introducció de La Batalla i altres textos (1984), compendi d’escrits de Cardona, Macià havia justificat el seu cabdillatge al capdavant de la seva formació paramilitar Estat Català amb el sobreentès que aquest era l’embrió d’un exèrcit de Catalunya. “Quan es tancà la porta del flamant despatx de la GCR i se’n llençà la clau, es provocà la fúria dels ultracatalanistes”, afegia l’historiador. Des d’aleshores aquests carregaren contra Macià de manera furibunda. La Guàrdia Cívica fou efímera. Suficient, tanmateix, per generar un poderós influx en les generacions de nacionalistes catalans posteriors com per voler-ne recuperar l’essència algun dia.

Una tropa de mala fama

La guàrdia pretoriana romana que apareix al film 'Gladiator'.
La guàrdia pretoriana romana que apareix al film 'Gladiator'.

Jacinto Antón

Els pretorians tenen mala fama. Cal dir que prou merescuda. El nom, que s’ha convertit gairebé en adjectiu i que va emprar Jean Lartéguy en una de les seves cèlebres novel·les sobre els paracaigudistes francesos de les guerres d’Indoxina i Alger (aquella força colonial que va donar suport al cop contra De Gaulle), prové de la guàrdia que protegia els emperadors romans i que sovint va tenir un paper d’allò més innoble en els tres segles en què va servir. En realitat, els pretorians van aparèixer fins i tot abans de l’imperi, durant la República, com a escortes i guardaespatlles personals, que diríem ara, dels generals romans. El seu nom deriva precisament de la tenda del comandament de l’exèrcit al campament de les legions, el pretori. Va ser August, però, el que els va institucionalitzar en convertir-los en una força permanent per salvaguardar l’emperador i la seva família. Componien la guàrdia pretoriana nou cohorts de mil homes.

Eren soldats d’elit. Homes ensinistrats, el millor del millor, que professaven una fidelitat i una devoció sense fissures a l’amo, l’emperador. Almenys aquesta era la teoria. A la pràctica, el fet de ser tan a prop del tron, del poder, els convertia, especialment els seus caps, els prefectes del pretori, en un factor perillós amb àmplia capacitat de maniobra. Per Edward Gibbon, el gran historiador, la proximitat a la intimitat (i els vicis) de l’emperador dissolia el respecte i la reverència deguts. El cas és que es van acostumar a interferir en els assumptes d’estat i van passar a ser decisius en els delicats moments de transició d’un emperador a un altre.

Si es tenen armes i forces i ets aquí, és temptador imposar el teu candidat, més encara si paga bé. En els pitjors casos, els pretorians es van convertir en veritables fabricants d’emperadors, venent la porpra al millor postor, tal com van fer després d’assassinar Pertinax al 193. El seu successor, Didi Julià, que va guanyar la licitació, va ser deposat per la via ràpida al cap de 66 dies en no poder fer front al pagament acordat. Els pretorians, encara que també n’hi va haver de decents (aquests han passat menys a la història), estan associats indissolublement a noms tan nefastos com els seus comandants Cassi Quèrees, Sejà i Tigel·lí. No està de més recordar-los quan un vulgui muntar una guàrdia de corps. Alguns altres prefectes del pretori, com Macrí i Filip l’Àrab, van arribar a emperadors des de les files pretorianes. Eren gent que gaudien de grans prerrogatives i avantatges. Sobretot comparats amb els seus col·legues legionaris, que es deixaven la pell lluitant contra bàrbars hirsuts i salvatges als racons més incòmodes de l’imperi. Els pretorians estaven ben instal·lats a la capital, guanyaven més pasta i servien menys temps. Sovint anaven de paisà, sobretot quan complien alguna missió tèrbola, ja que també feien tasques d’espionatge, policia secreta i operacions clandestines. Una branca dels pretorians especialment infame eren els Speculatores, la crème de la crème.

Alguns emperadors van tractar de subjectar els pretorians i Claudi (al qual havien tret de darrere d’una cortina i elevat al tron després de desfer-se de Calígula i no trobar ningú millor) els va posar a caçar panteres, literalment, mentre que Neró els va emprar de claca. Però van seguir sent perillosos. No és estrany que siguin els dolents en tants peplums, de Quo Vadis i La caiguda de l’Imperi romà a Gladiator. Els va liquidar Constantí, que n’estava fins als feixos dels seus excessos després de la batalla del pont Milvo (312), en la qual van donar suport, amb poca vista, al seu rival Majenci.

Entre els hereus dels pretorians figuren gent tan poc edificant com les SS nazis, que van sorgir, cal no oblidar-ho, com a esquadres de protecció personal de Hitler i després es van convertir en un exèrcit paral·lel. Possiblement, si el líder nazi hagués viscut més, i malgrat el lema que la fidelitat era el seu honor (això ho diuen tots), haurien arribat a donar suport a algun altre membre de la jerarquia del partit .També són, d’alguna manera, successors seus la guàrdia imperial de Napoleó i la de l’emperador Palpatine de La guerra de les galàxies. Ni a l’un ni a l’altre els va anar gaire bé. En fi, els pretorians ben comptats. I ben lligats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >